Reial Acadèmia de Medicina

Daniel Romaní

26/07/2020

Els temps estan canviant a poc a poc. O no tant. La gran majoria d’estudiants de medicina avui són noies. Quan la meva dona va estudiar medicina, a finals dels 80, a les classes eren més o menys la meitat. I fa un segle i mig –a grosso modo, sis generacions– no hi havia cap dona que gosés estudiar medicina, o gairebé cap. Una de les primeres va ser Dolors Aleu, que va aconseguir ser metge de dones i d’infants tenint-ho tot en contra, fins i tot el seu nom.

Entro a la seu de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, situada al cor de Ciutat Vella, on ella va estudiar, amb el propòsit de trobar-ne alguna traça. Hi ha poca gent. Tinc la impressió que és un edifici molt poc visitat pels barcelonins. Si sigués en una població de mida mitjana com Granollers, Tortosa i Perpinyà rebria un munt de visitants cada dia. El “problema” és que a Barcelona hi ha una pila d’edificis històrics d’allò més interessants. De seguida confirmo que val la pena visitar-lo (i fins i tot sopar-hi: Sternalia hi organitza El Sopar dels Sentits, amb visita inclosa). L’edifici es va construir per ser el Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona (ho va ser entre els anys 1760 i 1843); tot seguit va ser la seu de la Facultat de Medicina (1843-1906), abans del seu trasllat a l’actual edifici del carrer de Casanova. Des de l’any 1929 s’hi allotja la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, entitat que continua activa: organitza sessions acadèmiques sobre treballs científics, el congrés d’història de la medicina catalana...

Se saben poques coses de la doctora Aleu, la primera metge catalana dels temps moderns que va exercir. (La primera que va acabar la carrera de medicina va ser Maria Elena Maseras: va demanar fer l’examen de llicenciatura i a Madrid li van retenir els papers... dos anys! Es va cansar d’esperar, va estudiar magisteri i va acabar fent de mestra a Maó.) Quan Dolors Aleu va morir, el seu marit va destruir la seva documentació, probablement endut per un atac de ràbia per la tragèdia que van viure: el seu fill gran, brillant estudiant que seguia els passos de la mare, s’havia contagiat de tuberculosi en les pràctiques de medicina a l’Hospital Clínic i va morir al cap de poc. Des d’aleshores, Dolors Aleu va submergir-se en un procés de recolliment. Diuen que va morir “de pena” (cap metge us dirà que això és una malaltia mortal). No havia pogut salvar el seu fill.

A la cerca de la traca

“¿Vols dir que trobaré alguna traça de Dolors Aleu, en aquest edifici?”, em pregunto mentre passejo per les seves sales. De fet... ¿hi trobaré alguna traça femenina? Les meves primeres sensacions no són gaire positives, començant pels símbols. La figura de l’entrada de l’acadèmia és un déu, no pas deessa: Asclepi. No és l’original d’aquesta figura del déu de la medicina, que és a Empúries, on es va trobar el 1909. A mitja escala hi ha una mà amb un ull al centre. És el símbol dels cirurgians. Bé podria ser d’una dona, esclar! Encara avui a pocs els deu passar pel cap que pugui ser la mà d’una dona.

La sala de presidents de l’acadèmia, situada a la primera planta, és plena de retrats dels qui n’han estat. N’hi ha més d’una desena. Hi abunden corbates i corbatins, barbes i bigotis. Tots són homes. “No hi són tots, els presidents; hi falten els més recents –Moisès Broggi és l’últim que hi ha– i els primers, com ara Joan Francesc Bahí. “A l’epidèmia de febre groga del 1821 es discutia si era d’origen contagiós o no, i Bahí defensava que sí”, m’explica Jacint Corbella, membre de l’acadèmia –també la va presidir– i exdegà de la Facultat de Medicina de la UB. “Bahí va haver de fugir de Barcelona perquè van atacar casa seva. Els comerciants no volien que s’aturés l’activitat”, explica el doctor Corbella. El debat entre la salut i l’economia, tan antic... i tan actual.
El retrat que presideix aquesta sala és de Pere Virgili, cirurgià militar, creador del Col·legi de Cirurgia de Barcelona. “Virgili va crear el Col·legi de Cirurgia per formar cirurgians per a l’exèrcit; els cirurgians que sobraven a l’exèrcit van passar a atendre la població civil”, em diu el Jacint. “Gràcies al nou col·legi el nivell de la cirurgia va pujar molt”, afegeix.

“Quantes dones hi ha actualment a l’Acadèmia de Medicina?”, li pregunto. “Nou dones, d’un total de setanta-set acadèmics”, em diu quan entrem a la biblioteca del segle XIX. M’encanta veure els llibres tan ordenats! “N’hi ha algun d’escrit per una dona?”, pregunto al doctor Corbella. “Mmmm... Diria que no. Ah, sí, la tesi doctoral de Dolors Aleu!”, em respon. I més que de dones, em parla de les viudes. “Quan moria un metge, en uns quants casos, la viuda no sabia què fer-ne, dels llibres, i els duia aquí”, explica. La majoria eren en francès. “Aquí es publicava poca cosa i de poca qualitat”, remarca. “Barcelona rebia la influència de la medicina francesa i, en canvi, Madrid de l’alemanya. No és fins a la segona meitat del segle XX que comencen a arribar llibres de medicina en anglès”, diu Corbella, que camina a poc a poc, amb l’ajuda d’un bastó.

Soc dalt de la balconada de l’amfiteatre anatòmic –la joia de l’edifici–, just al darrere d’una gelosia de fusta. Al centre s’hi feien disseccions de cadàvers per als estudiants. Es conserva la “taula” giratòria de marbre on es feien les disseccions, amb un desaigüe al mig. En temps en què alguns ja veien que resar no era suficient per salvar la vida, observar el cos humà era essencial per guarir.
Des d’aquí dalt m’imagino que em trobo al quadre La lliçó d’anatomia del Dr. Nicolaes Tulp, de Rembrandt. Es diu que alguns van pagar per ser inclosos a la pintura. Darrere d’aquesta gelosia de tant en tant s’instal·laven persones que miraven les disseccions, i no pas per aprendre coses. Veien les disseccions... sense ser vistos. Es diu que alguns també pagaven.
Els cadàvers arribaven, encara calents, de l’Hospital de la Santa Creu, situat al costat. Eren de persones que morien completament soles i ningú en reclamava els cossos. Posteriorment eren enterrats al cementiri que hi havia a tocar, aproximadament a la zona que ara ocupen els Jardins d’Alexander Fleming. L’inventor de la penicil·lina no és tan sols recordat a Barcelona amb el nom d’aquests jardins. Algun barceloní d’edat avançada encara recorda la visita del Doctor Fleming, que feia poc que havia rebut el premi Nobel de medicina, en ple franquisme, en aquesta Acadèmia de Medicina. Una de les escenes que tenen al cap és la de Fleming caminant per la Rambla i rebent un munt de flors de persones que li agraïen que la penicil·lina hagués guarit alguna persona estimada.

Diumenge que ve: MARC VIADER (CASA VIADER, CARDEDEU)