Museu Emili Vilà

Daniel Romaní

15/08/2020

“Qui és?”, li pregunto, després que m’hagi dut davant d’un dels seus quadres preferits pintats per Emili Vilà, el retrat d’una noia de cara dolça i alhora tristoia. “És Lili Damita, una gran actriu francesa”, em respon el Jeffrey. “Es va casar amb Errol Flynn, que la va anul·lar com a actriu: no volia que actués”, detalla Jeffrey Martí, director del Museu Emili Vilà, que compagina aquesta feina amb la d’un bar. Ara es dedica també a fer la pàgina web del museu, un centre 100% privat, situat a la que va ser la casa d’aquest pintor. El museu és a la part alta del nucli antic de Llagostera –més amunt encara hi ha l’església i, al costat, la torre de la presó; pugeu-hi!–. Aquest és un poblet del Gironès per on passen un munt de ciclistes que fan una de les vies verdes més populars. Gairebé tots els que van amb dues rodes –i amb quatre– passen de llarg, sense entrar en aquest museu creat pel mateix artista, Emili Vilà (1887-1967), que el va inaugurar el 1967, tres mesos abans de morir. Bona part dels visitants que té són estrangers, sobretot francesos, holandesos i alemanys. De catalans, pocs.

El Jeffrey em guia per totes les sales d’aquest casalot on va viure Vilà, una pinacoteca que sorprèn per les moltes maneres que tenia d’atrapar la realitat, tant pel que fa als estils com a les eines: oli, carbonet, sanguina, pastel, tinta, guaix... Fins i tot hi ha un quadre fet de sorra. Hi trobareu uns quants elements que formen part de l’univers del pintor, com un llarg sofà ben vermell –on seien les models que pintava o retratava–, una rèplica exacta de la primera impremta, la de Guttenberg, un pupitre que pertanyia a Gustave Eiffel i una gran reproducció de la Venus de Milo.

Ens aturem davant d’un quadre d’un personatge barbut, mudat, de rostre seriós. “Saps qui és?”, em repta el Jeffrey. “Doncs... no hi caic”. “És Francesc Cambó”. “Ah, sí!” “Emili Vilà el va conèixer i li va fer aquest retrat. Bé, aquest és una còpia. L’original li va regalar i en va fer un per quedar-se’l”, m’explica. Al seu costat hi ha un retrat que Emili Vilà va fer al seu pare, que va treballar a la indústria del suro, la gallina dels ous d’or d’aquestes terres. Té un generós mostatxo i, com Cambó, un posat molt seriós.

Alegre i altruista

“Emili Vilà era alegre i altruista. Però de gran va tornar-se eixut”, diu el Jeffrey quan recol·loca un quadre que estava lleugerament inclinat. “Deuen haver-hi fantasmes. De tant en tant n’haig de posar un de bé –xiuxiueja–. Vilà va tenir uns quants contratemps. Vivia en una bonica casa a Sant Feliu de Guíxols, en la qual havia invertit un munt de diners i il·lusions, i el propietari el va fer fora”, diu el Jeffrey. El franquisme no va ser per a ell un període feliç.

Abans sí que ho havia sigut! Vilà va tenir la sort de viure a París els feliços anys 20 (les années folles). A la capital francesa guanyava prou per contractar personal de servei (serventa, cuinera...), per viatjar... Cada estiu feia una escapada a la Costa Brava, per pintar i fotografiar-ne els paisatges, tot i que la majoria de les vacances les passava a les platges del nord de França, a Berck Plage. Va arribar a ser un dels grans cartellistes de París. Se’l disputaven les marques més potents perquè els il·lustrés la publicitat. Va treballar per a empreses de cinema com ara Fox, Pathé, Paramount, Metro-Goldwyn-Mayer... També va treballar per a Peugeot, Renault, per a marques de cosmètica, cacau, mitges, tints, perfums... Va ser un dels que va posar de moda la figura femenina com a reclam publicitari, i va crear “nous colors” (en una botiga parisenca li feien els colors que ell encarregava i al cap de poc li deien que els “seus colors” eren dels més sol·licitats). Van fer-li l’oferta d’instal·lar-se a Nova York, que ell va rebutjar, segons explica a les seves memòries de títol carrincló, Belleza, bondad, amor.

Vivia com un rei en un palauet parisenc, una antiga foneria d’estàtues de bronze. L’entrada i les grans escales n’eren plenes. El palau tenia diverses sales d’exposicions i ascensor privat. Vilà hi rebia aristòcrates, polítics, empresaris i estrelles de cinema. Gaudia organitzant saraus per als catalans residents a París. Va involucrar-se, fent cartells, en la conscienciació sobre la prevenció de la tuberculosi. Al museu hi ha exposats alguns d’aquests cartells.

Tornar a Catalunya

“A causa del Crac del 29 els encàrrecs que tenia van caure en picat. El 1935, abans que esclatés la Guerra Civil, va tornar a la seva Catalunya natal”, explica el Jeffrey quan ens aturem davant d’un preciós quadre de la riera de Tossa, amb tres gitanes en primer pla. Tenen una expressió tristoia, que desperta compassió. Com la Lili Damita.

“Va estar vivint entre Barcelona i Sant Feliu de Guíxols fins que va comprar aquesta casa, al mateix carrer on havia nascut”, m’explica el Jeffrey, hereu del llegat d’Emili Vilà. L’àvia del Jeffrey, Clara Bussot, va treballar com a minyona per a Emili Vilà i va assistir-lo quan estava malalt. Vilà no es va casar ni va tenir fills. L’herència va ser per al seu únic nebot –a qui Vilà havia fet de pare–, que va morir poc després, l’any 1972, també sense descendència. “Aleshores tota l’herència va anar a parar a la meva àvia, que també havia cuidat el nebot”, explica el Jeffrey. “Està molt bé que una dona de fer feines heretés aquesta impressionant col·lecció de pintura del París d’entreguerres i de la Costa Brava en ple franquisme!”, penso.

“I en quin ordre estan col·locats els quadres?”, li pregunto. “No és ni cronològic ni d’estils. Estan com el mateix Emili Vilà els va posar. No els hem canviat. N’hi havia uns quants de noies nues i de Llagostera, però es van vendre en moments de dificultats”, m’explica el Jeffrey quan som al taller d’Emili Vilà, un espai ampli i lluminós situat a la primera planta, a la cara nord. “Diuen els entesos que la llum del nord és la millor per pintar”, afegeix.

En una petita sala del costat de l’entrada em crida l’atenció una pintura d’una noia somrient, que té una sabata de taló a les mans i una capsa on hi diu “Chaussures”, i tot un espai de color molt clar, que sembla encara per pintar. Ah, esclar, deixava l’espai lliure per a l’anunci. Una part important del que es pot veure al museu són les pintures que ell feia per a anuncis. Sí, Vilà era cartellista, però sobretot un artista.

Diumenge que ve: Josep Pla (Casa natal de Josep Pla, Fundació Josep Pla, Palafrugell).