Aeroport de Sabadell

Daniel Romaní

24/01/2021

Quan ja feia una estona que havia iniciat el descens va veure que una filera de cotxes feien ben visible amb els seus fars el terreny de Sabadell on havia d’aterrar. Això li va permetre fer un aterratge sense complicacions. Va baixar de l’avió exultant, va abraçar els companys que l’havien il·luminat i es va quedar a Sabadell a passar la nit. L’endemà va retornar a l’aeroport del Prat, d’on havia sortit, amb avió.

Us parlo de Maria Josep Colomer, coneguda com a Mari Pepa. Aquest aterratge era una de les principals proves del curs de pilot que estava fent, la més arriscada de totes perquè era de nit. Pocs dies després, Mari Pepa Colomer obtenia el títol de pilot. Encara no havia fet els 18 anys.

La portada de La Vanguardia del 22 de gener del 1931 tenia tan sols una gran fotografia: Mari Pepa Colomer amb un biplà al darrere. El text, ben breu, deia (en castellà, però curiosament també funciona en català): “La primera aviadora catalana”. Diuen que la mare no sabia res que la seva filla s’hagués saltat unes quantes classes al prestigiós Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, fundat per Francesca Bonnemaison, per poder fer realitat el seu somni. I, esclar, al veure-la a la portada de La Vanguardia es va quedar de pedra. S’explica que, quan era petita, la Mari Pepa va agafar un paraigua, el va obrir i va saltar d’un segon pis, aferrada al mànec. Volia volar. La patacada va ser majúscula. El resultat, dues cames trencades i unes setmanes confinada en una cadira de rodes. El que no es va trencar és la seva il·lusió de volar.

Uns anys més tard, quan uns amics la van dur a fer un volt en una avioneta, va gaudir de valent, i es va proposar convèncer com fos el seu pare perquè la deixés fer les proves de pilot. El pare, Josep Colomer, es va deixar seduir per aquella quimera.

Una família de fabricants de teixits

Josep Colomer pertanyia a una destacada família sabadellenca de fabricants de teixits. “Era un habitual del cafè Els Quatre Gats, a Barcelona. Va ajudar econòmicament artistes com Pablo Picasso”, m’explica Pere Ribalta, que ha sigut un brillant pilot. El seu professor de vol va ser Carles Simó, germà de Maria Antònia Simó, pionera de l’escalada a Catalunya i molt amiga de la Mari Pepa. Els dos germans Simó eren fills naturals –expressió que sempre m’ha semblat poc afortunada– d’Andreu Nin, líder del POUM.

“Com a aviadora, la primera feina de Mari Pepa Colomer va consistir en dur passatgers a fer els populars bateigs de l’aire. Això li anava bé per acumular hores de vol per ser pilot comercial. També va participar en diversos concursos amateurs, raids i proves esportives”, m’explica Pere Ribalta, fill de qui va ser cofundador i secretari del primer aeroclub de Sabadell, fundat el 1931, el mateix any que va aterrar en aquesta ciutat Mari Pepa Colomer.

“Pilotant, la Mari Pepa va fer de tot: tirava propaganda sobre les platges, portava mercaderies, pujava nens amb tos ferina fins als dos mil metres –es deia que així es curaven–... Era una dona atrevida: en una ocasió va aterrar a la part alta de la Diagonal”, narra en Pere.

Som en un hangar de l’aeroport de Sabadell, situat al costat de la nova torre de control. L’hangar forma part del que serà el nou Museu Aeronàutic de Catalunya, que impulsa la Fundació Parc Aeronàutic de Catalunya. Duc una armilla de color groc, per seguretat, ja que el “museu” és dins l’aeroport.
Prop de l’entrada de l’hangar hi ha un avió de l’època en què Mari Pepa Colomer va aterrar a Sabadell. És un biplà. Sempre m’ha semblat un tipus d’avió d’una estètica molt bonica. “És un Boeing Stearman construït als Estats Units durant els anys 30 i 40, que va servir per entrenar els pilots nord-americans de la Segona Guerra Mundial”, em diu Conrad Miquel, membre de la Fundació Parc Aeronàutic de Catalunya, la qual té 80 aeronaus, que són a l’aeroport de Sabadell, a la seu de la Universitat Politècnica de Catalunya de Terrassa, a Vilanova i la Geltrú, a la Sénia i al Prat (concretament al Centre Cultural Aeronàutic, on hi ha una rèplica d’un Blériot X, el primer avió que va volar a Catalunya, el 1910, i una d’un Monocoque Hedilla, el primer avió que va unir la Península amb les Balears, el 1916).

Instructora de vol

Em sorprèn que aquest Boeing Stearman té l’hèlice de fusta. “Aquests avions s’enlairaven i aterraven en pistes de terra i qualsevol pedreta que anés a parar a l’hèlice podia ser fatal; per això té una protecció metàl·lica, fixa-t’hi”, em diu en Conrad. “I pot volar ara, aquest avió?”, li pregunto. “I tant! Pot assolir els 200 quilòmetres per hora”, em respon. “Després de la Segona Guerra Mundial aquests aparells es van fer servir per feines de fumigació, publicitat, acrobàcia i per aprendre a pilotar”, m’explica en Conrad.

La Mari Pepa també va ser instructora de vol. “El 1935 va obtenir el títol de professora de pilotatge. I el 1936 va crear, juntament amb altres companys pilots, la Cooperativa de Treball Aeri de Catalunya i l’Escola Catalana d’Aviació”, explica en Pere. Al cap d’uns mesos, però, va esclatar la Guerra Civil, que va posar fi a les il·lusions de tota una generació. També les de la Mari Pepa, que durant la guerra va formar una setantena de joves pilots, deu dels quals moririen en combat. Va transportar subministres al front d’Aragó, i de tornada, ferits a l’hospital de campanya instal·lat al Prat de Llobregat. En algunes ocasions duia els salaris dels pilots que eren a primera línia.

A les acaballes de la guerra, ja en plena retirada republicana, va fer vols per transportar personalitats a l’altra banda de la frontera, fins que ella mateixa es va veure obligada a abandonar el país. “Va marxar de Catalunya amb un bimotor de la companyia Líneas Aéreas Postales Españolas, comandat per Josep Maria Carreras, en Jep, que havia sigut el seu instructor de vol”, m’explica en Pere. “L’avió era per a uns vint passatgers però en transportava una quarantena –inclòs un nadó de dos dies!– i l’excés de pes va fer témer que no es pogués enlairar. L’aeròdrom de Torroella de Montgrí era massa petit per a aquest aparell pesant, i es va enlairar a la platja de l’Estartit. El vol va ser dramàtic. Un caça alemany el va interceptar mentre sobrevolava el Pirineu. S’hi va acostar, però finalment va desaparèixer cel enllà. L’avió on anava la Mari Pepa finalment va aterrar a Tolosa de Llenguadoc”.

Una vida a Anglaterra

Al cap de pocs dies d’arribar a Tolosa, la Mari Pepa es va casar amb Josep Maria Carreras. Ella hauria volgut anar a l’Uruguai, on vivia el seu pare, però no ho va aconseguir. La parella es va traslladar a Anglaterra, on van fixar la seva residència. Josep Maria Carreras va continuar sent aviador, molt reconegut: va pilotar l’avió que va traslladar Winston Churchill a Ialta, on el premier britànic es va reunir amb els seus homònims americà, Franklin D. Roosevelt, i soviètic, Ióssif Stalin, al final de la Segona Guerra Mundial.

Soc ara dins d’un avió. És també biplà, però molt més gran. Ho veig tot molt rudimentari. “Aquest no vola, oi?”, pregunto a en Conrad. Em confirma que no, que necessita una bona posada a punt per aixecar el vol. “Aquest és un Antonov An-2, de fabricació soviètica, dissenyat a mitjans dels anys 40. A la Xina es va fabricar fins a l’any 2001. Sí, va estar construint-se durant més de mig segle!”, em diu en Conrad. “És un avió robust que pot volar a molt baixa velocitat i enlairar-se i aterrar des de camps irregulars i curts; en alguna ocasió duia esquís per aterrar damunt la neu. Ha tingut molts usos, des del militar fins a l’agrícola, passant per llançar paracaigudistes”, precisa.

Quan ja havia fet els divuit anys, la Mari Pepa va demanar què havia de fer per tenir el permís per conduir. “Res, no has de fer cap examen. Si pots pilotar un avió també podràs conduir un automòbil”, van argumentar-li. Ara bé, més d’una vegada seria multada per excés de velocitat.

Aquella noia decidida, que va obrir-se camí en un món d’homes, probablement perquè no parlava anglès els seus primers anys d’estada a la Gran Bretanya no va poder continuar sent aviadora. Va tenir bessonada, i es va dedicar a la família. Va muntar una escola d’equitació. I va deixar de volar per sempre.