Casa Solà Morales

Daniel Romaní

25/10/2020

Els estudis de Czerny! Quan jo feia els primers cursos de piano els trobava avorridots. M’ha sorprès veure unes partitures de Czerny al pianoforte d’una de les nombroses i sumptuoses sales de la Casa Solà-Morales. Acostumen a ser exercicis de principiants, peces poc amables per a l’oïda –encara que un brillant pianista pot convertir-les en música celestial–. En una altra sala, l’anomenat quarto dels ocells –hi ha ocells pintats a les parets–, a la part inferior d’un quadre de Jesucrist abraçant la creu hi diu que és una còpia d’un Greco. Com si el pintor fos un aprenent. Però no, no és un aprenent: està signat per Melcior Domenge, un dels grans pintors de l’Escola d’Olot (el quadre del Greco en què està basada aquesta còpia és a l’església de Sant Esteve d’Olot –a la capital de la Garrotxa hi ha un magnífic Greco!, però no se sap com ni per què va arribar a la ciutat).

No, la casa que visito avui no és cosa d’aprenents. Va ser reformada ni més ni menys que per Lluís Domènech i Montaner.

A la façana és on més va intervenir el gran arquitecte modernista. Va respectar els esgrafiats, fets a finals del segle XVIII per l’autor de la casa original, el mestre d’obres italià Francesc Brilli, que, com el quadre del Greco, no se sap per quin motiu va arribar a aquesta ciutat. A la façana Domènech i Montaner hi va fer una tribuna i, al capdamunt, una loggia protegida per un ràfec. Un altre atractiu de la façana són dues cariàtides (és un miracle que s’hagin mantingut intactes, perquè els camions del mercat del dilluns hi passen a tocar, i aquestes escultures no estan gaire elevades). “Estan fetes per Eusebi Arnau, el mateix escultor de les muses del Palau de la Música. Domènech i Montaner el va fitxar per als dos llocs”, em diu Pep de Solà-Morales, membre de l’extensa nissaga de propietaris de la casa, que em guiarà per les diverses estances, fins i tot per les que no es visiten, on viuen els seus pares.

“Aquesta és una de les cases del Firal, que és com es coneix el passeig de Miquel Blay, on s’instal·laven els pagesos que tenien quartos quan venien al mercat d’Olot”, m’explica el Pep. Veig que aquí s’utilitza el castellanisme històric quarto a tort i a dret, i amb més d’un sentit. Temps enrere la Garrotxa podia semblar impermeable al món exterior –el món rural i la religió eren els protagonistes–, però ja fa temps que no és així: fa més d’un segle va acollir la nova arquitectura de Domènech i Montaner. “El meu besavi vivia a Barcelona, i es va involucrar en política: va ser diputat a la Diputació de Girona, coneixia Domènech i Montaner i va encarregar-li la reforma i l’ampliació de la casa”, m’explica el Pep.

“Jo dormo aquí quan hi vinc uns dies”, em diu quan som davant d’un llit d’una habitació de la planta noble. És un llit espectacular, fet de caoba, ben fosca, i amb baldaquí. Al costat hi ha un munt de retrats. “El meu avi va fer una breu biografia de Josep de Solà-Morales, el seu avi”, em diu el Pep, rebesnet, doncs, del nostre protagonista. “Fes-me’n cinc cèntims...” “D’acord. Josep de Solà-Morales era fill de Jacint de Morales, un notari olotí de reculat origen sevillà, i de Juliana de Solà”. “Aleshores, seguint la tradició, que algun dia caldria canviar, no s’hauria de dir Morales Solà?”, pregunto al Pep. “Com que Juliana de Solà era la que aportava el patrimoni, van posar el seu cognom primer. Tot i això, la germana del Josep va continuar amb el De Morales”.

“Josep de Solà-Morales va assistir a l’Escola de Belles Arts d’Olot en l’època en què l’ensenyament artístic es limitava a la còpia de models”, m’explica. Aquí tothom pinta o és artista, penso. Perquè l’ofici d’arquitecte, del bon arquitecte, té un component artístic. De la nissaga dels Solà-Morales cal destacar una pila d’arquitectes: l’Ignasi, l’artífex del nou Liceu; el Manuel, urbanista, autor de la renovació del Moll de la Fusta de Barcelona... I el Pep, el meu amfitrió, que es dedica a l’urbanisme, ara des de l’Ajuntament de Girona.

Josep de Solà-Morales va estar molt compromès amb el carlisme. Va formar part de la guàrdia personal d’Alfons-Carles de Borbó i va ser vicepresident de la Diputació carlina de Catalunya. Durant la tercera guerra carlina, l’esposa del Josep anava amb les criatures fugint i tornant a aquesta casa segons si Olot estava ocupat pel bàndol “amic” o “contrari”. En una de les fugides va veure de lluny com el foc s’apoderava del Mas Subiràs, d’on ella procedia. Afortunadament, l’incendi es limitava al paller.

“Al perdre la guerra els carlins, Josep de Solà-Morales es va exiliar a França, i la dona i els fills van anar a viure a Barcelona”, m’explica el Pep quan som al capdamunt de la casa, a les golfes, un espai amplíssim i diàfan on tan sols hi ha algun trasto i recanvis de bona part de les peces que es van col·locar quan es va fer la reforma de Domènech i Montaner. “Això dona tranquil·litat. Si se’n trenca una...”, dic. De les golfes sortim a l’esplèndida balconada, des d’on veiem el teatre i el casino, entre un munt d’edificacions, i uns quants volcans. “El meu pare pujava aquí a caminar els dies de confinament”, m’explica el Pep. Calculo amb la mirada que aquesta balconada deu fer una vintena de metres de llarg. Prou per anar d’una banda a l’altra sense haver de tombar cada dos per tres.
Ara som de nou a la planta noble, en una preciosa galeria que dona al jardí, on la vegetació –un gran castanyer d’Índies, dos xiprers d’Arizona, un noguer– creix amb facilitat. En aquest jardí es va trobar una estatueta d’alabastre d’una marededeu embarassada. Aquesta icona no era gaire ben vista per l’Església, i el bisbe Suazo, de Girona (segle XVII), en va prohibir el culte. Suposem que per això la van enterrar.

En un extrem de la galeria hi ha una capella dedicada a santa Faustina. Les capelles, ja se sap, són un indret llaminer per als revolucionaris. Durant la tercera guerra carlina la Casa Solà-Morales no va quedar del tot abandonada: hi va quedar la serventa, la fidel Margarida. La capella estava tancada des de l’interior amb clau i barra de ferro. S’hi podia entrar a través d’una petita habitació. En una de les ocupacions de la casa pels sipais –els liberals–, aquests van ordenar a la Margarida amb amenaces, fins i tot de mort, que els obrís la capella. “No en tinc la clau”, els deia ella. I els ocupants van optar per disparar un tret de fusell al pany, però com que hi havia la barra posada al darrere la porta no es va obrir. Això va salvar la capella i les relíquies de la santa, màrtir romana de les persecucions de Dioclecià. Uns quants anys més tard, als inicis de la Guerra Civil, les relíquies van ser cremades al Firal.

En aquesta capelleta hi ha una escultura de santa Faustina en posició jacent. Havia de ser d’alabastre, però el seu autor, l’escultor olotí Josep Clarà, va morir abans que arribés a fer-la. N’havia fet el model de fang, que va servir per al motllo per fer-la en bronze. Aquesta és, doncs, l’última escultura de Clarà.

“Es diu que aquí hi han dormit el bisbe Torras i Bages i el líder carlí Francesc Savalls. Aquesta casa va ser, en algunes ocasions, quan les tropes entraven a Olot, el quarter general del comandament carlí”, em diu el Pep quan som davant d’un extraordinari llit d’Olot, situat en una alcova, la cambra que la família anomena quarto bo o quarto groc pel color dels cortinatges i la tapisseria (el llit d’Olot és un tipus de llit del segon quart del segle XVIII que rep aquest nom perquè Olot va ser-ne un important centre productor; el capçal del llit era concebut com un petit retaule pintat amb una iconografia religiosa). Durant la Guerra Civil les parets d’aquesta habitació van ser encalcinades per protegir-les, ja que la casa va acollir refugiats republicans. Això va salvar les precioses pintures que hi ha, de finals del segle XVIII. Els cortinatges pintats semblen haver-se de moure al primer corrent d’aire.

De tots els períodes històrics, probablement la Guerra Civil és l’època en què la Casa Solà-Morales ha estat més plena de gent: la Junta de Museus de Catalunya hi tenia les oficines, i hi havia el servei de restauració de la Generalitat (a l’església de Sant Esteve hi havia obres d’art procedents de Barcelona, del MNAC, que van ser traslladades a la capital de la Garrotxa per ser protegides).
Des d’aquest mateix quarto groc sortim al balcó que dona al Firal. “L’1 d’octubre del 1874 el general Tristany, en nom del pretendent Carles VII, va sortir a aquest balcó i va proclamar els furs”, m’explica el Pep. “I Josep de Solà-Morales va participar-hi?”, li pregunto. “És de suposar que sí”, em respon. Però tot seguit posa aigua al vi: “Em sembla que aquesta proclamació era sobretot per a la tropa que hi havia al passeig. Els carlins ja donaven la guerra per perduda”. Va ser un 1 d’octubre de cara a la galeria. Foc d’encenalls.

Diumenge que ve: ISAAC ALBÉNIZ (MUSEU ALBÉNIZ, CAMPRODON)