Casa Museu Prat de la Riba

Daniel Romaní

09/01/2021

“Veus aquest ganivet, que sembla acabat d’utilitzar, al costat de la pica?”, em diu José Ignacio Carrillo, doctorand en història de l’art, que està fent la tesi sobre les cases museu d’artista de Catalunya. “És una mostra del fals desordre, un recurs que es fa servir habitualment a les cases museu per simular que estan habitades i treure’ls la sensació d’espai fred i museïtzat”.

Som a la cuina de la casa on va néixer Prat de la Riba, situada a l’antic carrer Nou, avui plaça d’Enric Prat de la Riba, un dels principals espais de trobada de Castellterçol, i d’establiments comercials efímers: el dia que faig la visita, dijous, al matí hi ha instal·lada la camioneta del peix, i a la tarda el bibliobús (“Primo mangiare, dopo filosofare”). Prat de la Riba va passar en aquesta llar la infantesa i part de l’adolescència, fins que es va traslladar a Barcelona per estudiar batxillerat i, més tard, la carrera de dret. Després hi venia a passar les vacances (també feia estades a Vallvidrera).
Un dels tresors de l’ampli espai on es feia el menjar és la cuina econòmica. “A més de coure, amb llenya o carbó, aquesta cuina econòmica tenia dues funcions més: escalfava l’aigua –la canonada prima fa arribar l’aigua calenta a la pica– i també escalfava tota la sala”, em diu Dolors Prat, la guia de la casa museu. “Però en aquesta sala hi ha llar de foc, que també devia escalfar”, li dic. “Sí, però no n’hi havia prou: fixa’t que li deien escalfapanxes: l’esquena quedava freda”, em respon la Dolors.

L'aixovar de Josefina Dachs

On no veig gens de desordre és a la taula del menjador, situada sota un llum de llàgrimes, en una sala que dona a la plaça, a la planta baixa, al costat de la cuina, esclar. És una taula molt ben parada –només per a dos comensals–, amb la gerra del vi i el setrill plens. La taula parada és també un clàssic de les cases museu. Però... i aquests coberts de plata? Estan ben enganxats a les estovalles. La Dolors m’explica que els que hi havia els van robar i, lamentablement, han hagut de prendre mesures.
“El pressupost exigu de la majoria de les cases museu en dificulta la gestió de la seguretat, i també la conservació”, subratlla en José Ignacio. “Com que hi ha una gran diversitat de peces, fetes de materials diferents –mobiliari, quadres, teixits...– és impossible que hi hagi una temperatura adequada per a totes”, diu en José Ignacio.

“I aquestes inicials, J.D., que hi ha als coberts, què volen dir?”, pregunto a la Dolors. “Corresponen a Josefina Dachs, la dona d’Enric Prat de la Riba”, em respon. “La coberteria formava part de l’aixovar que va dur ella al casar-se”.

A la planta baixa, on encara som ara, hi ha més elements que em criden l’atenció, com ara una fotografia de Can Prat de la Riba, masia on va néixer aquest cognom, situada sota els cingles de Bertí. Un dia uns bandolers es van presentar amb l’objectiu de saquejar la casa. L’avi d’Enric Prat de la Riba es va resistir, i va morir al cap de poc com a conseqüència de les ferides. El seu fill –el pare, doncs, del “nostre” Prat de la Riba– va agafar por, i va decidir abandonar aquest mas aïllat. Va instal·lar-se a Castellterçol.

Aquesta fotografia de Can Prat de la Riba és al passadís de l’entrada de la Casa Museu Prat de la Riba. A banda i banda del passadís hi ha uns arrambadors de rajoles de colors blaus. Curiosament, el pou del pati és revestit de trencadís d’aquestes mateixes rajoles (sí, abans que arribés el Modernisme s’utilitzava el trencadís). A més del pou, altres elements notables de l’espai exterior són un llorer més que centenari –va ser plantat per Prat de la Riba– i unes originals cadires de fusta, plegables com unes tisores.

“El servei vivia aquí baix i els senyors a dalt”, ens explica Dolors Prat, que fa 27 anys que fa de guia d’aquesta casa museu, i té acumulades un munt d’anècdotes. “Bon dia, soc Enric Prat de la Riba. Vinc a visitar el museu”, va dir-li un jove a l’entrada. “Doncs jo soc la reina d’Espanya”, vaig respondre-li per seguir el corrent. “Em falta la corona, que m’ha caigut”. Però no era broma. “Em vaig quedar de pedra quan em va ensenyar el seu DNI: era el besnet del «nostre» Prat de la Riba”, recorda.

És a la primera planta on hi ha tot l’univers del “seny ordenador de Catalunya” (Eugeni d’Ors va descriure així Prat de la Riba: certament, el que ell pretenia, des de les institucions que va dirigir, sobretot la Mancomunitat, era ordenar Catalunya, fer-lo un país modern i eficaç). Hi trobem, per exemple, una edició clandestina –feta als inicis del franquisme– de La nacionalitat catalana, la principal obra de Prat de la Riba. És una edició il·lustrada de gran format. Se’n van fer 200 exemplars, sense cap permís, esclar.

El despatx de Prat de la Riba

Hi ha també la taula del despatx que Prat de la Riba tenia a Barcelona. Va ser dissenyada per ell mateix, amb la particularitat que té calaixos a banda i banda: Enric Prat de la Riba volia que tant ell com el seu secretari tinguessin la mateixa “categoria”. Damunt la taula hi ha una sèrie de portades de La Veu de Catalunya, un diari modern, amb corresponsals, fundat i dirigit per Prat de la Riba. Va ser el portaveu oficiós de la Lliga Regionalista, que Prat de la Riba també havia fundat. Les portades es trepitgen entre elles –el fals desordre!–; hi veig esqueles –temps enrere, les esqueles solien ser protagonistes a les portades d’uns quants diaris–. En una de les portades d’aquest diari del 1913 hi destaca un titular que diu “Per l’unitat de l’idioma”. “Es refereix a la unitat del català?”, pregunta en José Ignacio a la Dolors. “Sí. Prat de la Riba va treballar de valent perquè la llengua tingués la mateixa normativa a tots els territoris de parla catalana”, diu la Dolors. M’encanta que un jove universitari andalús –en José Ignacio va traslladar-se a Barcelona (a fer un màster en gestió del patrimoni i museologia a la Universitat de Barcelona)– s’interessi per la unitat de la llengua, per tot el que té a veure amb l’autor de La nacionalitat catalana i pel nostre patrimoni. Va ser treballant al Palazzo Sorbello, a Perusa (Itàlia), on es va interessar per les cases museu. “A Catalunya hi ha moltes cases museu, més que a la resta de l’Estat, però estan poc estudiades des d’una perspectiva museològica. No existeix una història de les cases museu de Catalunya. És el que jo en part estic intentant fer”, diu. Aquesta sèrie, Cada casa, un personatge, també té el propòsit d’omplir aquesta mancança.

Quan era director de La Veu de Catalunya, Prat de la Riba va ser detingut i empresonat. L’acusaven d’haver reproduït un article del diari L’Indépendant, de Perpinyà, sobre els vinyataires rossellonesos que protestaven per la pujada d’impostos, i deien que si no els feien cas a França potser la solució era unir-se a Catalunya. L’historiador Albert Balcells apunta que “tots els diaris de l’època tenien un director de palla per si venien mal dades: en una època en què la llibertat de premsa era relativa, sovint els queien càstigs per “delictes d’impremta”. A La Veu de Catalunya havien comès la imprudència de no tenir un home de palla”. Prat de la Riba va passar pocs dies a la presó. Després va estar arrestat al seu domicili fins que hi va haver un indult general amb motiu de la coronació d’Alfons XIII.

L’habitació de Prat de la Riba és senzilla i petitoneta. Les cortines de la finestra –blanques com un glop de llet– proporcionen intimitat a l’espai. “Un cop a l’any me les enduc a casa per rentar-les”, em diu la Dolors. La manca de personal de les cases museu és un drama. Això fa que la directora sigui d’allò més pluridisciplinària. A més de fer de guia, la Dolors ha de fer un munt de tasques de gestió i difusió del museu, a més d’atendre el telèfon, regar les plantes del pati, col·locar les cadires quan hi ha conferències o casaments... i un llarg etcètera.

El llit on va néixer i morir

“En aquest llit de caoba va néixer i va morir Prat de la Riba. Ell va decidir tornar a la seva casa natal quan estava en fase terminal de tuberculosi”, ens diu la Dolors. Va morir als 46 anys. La seva salut sempre havia sigut fràgil. Quan, en alguna ocasió, rebutjava assistir a una reunió o un acte adduint que no es trobava bé, alguns pensaven que era una excusa. No ho era pas.
Em fixo en l’aparell de telèfon que hi ha a la tauleta de nit. És fabricat a Suècia –hi diu Estocolm–. Devia ser un dels primers aparells instal·lats a Catalunya. De tan antic que és no té números per marcar. El número del destinatari de la trucada es comunicava parlant a l’operadora de la centraleta.

La millora de les comunicacions –telefòniques, i també de carretera i de ferrocarril– era un dels grans objectius del programa de Prat de la Riba. Volia que no hi hagués cap ajuntament de Catalunya que no tingués servei de telèfon, a més de policia, escola, biblioteca... i carretera per arribar-hi (en molts pobles de la Catalunya de l’època no s’hi podia arribar ni amb carro perquè els camins eren massa estrets).

“¿Sabeu amb quantes dones dormia Prat de la Riba?”, ens sorprèn la Dolors. En José Ignacio i jo ens mirem amb estranyesa. Sabem que Prat de la Riba era conservador i molt religiós. Però de seguida la Dolors “centra” l’enigma. “Aquesta és una de les preguntes d’un escape room que es fa en aquesta casa. Fixeu-vos en les figures que hi ha a les parets”, afegeix. Efectivament, la cambra és plena de dibuixos de figures femenines de caràcter religiós. No hi falta la Moreneta, per la qual Prat de la Riba sentia gran devoció.

No em sembla que sigui profanar un espai i deshonrar un personatge aprofitar casa seva per fer-hi un escape room. És una bona iniciativa, sempre que sigui complementària d’altres activitats, com visites guiades. En José i jo ens entretenim a comptar les figures femenines. No vull fer espòiler: no dic quantes n’hi ha per si un dia feu l’escape room.