Casa Teixidor

Daniel Romaní

12/12/2020

Una altra casa vella! I tan gran i atrotinada! Per què heu comprat una altra casa vella?”, va dir en Joan Ramon als seus pares el dia que van adquirir la casa pairal Teixidor Bassacs, situada al nucli antic de Gironella, a la plaça de la Vila, damunt d’un espadat que ofereix una vistassa. És una de les cases més antigues del poble. Havia estat reformada i ampliada el 1800.

Els pares d’en Joan Ramon es dedicaven a comprar cases antigues per arreglar-les i llogar-les, o vendre-les. “Però quan vaig veure l’espectacular interior de la casa, que conservava l’ambient d’una família burgesa del segle XIX, vaig quedar-ne meravellat. Ja no els vaig qüestionar res als pares. Al contrari, els vaig dir: “Aquesta ens l’hem de quedar nosaltres!”, m’explica en Joan Ramon Ruiz, que aleshores tenia uns vint anys.

Els pares van llogar aquesta casa durant uns quants anys, però al final va passar a mans d’en Joan Ramon. Fa poc va refer-ne les golfes per viure-hi. Abans ja hi havia anat “entrant”: va instal·lar, a la primera planta, una exposició permanent d’objectes que han forjat el Berguedà (la pagesia, la mineria i “el carrilet” –el tren, que va desaparèixer–) i, a la planta baixa, un museuet –el diminutiu no vol desmerèixer-lo gens– sobre el món tèxtil i els inicis de la fàbrica tèxtil Cal Bassacs, que van posar en marxa el matrimoni format per Raimunda Bassacs i Joan Teixidor.

Amb en Joan Ramon visito els dos espais. L’exposició del “Berguedà d’abans” reuneix elements “arreplegats” de mercats d’antiquaris o que li han donat o venut persones que coneixen la seva dèria. “Ja no hi cap pràcticament res més”, em diu. Una de les peces estrella d’aquesta mostra és una vetusta vagoneta d’unes antigues mines de la Tossa d’Alp. “La vam baixar uns quants amics pel mig del bosc durant dos dies, amb l’ajuda de cordes”, recorda.

El museuet es troba precisament on els Teixidor Bassacs van instal·lar una desena de telers manuals, que van ser l’embrió de la fàbrica tèxtil Cal Bassacs. Un dels elements que em criden l’atenció del petit museu és un rètol que seria la versió antiga del “no llenceu tovalloletes o compreses al WC” i que evidencia que ara som més tous pel que fa als càstigs: “Supliquem no’s tirin «caps», «fusadas» i altres objectes dintre l’escusat; vos advertim que será despedit inmediatament tota persona que pugui comprobar-se que ho hagi fet”.

La porta original de la casa està reubicada a l’entrada de l’espai, on hi ha un magnífic teler antic. La fusta de la porta té una bona cicatriu. La memòria familiar diu que va ser feta amb la culata d’un fusell. “Durant la Primera Guerra Carlina van picar a la porta enèrgicament. «Què voleeeeeu?», els va dir la Raimunda des del balcó. «Venim a buscar en Joan»”, relata en Joan Ramon. “Suposo que perquè se sumés als combatents”, afegeix. “«No hi és! Està per aquests mons de Déu venent vetes i fils», els va respondre. No s’ho van creure. Van entrar, no sé com. Van regirar tota la casa. I no el van trobar. Estava amagat en un doble fons de l’armari raconer del menjador, que donava sota l’escala”. Tenir un amagatall per si anaven maldades durant les guerres carlines estava ben estès a les cases rurals del XIX.

La recerca del teler

Aleshores en Joan Ramon es posa una brusa negra i seu en un banc de fusta del teler, també de fusta. Funciona! Mans i peus contribueixen a fer una tela de ratlles de diferents mides i colors. “Aquest teler el vaig localitzar a Castellterçol. Me’n vaig encapritxar. Era perfecte per al museu! L’home que me’l va vendre era garrepinya. Sabia que jo el volia fos com fos... I no me’l donava pas bé de preu. «Treu-t’ho del cap!», em deia la mare. Finalment el vaig poder comprar perquè van participar-hi l’Ajuntament de Gironella i l’amo de Cal Bassacs”, em diu. “Ah, però encara funciona Cal Bassacs?”, li pregunto. “No, però quan vaig muntar el museu sí: va tancar fa uns divuit anys”, em diu en J.R. (així és conegut per la majoria de gironellencs). J.R. era també el nom de la llibreria que ell tenia a la mateixa plaça de la Vila, en la qual, a les estones mortes, obria els llibres de la història del Berguedà i hi quedava ben atrapat. Encara més si hi trobava qualsevol informació de Cal Bassacs, on uns anys va treballar la seva mare. Així va saber que tant la Raimunda Bassacs com en Joan Teixidor pertanyien a sengles nissagues del tèxtil. De fet, el cognom d’en Joan ja indica la professió que compartia amb els seus avantpassats, com passa amb molts altres que explicaven la feina dels que els duien: Fuster, Ferrer... Pel que fa al cognom de la dona, és divertida l’evolució que va experimentar al llarg de generacions: de Vessachs va passar a Vassachs, de Vassachs a Bassachs, i de Bassachs a Bassacs.

Tot llegint a la llibreria J.R., en J.R. va esdevenir el màxim expert de la fàbrica Cal Bassacs –situada a Gironella mateix, uns pocs quilòmetres més avall del nucli de la població– i de l’anomenada Torre de l’Amo, un impressionant casalot modernista que és a tocar del conjunt fabril. Construït cap a l’any 1900, era la torre d’estiueig dels amos de la fàbrica.

Un casori espectacular

“En la seva època d’or, a la Torre de l’Amo s’hi va fer un casori espectacular. S’hi va casar Salvador Fusté Teixidor, net de la Raimunda, el qual, anys més tard, va fer construir el panteó Bassacs –un dels panteons més grans del cementiri de Berga, on hi ha enterrada la Raimunda–”, m’explica en J.R.
Quan a la llibreria arribava a les seves mans un llibre de Rosa Serra, experta en patrimoni industrial, especialment del Llobregat, el devorava. Rosa Serra ha pogut esbrinar que Raimunda Bassacs era una dona de forta personalitat, emprenedora, molt treballadora, que sempre estava al capdavant del negoci familiar. Per això no és estrany que donés nom no tan sols a la fàbrica sinó també a tot el barri que va néixer a redós del conjunt industrial. Rosa Serra també ha revelat que les pedres d’un pont medieval –de 83 metres de llargada; era un dels ponts medievals més majestuosos de tot el Llobregat– van aprofitar-se per fer Cal Bassacs. No és que el derruïssin: l’arcada principal s’havia enfonsat; sí que van derruir els petits ponts laterals.

En J.R. està molt arrelat al municipi. Participa al ball de l’Almorratxa, que se celebra cada any per la festa major. I és de la ceba: una estelada oneja des de fa molts anys al capdamunt de la casa. El seu pare va venir a Catalunya amb tren, sense bitllet, amagat sota un seient, per buscar alguna oportunitat, que va trobar a les mines de Fígols. Deixava enrere, al seu poble de Las Alpujarras, una infantesa marcada per una pobresa extrema: el pare (l’avi, doncs, d’en J.R.) els havia deixat orfes al caure fatalment d’una olivera: un dels seus germans va morir “de gana”; ell mateix també va passar fam. “Es barallava fins i tot per les migas –m’explica en J.R–. En una de les cases on anava a demanar menjar, la mestressa li va oferir un grapat de migas. «Obre la mà», li va dir. Però al pare d’en J.R. li van caure totes a terra. Les gallines van començar a menjar-se-les, i ell els donava cops de peu. «Prou, prou! No facis mal a les gallines, ja te’n donaré més», va dir-li la dona”.
Dormir al llit de la Raimunda

Avui dormiré a l’impressionant llit de caoba de la Raimunda. Va proposar-me fer-hi nit, en Joan Ramon, quan vam concertar la visita. Em diu que té intenció, més endavant, d’anar llogant les habitacions d’aquesta casa, d’oferir-les com a “allotjament amb encant”.

Ens diem bona nit, i jo aleshores, amb pijama, recorro tot sol les estances del piset. Imagino que les escenes de les pintures del menjador agafen vida: els vaixells naveguen i el tren que circula arran de mar avança. A la cuina m’entretinc una bona estona a buscar si hi ha rajoles iguals. Tenen un dibuixet d’una fruita –cireres?, nabius?– de color blauet. No, no n’hi ha cap d’igual. Esclar: són fetes a mà. Els que estaven de lloguer a casa d’en Joan i la Raimunda van empaperar les parets de la cuina. Van tapar aquestes boniques rajoles de fruites amb paper, on hi havia dibuixades... unes altres rajoles. Els llogaters van invertir el mínim a la casa. Com l’home del teler, eren garrepinyes. Això va salvar el piset d’en Joan i la Raimunda. Si no, molt probablement aquestes rajoles i les pintures murals romàntiques del menjador no hi serien.

La Raimunda em mira fixament (de fet, soc jo qui la mira, en una fotografia... però tinc la sensació que em torna la mirada). És ben grassoneta –per ser suau–... i quina cara de mala llet que té! No hi ha dubte que tenia caràcter.

A l’habitació de la Raimunda Bassacs hi ha sala i alcova. Els dos espais estan separats per uns cortinatges blancs com la llet, fets de tul. Aquesta és la millor cambra, la més espaiosa, la que té més llum. És l’única que dona a la plaça. La Raimunda hi va parir bona part dels onze fills que va tenir (no pas tots, perquè, en plena edat fèrtil, la família va marxar un temps d’aquesta casa a causa de la Primera Guerra Carlina). Se’m fa difícil imaginar que, amb tanta criaturada –per més minyones que poguessin tenir–, dediqués gaires hores al negoci de la fàbrica. Però diferents fonts em diuen que ella no només hi estava involucrada sinó que també decidia.
Al costat del llit hi ha una porteta. Dona a un recambró –un petit passadís– que comunica amb l’habitació del seu marit, en Joan Teixidor, més petita, més fosca. La porta normalment estava tancada amb clau. Si la Raimunda la deixava oberta, volia dir que en Joan podia entrar a la seva habitació. La dona, en això, també decidia.

Diumenge que ve: JÚLIA PERAIRE (MONESTIR DE SANT BENET DE BAGES, SANT FRUITÓS DE BAGES)

Pere Tordera