Casa Museu Amatller

Daniel Romaní

05/07/2020

"Era una dona amb molta empenta”, em diu en Pedro. Fa una pausa i... arrenca: “La Teresa tenia un gran interès per l’art. Va ser una gran mecenes. Va crear la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic, juntament amb l’arquitecte i historiador de l’art Josep Gudiol, per preservar el llegat familiar; va continuar la col·lecció de vidre del seu pare, Antoni Amatller, amb peces extraordinàries; com a sòcia del Centre Excursionista de Catalunya va fer conferències dels seus viatges a països exòtics; va ser vocal de la Junta de Museus...” Ho explica Pedro Santos e Silva, portuguès resident a Barcelona que, tot i la seva joventut –24 anys–, del Modernisme i de la història de la Casa Amatller en sap un niu. “Més coses: des de la Societat Econòmica d’Amics del País va instituir un curiós concurs als millors treballadors per al qual va aportar 30.000 pessetes, una xifra gens menor fa un segle. També donava premis entre els que feien cartells per a xocolates Amatller, l’empresa familiar”, afegeix. El pare de la Teresa Amatller ja havia apostat per la publicitat, fent cartells, cromos i altres elements que imprimia al taller de litografia de la fàbrica de xocolata que comandava i que li donaven substanciosos beneficis.

“Després de la mort del pare, ella va passar a dirigir xocolates Amatller, oi?”, li pregunto. “Era presidenta del consell d’administració però de l’empresa no se’n feia càrrec. Això sí: en rebia beneficis”, em respon en Pedro mentre jo observo uns binocles que van regalar a la Teresa amb motiu del seu cinquantè aniversari per quan anava al Liceu i un dibuix d’una branca d’ametller florit fet per ella. Aquests objectes formen part d’una petita mostra dedicada a Teresa Amatller que hi ha a la casa Amatller.
Els pares s’havien separat poc després que la Teresa nasqués. La mare va anar a viure a Itàlia i, quan el pare va morir, la Teresa, amb 37 anys, va esdevenir l’única ànima d’aquesta casa, tret del servei. Però no estava pas sola: la casa s’omplia de visites i d’activitats, com les memorables obres de teatre que la Teresa organitzava, amb elegants disfresses que portaven el logo “Chocolates Amatller”.

Passejo per la casa Amatller amb en Pedro i dos guies més –tot un luxe!–, que són els amfitrions: Santiago Alcolea, director de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, i Isabel Vallès, codirectora de Cases Singulars, que ofereix visites guiades en diversos edificis històrics de Barcelona.

“Quina taula tan ben parada!”, exclamo a l’entrar al menjador, espaiós i lluminós. No hi falta xocolata Amatller. “Casa fundada en 1797”, llegeixo a l’embolcall. I continua viva. Tant en Santiago com la Isabel, historiadors de l’art, havien estudiat en aquesta mateixa taula. Recorden el menjador farcit de llibres, que fins i tot tapaven completament l’altre gran protagonista de la sala, la llar de foc, en la realització de la qual van participar els millors artesans de l’època. Antoni Amatller no va escatimar recursos per a la seva nova llar. “En aquesta casa va entrar un dels primers cotxes particulars de Barcelona”, diu la Isabel. “¿I conduïa la Teresa, que era tan avançada?” “No, tenia xofer”. També va ser una de les primeres cases que va tenir electricitat i ascensor (se’n conserva la caixa original).
“Anem a l’habitació de la Teresa”, proposa la Isabel. L’habitació dona al passeig de Gràcia, a través d’una tribuna que conté un grapat d’elements dedicats a l’arbre de l’ametller, i també aquestes paraules: “L’ametller es florit, l’bon temps s’acosta ab sos nius d’ausells i sos poms de roses”.

“Fa pocs anys el filòleg Carles Biosca ens va fer saber l’autor d’aquesta rima –m’explica en Santiago–. Em va regalar una antologia on hi ha el poema, titulat Primavera, que inclou aquests versos. L’autora és Dolors Monserdà”. Ah! La sogra de Puig i Cadafalch, l’autor de la reforma de la casa! El poema continua: “La nineta creix, y l’Amor s’acosta ab sa fletxa d’or y ses ales rosses. Maretes, vetlleu, vetlleu a tota hora, que il·lusions y amors truquen a la porta”. Sembla dedicat a la Teresa, que va estar sempre per merèixer.

Un altre poema, en aquest cas de Jacint Verdaguer, “decora” el llit de la Teresa. “Feu-li orenetes, cançons i amoretes”, llegeixo al capçal. És un llit fet per l’ebenista Gaspar Homar, de sicòmor, una fusta excepcionalment resistent amb la qual es feien els sarcòfags dels faraons egipcis que els Amatller van poder conèixer en un viatge que van fer el 1909 (els Amatller no només van ser dels primers turistes catalans sinó també dels primers turistes amb càmera de fotos; ens n’han llegat belles imatges). En aquell viatge va acompanyar-los la Justa, la serventa, que la Teresa va convidar a viure al principal després de la mort del seu pare. Era una persona important per a la família, la Justa, com ho prova també el fet que està enterrada al panteó familiar de Montjuïc.
Quan aixeco la mirada cap al sostre em sorprèn veure-hi, a cada cassetó, una senzilla flor que m’evoca la dels panots de les voreres de Barcelona. “Aquest sostre s’ha conservat probablement perquè va estar molt temps tapat amb fusta, i pintat del color xocolata”.

A la paret, al costat d’una magnífica chaise longue –m’hi estiraria si no fos que una branca de boix grèvol, situada estratègicament al mig, m’ho impedeix– hi ha un marc de fusta. El “quadre” és folrat amb el mateix vellut, de motius florals, de tota l’habitació. Hi ha alguna cosa al darrere? Potser un armari encastat, penso. Sense dir res, la Isabel me’n mostra l’interior: un magnífic mirall! Té un atractiu afegit: els dos batents tenen sengles miralls a la part interior. D’aquesta manera em puc veure l’esquena.

De l’habitació de la Teresa passem al seu vestidor. Va ser reformat el 1934, a l’estil art déco tardà, per Josep Gudiol. Hi ha armaris per donar i per vendre –hi cabrien els vestits d’una família nombrosa–, tots de color fosc... de color xocolata. Quin contrast amb l’habitació de dormir, del tot modernista, de coloraines...

“¿Saps que les obres de la reforma de la Casa Amatller van costar prop d’un milió de pessetes, més que les de la construcció del Palau de la Música, que van costar unes 900.000 pessetes?”, m’explica el Pedro, que sap moltes coses de les cases modernistes, les conegudes i les no tan conegudes, gràcies al que li explicaven els porters en les seves passejades. “Això, però, no t’ho han dit els porters, oi?”, li demano. “No. Ho he trobat en publicacions autoritzades”.