Casa d’estiueig de Puig i Cadafalch

Daniel Romaní

08/08/2020

Encara no s’hi pot entrar, a la casa d’estiueig de Puig i Cadafalch, però n’han obert les portes per a l’ARA, perquè els lectors pugueu tenir una idea del que hi trobareu d’aquí uns mesos, quan sigui visitable. No hi entren més que els operaris i algun gat –ho evidencien les petites empremtes que serpentegen per terra–. La casa va ser adquirida fa uns anys per l’Ajuntament, que n’està enllestint la rehabilitació d’acord amb la proposta de l’arquitecta Mercè Zazurca. Ara ja està en la fase dels acabats que-tant-costen-d’acabar. S’han reforçat estructures i nombrosos elements decoratius, com els merlets de totxo vermell que una ventada va tirar a terra fa uns anys i que atorguen a l’edifici un cert aire de castell medieval.

Quan obri al públic no serà pas amb el mobiliari que hi havia quan hi residia Puig i Cadafalch, ja que va “desaparèixer”. Algunes veus asseguren que una de les dues besnetes del genial arquitecte va arreplegar mobles i obres d’art i ho va guardar tot en un contenidor del port de Barcelona. Ves a saber què en va fer després. ¿Ho va vendre a antiquaris?

Puig i Cadafalch va deixar una bona empremta a Argentona. La casa més impressionant i coneguda de l’arquitecte modernista és Can Garí. Propietat del banquer Josep Garí, va ser transformada en palau en el temps rècord de nou mesos (Garí va encarregar a Puig i Cadafalch de reformar-la una tardor i a l’estiu ja hi vivia!) Però la llar d’estiueig de Puig i Cadafalch és també un tresor. Enllestida el 1905, és el resultat de la unió de tres cases. Puig i Cadafalch va abocar-hi la seva extraordinària creativitat (em recorda la casa de Portlligat de Dalí, també resultat de la unió de diverses casetes; us en parlaré d’aquí unes setmanes). Va fer forats a les parets mitgeres i, per sostenir i ordenar els diferents espais, va col·locar-hi columnes i fins i tot taulons.

Una restauració excel·lent 

Si dic que s’ha fet una restauració excel·lent crec que no exagero. S’han respectat materials, envans, bigues, colors... “No ens han deixat posar-hi ascensor”, diu Àngel Puig, regidor de Cultura i Patrimoni d’Argentona, que em fa de guia. L’Àngel voldria que una part de la casa fos la seu de la regidoria de Cultura. Així els dies laborables estaria oberta i es facilitaria la visita. Penso que és millor aquest ús que no pas el d’acollir un restaurant, que en algun moment semblava que tirava endavant.

Una de les coses que em sorprenen més mentre caminem per l’interior és que té un munt d’habitacions. I això que no eren gaires a casa els Puig i Cadafalch. Ell tenia dona i una filla, que va tenir dues filles. “Aquest devia ser el quarto de la minyona!”, diu Tate Cabré quan veu l’habitació més menuda. Tate Cabré és periodista, guia turística especialitzada en Modernisme i autora del llibre Ruta Puig i Cadafalch. També ens acompanya. “No ho sabem”, respon l’Àngel. “No sabem ni quina era l’habitació de Puig i Cadafalch”, afegeix l’Àngel mentre em fixo en una biga del sostre pintada de color blau. Són del mateix blauet que feien servir els pagesos per ensulfatar les vinyes, i que aprofitaven per pintar les seves masies.

“Mira! La llar de foc de la Casa Amatller!”, exclama la Tate. “Què vols dir?” “Sí, sí. Són els mateixos elements escultòrics d’aquella llar de foc; aquí els tenim fets de guix”, diu Tate Cabré, que ha fet la tesi sobre el Puig i Cadafalch periodista i escriptor, disciplines menys conegudes que la d’activista cultural, arquitecte i polític.
“En aquesta casa hi ha uns 25 guixos”, precisa l’Àngel. Quan diu “guixos” fa referència a versions en guix d’escultures de grans artistes. Les feien com a prova. “Que a Puig i Cadafalch li donessin tots aquests guixos vol dir que tenia molt bona relació amb els escultors”, apunta la Tate mentre em fixo en un arrambador fet no pas de ceràmica, com en la majoria de cases modernistes, sinó de ràfia.

Tate Cabré visita per segona vegada aquesta casa. La primera va ser abans del “pillatge familiar”. “Recordo que hi havia àmfores –probablement procedien d’Empúries– que se sostenien dretes amb estructures de ferro forjat”, m’explica. “Era una casa escenografiada, plena de cortinatges i tapissos, i un munt de quadres”, rememora. Antoni de Moragas i Gallissà, que va ser degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i vivia a quatre passes d’aquest edifici, va afirmar que el seu interior “conté tot el refinament propi de certes cases mores”.

Els que ens agrada l’arquitectura modernista ens hem sentit cada cop més seduïts per Puig i Cadafalch. Però el seu llegat no ha arribat al gran públic fins fa relativament poc. “No és fins a principis d’aquest segle XXI que es va posar una làpida digna a la seva tomba, al cementiri del seu poble natal, Mataró. Abans, els qui sabien on era enterrat es podien comptar amb els dits de les mans. El seu enterrament, en ple franquisme, s’havia fet amb gran discreció, per la seva trajectòria catalanista”, diu Tate Cabré. “El drama de Puig i Cadafalch és que per als espanyolistes era catalanista i per als catalanistes era massa de dretes”, remarca quan som a la terrassa, on hi ha una magnífica pèrgola de fusta –ara sense vegetació–. Des de la terrassa tenim molt bona visió de la plaça de Vendre, on temps enrere es feia el mercat.

Fonts i xiprers

Passegem finalment pel jardí de la casa. Té uns xiprers que superen l’alçada de la casa (i això que són més “nous”). Han crescut fàcilment –i projecten una ombra allargada damunt de les teulades quan el sol és baix– gràcies a la gran quantitat d’aigua que hi passa a tocar: hi baixa un torrent (ara canalitzat; va donar més d’un ensurt quan les tempestes feien de les seves). A Argentona, d’aigua rai! Per això hi ha tantes fonts. “Convé beure aigua cada cop amb un càntir diferent”, es deia abans (ara aquestes mesures d’higiene ens poden semblar familiars). I així hi va néixer la tradició del càntir. (No passeu de llarg del Museu del Càntir, que no per casualitat és el museu més visitat del Maresme).

D’aigua no en falta al jardí d’aquesta casa d’estiuejants. La millor mostra –que es conserva– és un xup (dipòsit que rajava sempre que estava ple). Imagino Puig i Cadafalch en una ombra del jardí, sentint els sons de l’aigua... com si fos en un pati àrab com els que tant admirava. Hi ha molts més elements que posen de manifest la influència de l’arquitectura àrab en el disseny d’aquesta casa, com ara la tanca de l’entrada, feta de llistons creuats, o una xafardera (gelosia) que permet veure sense ser vist.

Puig i Cadafalch va viure-hi moments importants. No només de feina i de lleure, sinó també de gran dramatisme, com els fets de l’estiu del 1936. Va sortir-ne per defensar l’església del poble contra els incendiaris de la FAI, jugant-se la vida. Ho va aconseguir una vegada, però no la segona: l’església va ser incendiada. De tota manera, es va salvar la capella del Sagrament, que havia estat rehabilitada per ell mateix. Val la pena anar-la a veure; és ben a prop de la casa.
Uns dies després emprenia el camí de l’exili, cap a França (el seu segon exili –el primer, també a França, va ser durant la dictadura de Primo de Rivera–). Va vestir-se de pagès per passar desapercebut i va escapolir-se camps a través, fugint d’una Catalunya que no era la seva.

Diumenge que ve: EMILI VILÀ (MUSEU EMILI VILÀ, LLAGOSTERA)