Can Montguix

Daniel Romaní

18/10/2020

Com si hagués sortit fa una estona. Com si hagués anat a passejar a la vora de l’estany de Banyoles o al bosc. Aquesta és la sensació que m’envaeix mentre visito el que va ser el taller de Carles Fontserè, la masia de Can Montguix, a Porqueres, al Pla de l’Estany, on l’artista va fixar la seva residència a les acaballes del franquisme (va decidir tornar de Nova York i instal·lar-se en aquest indret relativament a prop de la frontera, per si havia de fugir, i també relativament a prop de Barcelona, per refer la seva vida professional).

Em sobta veure-hi, per exemple, una màquina d’escriure amb un full encara per acabar d’omplir i unes taques de colors de pintura a terra. Talment com si encara no hagués tingut temps de netejar-ho.
Tinc la impressió que l’artista podria tornar en qualsevol moment. De tota manera, està tot ben endreçadet. Al taller de fusteria, situat a la planta baixa, els cargols, les femelles, els claus... estan perfectament ordenats dins de pots de vidre (així el que contenen es veu bé). I les eines, penjades a la paret per tenir-les a mà, estan ordenadíssimes.

I no és que estigui endreçat per als visitants! L’espai de treball de Carles Fontserè mai no va ser pensat per ser visitat (la majoria de cases museu mai no han estat pensades per ser-ho, aquest és precisament un dels seus al·licients). El matrimoni Fontserè-Broch era extremadament ordenat. Quan els responsables de l’Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany van acudir-hi per endur-se les fotografies, els negatius, la correspondència... van comentar que els havia sigut d’allò més senzill classificar-ho: en Carles i la Terry, la seva dona, els havien fet bona part de la feina.
Al veure uns barrots de ferro que formen un entramat al sostre, per uns moments tinc la sensació d’estar dins la tramoia d’un teatre. De seguida endevino que l’artista hi penjava llums: les barres tenien la funció de poder-los desplaçar i situar al lloc més convenient, sense cables per terra.

L’escenografia va ser una de les nombroses facetes que Carles Fontserè va conrear. Una de les escenografies en què va esmerçar més esforços va ser la de l’espectacle Bonjour Mexico, del popular actor còmic Mario Moreno, Cantinflas, que es va representar a Mèxic un munt de vegades. Per això Fontserè va viatjar a Mèxic, i s’hi va quedar una bona temporada.
A les seves extenses memòries –inacabades i controvertides, per algunes de les idees polítiques que hi exposa–, Fontserè explica amb detall la seva estada a Mèxic, on va retrobar amics, també exiliats –Tísner, Calders, Agustí Bartra...–, i les peripècies que va viure amb Cantinflas, de qui es va fer bon amic: “Mario era aficionat a anar al frontó a veure jugar a pilota basca. Més d’un cop vaig acompanyar-lo. Hi anàvem amb el seu Cadillac conduït per ell. En arribar al frontó l’aglomeració de cotxes feia dificilíssim aparcar, però per a Mario no era un problema: deixava el cotxe allà on li venia bé. L’embús que ocasionava atreia l’arribada d’un guàrdia enfurismat, però aquest, en veure que es tractava de Mario, saludava amatent i s’enduia el cotxe per aparcar-lo en un lloc convenient, sense que Mario es preocupés de donar-li les gràcies”. Quina barra!

Un noi que va intentar ser soldat i boxejador

M’ha semblat curiós com Fontserè explica a les seves memòries com va sorgir el personatge de Cantinflas... del no res: “Era un noi de classe mitjana, simpàtic i peleón, que va intentar ser soldat i boxejador. Però per ser soldat era massa jove i, com a púgil, excessivament quebradizo. En el primer round el deixaven knock out. Així que va penjar els guants i va ingressar a la faràndula, fent de partiquí i de ballarí ocasional. Un dia, el director de la carpa –un rus blanc exiliat que més tard esdevingué el seu sogre– el va fer sortir a l’escenari per anunciar al públic el pròxim programa. Cantinflitas, que així s’anomenava llavors, no sabent com dir-ho, es va enfarfollar de tal manera que, no sabent tampoc com acabar, va anar parlant i parlant... fins que el públic, creient que s’empatollava expressament, el va interrompre amb una gran ovació. L’endemà va repetir la vacil·lada i d’aleshores ençà l’èxit seria el seu constant escuder”.

No hi ha portes que separin les diferents sales que formen el taller de Fontserè. No es veu gens atapeït, i això que hi ha una pila de tresors, com ara un autoretrat, un quadre de l’alliberament de París fet pel mateix Fontserè, la Creu de Sant Jordi que va rebre Carles Fontserè –penjada en una llibreria, és un element més de la biblioteca–, figuretes de ceràmica mexicanes, càntirs, escultures de fusta, metall i pedra, baguls de fusta, plaques de matrícules de cotxes americans i senyals de trànsit...

Em fixo en una fotografia de Dalí, acompanyat d’una dona. “És la Terry, la dona de Fontserè, a Portlligat”, em diu Isabel Roura, que ofereix visites guiades en aquest espai. Les visites formen part del conjunt d’iniciatives impulsades per l’Ajuntament de Porqueres i la Generalitat per posar en valor el llegat de Fontserè.

“Fontserè va conèixer Dalí a Nova York. En aquesta ciutat també va conèixer la que seria la seva dona, Terry Broch. A Nova York, Fontserè va col·laborar amb Salvador Dalí en el disseny d’escenografies i en un espectacle, Happening by Dalí, al Philharmonic Hall del Lincoln Center”, m’explica Isabel Roura, que quan era petita venia a menjar síndria i meló amb la Terry i en Carles i d’adolescent els ajudava a ordenar la correspondència i els negatius i a fer les fitxes dels llibres que rebien... Qualsevol llibre que compraven o els arribava era tractat com en una biblioteca: en feien una fitxa amb totes les dades.

A Nova York Fontserè hi volia fer una curta estada, però hi va estar una vintena d’anys. “Va fer de tot: va dibuixar còmics de cowboys, va fer il·lustracions per a revistes de gran tiratge... i va fer de taxista per sobreviure”, explica la Isabel. A la ciutat dels gratacels també va iniciar la que seria una de les seves grans passions: la fotografia. Va excel·lir com a fotoperiodista. “Va fer una pila de fotografies de Nova York, Roma, París, Londres, Ciutat de Mèxic, San Francisco...”, em diu la Isabel. “Aleshores va fer unes quantes escapades des de Nova York”, li dic. “Sí, sí”, em respon. “Als anys seixanta, fotoreportatges seus van ser publicats en revistes nord-americanes i a El Correo Catalán”, afegeix.

Can Montguix –el taller– i Can Tista –la seva llar, una altra masia, situada a unes desenes de metres– estaven en un estat ruïnós el primer cop que les van veure en Carles i la Terry. “Van decidir anar-les arreglant... a distància. Per correu postal, des de Nova York, anaven donant indicacions. I molt de tant en tant feien visita d’obra”, m’explica Montse Puigvert, estreta col·laboradora de Fontserè, que també m’acompanya a la visita. “Carles Fontserè va dir a la seva dona que en aquesta masia de Porqueres hi passarien temporades, però s’hi van quedar per sempre. Aquí tots dos van gaudir d’una etapa tranquil·la, també econòmicament: Fontserè va cedir tot el seu llegat a la Generalitat a canvi d’un sou vitalici”, em diu la Montse.

Fontserè tornava en aquesta casa –i, per tant, a la seva Catalunya natal– el 1973, després d’un llarg periple iniciat el febrer del 1939, quan va passar la frontera amb el president Companys i un petit grup de personalitats que l’acompanyaven. Durant dècades va ser un rodamon i es va haver d’espavilar, i molt, per sobreviure. “Es va escapar del camp de refugiats del sud de França. Va exposar il·lustracions de l’èxode i l’exili a Perpinyà, va dibuixar escenografies per al casino de Canet, va fer algun aparador de botigues i altres feines, des de veremador fins a venedor de gelats. I va decidir agafar el tren per anar a París, vestit com un garçon, amb el diari més conservador per passar desapercebut. A París va dibuixar còmics i llibres de bibliòfil, i també va fer il·lustracions per a la revista La Gerbe, promoguda i dirigida pels ocupants alemanys. Per a ell, l’entrada de l’exèrcit alemany a París va suposar una alliberació.

Aturo la mirada davant d’un cartell d’un jove amb una mà alçada que du una falç. “Llibertat!”, diu, i el signa la FAI. Em sorprèn que hi hagi pocs cartells de la Guerra Civil, ja que Fontserè és sobretot conegut com a cartellista. Però, esclar, els cartells van desaparèixer gairebé tots, llençats, cremats o estripats, durant la contesa bèl·lica. De fet, en aquest taller no n’hi ha cap d’original. Tots són reproduccions.

Autodidacta

De formació autodidacta, Fontserè va dibuixar de ben jove per al diari La Publicitat, per a pel·lícules, per a empreses... L’esclat de la guerra va provocar un esclat del cartellisme, un sistema de comunicació relativament nou que permetia propagar amb facilitat consignes bèl·liques o bé de suport a la rereguarda que ja s’havia assajat amb èxit als conflictes recents, com la Primera Guerra Mundial o la Revolució Russa del 1917. I Fontserè s’hi va abocar de ple, al servei del Comissariat de Propaganda de la Generalitat.

De família conservadora, Carles Fontserè va passar a l’altre extrem, a l’anarquisme. Els “fonaments” de casa seva van trontollar quan, d’un dia per l’altre, el seu pare, defensor de l’ordre i de la família cristiana, el va abandonar per anar-se’n a viure amb una altra dona. “Paral·lelament al conflicte familiar, vaig descobrir l’amagat suburbi moral de la societat benpensant, l’arbitrarietat de la justícia i el drama de la pobresa. La radicalització de les lluites socials en simbiosi amb la meva lluita per sobreviure com a treballador de l’art justificaven als meus ulls la revolució social que preconitzaven els anarquistes i germinava al meu cervell”, reflexiona Carles Fontserè a les seves memòries. D’aquesta reflexió sorgeix el Fontserè revolucionari, que quan esclata la guerra no té escrúpols a cremar esglésies i a pintar vagons de tren amb dibuixos seus i consignes com ara “Por la revolución, ¡trabajad!”, “Por la revolución, ¡luchad!”

Fontserè sempre va voler anar a la seva. Quan anava a escola, va optar per abandonar-la (“Vaig ser un pèssim estudiant. No he sabut mai la taula de multiplicar i, encara menys, la complicada operació de dividir”, diu a les seves memòries). S’explica que anys més tard, allistat a les Brigades Internacionals a favor de la República, les botes li feien mal: li anaven petites. Per això va decidir anar descalç. El seu superior li va dir que un soldat havia d’anar calçat “com Déu mana”. Fontserè va posar-se les botes... després d’haver-ne tret la sola.

Diumenge que ve: JOSEP DE SOLÀ-MORALES (CASA SOLÀ-MORALES, OLOT)