Mas d'en Pinc

Daniel Romaní

30/08/2020

Som al 24 d’agost del 1963. Recinte de l’antiga fàbrica de suro Forgas de “Bagur” (segons els cartells anunciadors). Hi ha una gentada: begurencs, estiuejants i personalitats com Salvador Dalí i Gala o Madeleine Carroll. L’espectacle té com a protagonista una bailaora que ha triomfat als Estats Units, que balla amb una extraordinària elegància i energia, giravolta amb gran facilitat i fa un excel·lent zapateado. És Carmen Amaya.

Hi actua –tot i que breument– per a desesperació del seu metge, que li recomana repòs total. La Carmen té “ronyons infantils”. Es deia que ballar li va allargar la vida: suant eliminava toxines. Però el d’aquesta nit serà el seu últim ball. I l’última mostra d’estima al poble de Begur, on resideix.

“Este castillo está muy oscuro, hay que iluminarlo”, deia aquesta artista universal –en sentit real: hi ha un cràter a Venus amb el seu nom–. Així va néixer la idea d’organitzar l’espectacle per recaptar fons per il·luminar-lo.
Començo la visita a Begur a la plaça Forgas, on hi ha una escultura d’ella, representada amb els braços amunt, obra de Francesc Polop. Aquesta plaça és un dels millors miradors de Begur: hi veig el castell i, més lluny, el mar, avui engrescat, amb cabretes. És precisament veient el moviment de les onades, al barri barceloní de barraques del Somorrostro, que Carmen Amaya “va aprendre” a ballar, segons explicava ella mateix. Entre construccions de les últimes dècades, d’estètica dubtosa –per ser benèvol–, destaquen boniques cases d’indianos. Val la pena fer també la ruta d’aquestes cases.
Recorro Begur acompanyat de Sandra Bisbe, que fa una visita dedicada a Carmen Amaya. Les seves explicacions s’han anat enriquint amb els comentaris de gent gran que la va conèixer i d’uns quants “primos” –gent propera a la Carmen, familiars o no– que van visitant el Mas d’en Pinc.

Situat als afores del poble, el Mas d’en Pinc va quedar vergonyosament abandonat durant molt de temps. Fa alguns anys es va restaurar. Ara acull dependències de l’àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament i un espai dedicat a la bailaora. “És un mas del segle XVII, que té una torre per vigilar els pirates; no s’hi pot pujar, però la idea és que es pugui fer més endavant”, em diu la Sandra mentre ens hi acostem, pel passeig Carmen Amaya. El tram final és un camí de terra que mor al nostre objectiu. Davant del mas ens aturem per observar una altra escultura dedicada a Carmen Amaya, amb els braços també amunt. La va fer Jean-Philippe Richard per encàrrec de Myles Jenkins, pertanyent a una família procedent de Sud-àfrica i instal·lada a Begur. Un senyal més que l’estima per Carmen Amaya no coneix fronteres.

“Ella buscava un refugi, un lloc per descansar –ja estava malalta–, i Stuart Willson, un nord-americà amic de la família, li va facilitar poder viure al Mas d’en Pinc”, detalla la Sandra.

En els anys que Carmen Amaya va viure al Mas d’en Pinc, del 1961 al 1963, no el va acabar d’arreglar. Quan la va visitar un altre amic nord-americà estava fet un desastre, amb els sostres enfonsats. Li va donar diners i ella se’ls va gastar en un cotxe.

“Es diu que la Carmen s’enamora del Mas d’en Pinc per una fotografia que li van ensenyar quan era als Estats Units. Em costa de creure-ho”, diu la Sandra, que veu més plausible la teoria que va ser Tomàs Cervera, un amic de Manel Bisbe, cosí del seu pare, qui li va donar a conèixer la casa.

“Ella va ser molt amiga de la meva família de Llafranc”, explica la Sandra mentre passegem per l’interior de la masia. “A finals dels anys 50 la Carmen i la seva troupe s’instal·len al tercer pis de l’Hotel Llafranc, que gestionaven els cosins germans del meu pare, i que la família continua gestionant. La relació entre els Bisbe de Llafranc i la família de la Carmen era molt estreta. S’estimaven molt. Carmen Amaya anava a buscar sovint la meva cosina a l’escola”, explica Sandra Bisbe, impulsora del Festival Carmen Amaya, que té lloc cada estiu.

“Els Bisbe ens dedicàvem al suro. Tant la branca d’en Manel Bisbe com la del meu pare anaven a Andalusia a comprar-ne. S’hi estaven un parell de mesos visitant suredes per triar un bon suro, i així van conèixer bé la cultura andalusa”, m’explica la Sandra. “De vegades, a la nit, Manel Bisbe –“el gitano de la Costa Brava”, segons Carmen Amaya–, un dels artífexs que aquesta zona esdevingués un atractiu turístic en ple franquisme, ballava juntament amb la Carmen a l’Hotel Llafranc”.
Som en una sala que formava part del pati de les cabres. El terra és la mateixa pedra natural i no és precisament pla. En canvi, sí que es va fer un terra nou a la cort perquè s’hi pogués estar la troupe de Carmen Amaya després de la seva mort. Ella en va ser durant molts anys el principal sosteniment. De fet, des que el seu pare, José Amaya, el Chino, un bon tocaor de guitarra que actuava cada nit al Barri Xino de Barcelona, es va començar a endur aquella petita Carmen que tenia un duende molt especial, perquè ballés quan ell tocava, va ser el pilar econòmic de la família i del seu cuadro flamenco.

“Aquí hi tenia penjats tots els vestits: bates de cua, jaquetes, pantalons... Es posava molt sovint pantalons per ballar; volia que es veiessin els peus”, diu la Sandra quan arribem a una àmplia sala del primer pis. “Escoge el que quieras”, deia a les noies que la visitaven i que pujaven fins a aquest espai, ara ben diàfan: en lloc de vestits, hi ha penjat del sostre un magnífic esquelet de catxalot. Però a moltes els anaven petits: ella era menuda, molt baixa i prima. Tot era múscul. Menjava poc... i fumava molt. “La meva cosina, quan tenia dotze anys, es posava els seus vestits!”, diu la Sandra.

“Una bona part d’aquests vestits van desaparèixer el dia del seu enterrament. La gent més gran de Begur que es va sumar al seguici fúnebre –una gernació, com mai s’havia vist– encara recorden l’escena que van presenciar quan es dirigien amb el taüt cap a l’església: van sentir xiscles i, mirant enrere, van veure com vestits i objectes personals de la bailaora sortien volant de les finestres. Familiars i amics de Carmen Amaya s’estaven repartint les seves pertinences. Per sort, el seu marit, Juan Antonio Agüero, bon coneixedor de les tradicions gitanes, ja havia guardat unes quantes coses. La gent gran de Begur també recorda la imatge de la Carmen, caminant amb un cistell ple de sardines, embolicades amb paper de diari (però algunes n’eixien), amb bitllets barrejats.

Som ara a la cuina, l’espai dedicat a la memòria de la gran bailaora. Hi ha unes quantes fotografies d’ella, ben acompanyada, i comentaris elogiosos d’artistes com Fred Astaire, Greta Garbo i Charles Chaplin. L’únic objecte és una creu de ferro, que estava situada a la façana (Carmen Amaya era molt religiosa). Es volia fer un museu: força gent va donar objectes d’ella, que es van dipositar en un magatzem municipal a l’espera que es fes realitat, però alguns van desaparèixer misteriosament. De l’espectacle per a la il·luminació del castell també van desaparèixer la meitat dels diners: l’Ajuntament n’hi va haver de posar.
S’han esfumat els vestits, els objectes, els diners... Però l’admiració per Carmen Amaya no s’ha esfumat pas. “La història d’aquesta dona gitana t’atrapa: aquí vivia de manera austera, cuinant en aquest foc a terra”, diu la Sandra, mentre m’assenyala la llar de foc, “després d’haver ballat al Carnegie Hall, a la Casa Blanca davant el president Roosevelt, als millors teatres del món, i d’haver-se allotjat als millors hotels”.

Me’n vaig de Begur quan fosqueja. Dono una última ullada al castell, ara bellament il·luminat.

Diumenge que ve: RAMON GALIBERN (CASA GALIBERN, TORROELLA DE MONTGRÍ)