Museu Casa Barral

Daniel Romaní

07/03/2021

S i un terrible temporal de llevant no hagués dut fins a Calafell Carlos Barral Nualart, dibuixant, editor, escriptor i inventor de jocs didàctics com el famós Teatro de los Niños, i els pescadors no l’haguessin acollit amb els braços oberts, no hauria llogat una “botiga” (caseta) de pescadors, i el seu fill, Carlos Barral Agesta, no ens hauria obsequiat amb els seus poemes i narracions amb el mar com a protagonista. I jo, esclar, avui no seria a Calafell, visitant la seva casa museu, situada al passeig davant del mar, on Barral “estiuejava” (hi passava, de fet, molts més dies que els de les vacances d’estiu). La seva narració més coneguda és Catalunya des del mar. El recorregut que fa Barral és imaginari, però l’havia fet en diverses etapes; el llibre està escrit en català, el català dels pescadors de Calafell.
Si Carlos Barral fill (d’ara endavant Carlos Barral) hagués tingut a les mans el manuscrit de Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, és molt probable que l’hagués publicat. Hi ha qui diu que aquest manuscrit el va rebutjar, però Barral explica a les seves memòries que no el va arribar a llegir mai; tanmateix, sí que va publicar altres obres de l’escriptor colombià.

Si l’editor Víctor Seix no hagués mort sobtadament, de manera gaudiniana –el va atropellar un tramvia durant la Fira de Frankfurt–, ben probablement a Carlos Barral no se li haurien complicat les coses a l’editorial Seix Barral, on tots dos feien un bon tàndem, i no hauria muntat el seu propi segell editorial, Barral Editores.
Si Carlos Barral no hagués estat un “peix de nit”, que feia tertúlies fins ben entrada la matinada, en les quals no hi faltava l’alcohol, amb escriptors com Gabriel García Márquez, Jaime Gil de Biedma, Ana María Moix, Mario Vargas Llosa o Juan Marsé (autor, entre molts altres llibres, de La muchacha de las bragas de oro, Premi Planeta, ambientada a Calafell), la seva dona, Yvonne Hortet, no hauria ressuscitat un cafè mariner, L’Espineta –és el nom d’un plat mariner fet a base d’espina de tonyina–, a poques passes d’on “estiuejaven”. Aneu-hi, a L’Espineta! És una altra “botiga” que continua oberta, un dels últims vestigis del passat mariner d’aquest municipi del Baix Penedès.

Hi ha tants “Si...” a la vida de Carlos Barral! Més del “normal”? Potser sí. Potser perquè era un personatge inquiet i polifacètic –editor, poeta, escriptor, polític (va ser senador i eurodiputat) i ocasionalment pintor–. Era un personatge que navegava sovint a contracorrent. Per exemple, feia mans i mànigues per publicar bons llibres gens ben vistos per les autoritats franquistes i adquirir els drets d’edició en prestigioses editorials com ara Gallimard o Einaudi. Va incorporar al panorama editorial espanyol, aleshores força tronat, importants traduccions tant d’assaigs com de novel·les. A més, va crear el Premi Internacional de Literatura, un prestigiós guardó que atorgaven conjuntament importants editors d’arreu del món.

“Amb Barral, Calafell es va convertir, per a molts intel·lectuals, principalment escriptors, en una bona destinació de la costa, alternativa al mític Cadaqués”, subratlla Manel Gómez, calafellenc, amb qui visito la casa de Barral, convertida en museu. Som a l’entrada, on em sorprèn veure una llar de foc, blanca com un glop de llet, que contrasta amb el blau marí de les bigues, de les cadires, portes i finestres.

“Un poeta escàs”

“Ell es considerava sobretot poeta. «Soc un poeta escàs», deia. Té una única novel·la, Penúltimos castigos, una autoficció, en la qual parla d’ell mateix com a personatge en crisi. Aquesta novel·la li va portar molts maldecaps”, em diu en Manel. “I per què?” “Una persona de l’àmbit editorial va presentar una querella contra ell per injúries, pel que la novel·la deia d’ell, i això que no hi surt el seu nom; bé, de fet hi surt però de forma alterada”, em comenta quan som en un jardí interior, de terra, que pertany a la Casa Barral. És un espai molt ombrejat gràcies a alguns arbres, però sobretot als edificis alts que l’envolten i que han destrossat el front marítim per sempre.

“Ah, de fet sí que té una altra novel·la, El azul del infierno –em diu, com si ara ho recordés–, però va quedar inacabada perquè va morir”. “Esclar, ell era editor, i això pren molt de temps”, dic. “Sí. Editava sobretot per entusiasme. Va ser una peça clau en la introducció de la literatura llatinoamericana dels anys 60 i 70 a casa nostra”, m’explica en Manel, que es dedica a la difusió del patrimoni històric de Calafell, que comprèn, a més de la Casa Barral, la ciutadella ibèrica (segles VI-I abans de Crist), el castell de la Santa Creu (segle XI), l’ermita de Sant Miquel a Segur de Calafell (segle XIII) i la confraria, avui una esplèndida sala d’exposicions que explica el passat mariner de la vila. L’element estrella de la confraria és la maquinilla, un giny mecànic gairebé centenari que funcionava amb benzina i estirava les embarcacions per la sorra així que arribaven de pescar. A l’exposició de la confraria hi ha una preciosa maqueta de com era Calafell abans del boom del turisme. Just al costat de la confraria jeu un bot salvavides excepcional, força gran. “De vegades, en festes populars, el bolcaven, com un divertimento... Bé, de fet, encara el bolquen. Està fet de tal manera que la tripulació el pot fer tornar fàcilment a la seva posició original” m’explica en Manel quan pugem al primer pis, on hi ha alguns llibres editats i escrits per Barral i pintures d’ell i del seu pare.