Can Papiol

Daniel Romaní

14/03/2021

“On va a parar aquest túnel?”, pregunto a la Mònica. Som a la cuina de Can Papiol i tenim als peus una reixa que protegeix una obertura. “Es diu que anava fins al convent dels caputxins, que era on ara hi ha la plaça de la Vila, i que va ser enderrocat al segle XIX. Abans s’explicava que, quan hi havia revoltes liberals, els caputxins tenien amb aquest túnel secret un espai de fugida. També era una escapatòria per als de Can Papiol. Tingues en compte que quan es va construir aquesta casa, a finals del segle XVIII, encara hi havia pirateria”, m’explica Mònica Àlvarez, tècnica dels museus Víctor Balaguer i Can Papiol, historiadora de l’art i vilanovina de soca-rel. Però aleshores fa un silenci i afegeix: “Tot això del túnel ho diu la tradició oral. Però el fet que la suposada entrada estigui situada a la cuina fa més probable que aquest espai subterrani fos una fresquera, per guardar-hi els aliments frescos. Sí que és cert que hi ha diferents edificis, des d’aquí fins a la plaça de la Vila, que conserven accessos subterranis similars a aquest”.

La tradició oral també va crear la llegenda que aquest hipotètic túnel va allotjar peces del Museu Víctor Balaguer durant la Guerra Civil (el museu és al costat de l’estació del ferrocarril, un objectiu prioritari dels bombardejos). Però no hi ha documentació que ho avali. “Sí que se sap que durant la Guerra Civil Can Papiol va albergar algunes peces del Museu Víctor Balaguer. Es van traslladar fins aquí caixes amb objectes, com ara amulets egipcis i vasos precolombins”, explica la Mònica.

Can Papiol, situat al rovell de l’ou de Vilanova i la Geltrú, és un casalot espaiós que ha acollit peces valuoses de procedències diverses. En continua acollint: al pati hi ha un elegant carruatge de finals del segle XIX (un mitjà de transport essencial de les classes benestants, que l’automòbil i el tren van desbancar perquè eren molt més ràpids: el trajecte amb un carruatge fins a Barcelona durava vuit o deu hores... si els bandolers no l’aturaven) i a l’entresol un munt de llibres: uns 6.000 volums, publicats entre els segles XVI i XIX, de temes molt variats, des de religiosos i filosòfics fins a jurídics, històrics, de gramàtica, de literatura, de geografia, d’agricultura... Tot plegat posa de manifest la diversitat d’interessos dels seus propietaris.

Va ser Francesc de Papiol, advocat, terratinent i polític, i molt erudit, qui va crear aquesta biblioteca, un dels tresors del Museu Romàntic Can Papiol, que va anar creixent amb les generacions que el van succeir. La Mònica em mostra un llibre de gravats de les restes arqueològiques d’Herculà, Le Antichità di Ercolano Esposte. “És un dels meus preferits d’aquesta biblioteca”, em diu, i m’explica que des de petita la fascinen les pintures pompeianes que hi ha als pocs panys de paret d’aquest temple del saber. “Quan es va fer la biblioteca feia poc que s’havien descobert les ruïnes de Pompeia i Herculà, que havien quedat sota la lava del Vesuvi”, m’explica. I tot seguit agafa uns quants llibres que alliçonen sobre com s’havia de comportar la dona fa temps: La perfecta casada, de Fray Luis de León, i Instrucción de un padre a su hija sobre las materias más importantes de la religión, costumbres y modo de portarse en el mundo. D’aquest llibre em crida l’atenció no pas l’autor (Du-Puy) sinó el traductor: “Una madre de familia ”. Les dones d’abans, sempre anònimes.

“Els Papiol eren una família de terratinents. Procedents de l’Arboç, es van instal·lar a Vilanova a mitjans del segle XVII, quan ja s’havia iniciat la seva unió amb la Geltrú (abans era Vilanova de Cubelles). De seguida van construir aquesta casa, on es va traslladar Francesc de Papiol amb la seva mare i les seves dues germanes”, m’explica Andrea Cantos, historiadora de l’art i educadora de Can Papiol, també vilanovina, que ens acompanya en el recorregut per aquest magnífic casalot.

“El veig petit, aquest llit”, penso en veu alta. És el millor llit de la casa, el del senyor, esclar, amb baldaquí i cortinatges que el poden tancar completament. “¿És de matrimoni?”, pregunto a l’Andrea: “No, no era habitual que els matrimonis dormissin junts. No només dormien en llits separats, sinó també en habitacions separades”. Fins i tot per a una sola persona el veig curt. “Esclar, abans eren més baixets”, em dic. I l’Andrea afegeix: “Es diu que dormien una mica incorporats, no del tot estirats, amb molts coixins al darrere”.

Francesc de Papiol, el “nostre protagonista”, no es va casar ni va tenir fills. De manera que ja li anava bé tenir un llit només per a ell, tot i que pel “mobiliari” de la seva habitació pot semblar que no estava sempre sol: al costat hi ha una magnífica chaise longue, un moble de caràcter femení. M’imagino el senyor De Papiol tancant l’habitació amb la porta corredissa vidriada, que deixa passar la llum que ve de la cambra contigua -que dona al carrer- per guanyar intimitat en les visites que rebia. Però la meva imaginació va massa enllà, potser, perquè era molt religiós.

Francesc de Papiol va viure pocs anys en aquesta casa: des del 1801 fins que es va morir, el 1817. I no sempre hi era: va passar temporades fora, com a Mallorca i a Cadis, atès que va ser diputat a Corts per Catalunya (llavors Catalunya era província única: li corresponien 17 diputats). Francesc de Papiol va participar assíduament en les sessions de les Corts espanyoles, que es van reunir del 1810 al 1813 a Cadis perquè una gran part del país estava ocupada pels francesos. Se sap que va ser present a la signatura de l’aprovació de la Constitució del 1812, la Pepa. Quintí Casals, investigador associat a la Universitat de Lleida, assenyala que Francesc de Papiol “va formar part del grup absolutista contrari a les reformes liberals: va votar contra la llibertat d’impremta, contra la proposta que l’Estat regulés el comportament i les atribucions de l’Església, i a favor que la Inquisició fos compatible amb la Constitució, és a dir, que la Inquisició es mantingués”.

Entrem a la sala més gran de Can Papiol, l’impressionant saló de ball. En una època en què Vilanova encara no tenia gaires espais públics de trobada, com ara teatres i cafès, era el principal lloc de reunió de la gent benestant. Els Papiol -i després els Rubinat i els Torrents, les famílies que els van succeir- llogaven músics per fer-hi grans festes. La sala té un piano obert amb la partitura a punt per ser tocat. Però em sembla que fa anys i panys que no el toca ningú. D’aquest saló, un dels trets que em transporten als temps en què encara no havia arribat l’electricitat són les cornucòpies (miralls de marc ornamentat i daurat, amb espelmes; el mirall escampava la llum de les espelmes: era una manera intel·ligent d’augmentar la il·luminació). Un altre dels elements antics i singulars que destaquen són les grisalles (pintures fetes només amb diverses tonalitats de gris, que imiten l’efecte del baix relleu en pedra). Les grisalles d’aquesta sala, amb escenes de l’Antic Testament, van ser fetes pel taller de Pau Rigalt, pintor, escenògraf i decorador barceloní que durant la Guerra del Francès es va establir a Vilanova i la Geltrú.

No té grisalles, en canvi, l’habitació dels malalts (i de les parteres). És una cambra austera, petitoneta, amb poca llum: dona a una galeria coberta, i l’única finestreta que té va a parar a la capella del costat.

En aquesta habitació dels malalts hi ha un bressol i una banyera “portàtil” -tots dos elements de fusta-. I dos components de caràcter religiós: un reclinatori -que mira cap a l’obertura que dona a l’esmentada capella- i, al capçal del llit -amb baldaquí-, un rosari. Si la malaltia s’agreujava, o el part es complicava, resar era el remei.