Casa Navàs

Daniel Romaní

06/02/2021

Si cal fer el pis petit, ningú no discuteix que el primer que es descarta és la banyera. Ha estat, i continua sent, un element de luxe. És el lloc de la casa on més es desconnecta de tot. Sobretot actualment: no s’hi pot estar amb el mòbil. Soc davant de la banyera de la gran sala de bany de la Casa Navàs, un esplèndid edifici modernista situat al rovell de l’ou de Reus, la plaça del Mercadal, que rep uns 32.000 visitants a l’any (en temps prepandèmics). Si fos a Barcelona en rebria centenars de milers!

La banyera té sis aixetes i dutxa amb efecte pluja. Té un termòmetre per saber la temperatura de l’aigua, i un altre a fora, per a la de l’aire.
En aquesta cambra hi ha també un bidet i un rentapeus. Ni en un hotel de luxe he vist una sala de bany tan completa! I això que aquesta va ser feta fa més d’una centúria, a principis del segle XX, quan tenir una sala exclusivament per netejar-se encara era molt inhabitual.

Les parets de la cambra de bany són enrajolades fins al sostre, a excepció d’una, on hi ha uns vitralls de coloraines que es poden obrir per poder-la ventilar. Un dels petits vidres és transparent: es feia servir com a espiell, per veure els que pujaven per l’escala principal, la de l’entrada a la casa.

No sembla que sigui un espai interior la magnífica escala d’entrada. Rep llum zenital, filtrada per una claraboia de vitralls amb estructura de ferro i fusta. A banda del sostre, tres de les quatre parets de l’escala estan fetes de vitralls. La paret mitgera amb la casa veïna, l’única que no té vitralls, està decorada amb un gran mosaic ceràmic que representa un jardí. Aquest sistema d’embolcallar un espai interior amb vitralls creant una peixera és, en una escala superior, una de les principals singularitats del Palau de la Música Catalana, a Barcelona, de Lluís Domènech i Montaner, el mateix arquitecte modernista que va dissenyar la Casa Navàs.

Els millors artesans

“Fes servir els millors materials i contracta els millors artesans”, van dir Joaquim Navàs i Pepa Blasco a Domènech i Montaner quan li van encarregar que fes aquesta casa, després d’haver enderrocat la que hi havia al mateix lloc. “Van donar-li un xec en blanc econòmic i creatiu, cosa que diu molt de la mentalitat oberta [i dels quartos que tenien!] del matrimoni Navàs i Blasco, tots dos emprenedors del ram del tèxtil”, m’explica la Sílvia Sagalà, directora de la Casa Navàs, periodista, que ha treballat per a diversos mitjans de Reus. La Sílvia recorda que va visitar la Casa Navàs quan era petita, amb l’escola. “La impressió que vaig tenir és d’una casa mooolt gran i amb molts colors”.

Joaquim Navàs i Pepa Blasco van embarcar-se a fer aquesta casa l’any 1901. Tots dos estaven completament abocats a la feina. No van deixar de treballar ni en el seu viatge de noces: van recórrer Europa per presentar-se a diverses cases tèxtils. I en aquesta nova casa van decidir renunciar a alguns dels luxes de la burgesia, com el jardí i la cotxera, per tenir espai per a la botiga –el negoci, primer–, que va estar en funcionament fins fa ben poc, l’any 2018.

Venien teles per a tota mena d’usos. I els guanys anaven creixent, sobretot quan van fer el salt a vendre a l’engròs arreu de l’Estat. L’any 1907 Joaquim Navàs era la setena persona que més tributava a Reus. Precisament aquell mateix any 1907 va patir un atemptat: va esclatar un artefacte explosiu al seu xalet dels afores de Reus. “Se’n desconeix l’autoria. Podia ser un treballador descontent, un anarquista o algú relacionat amb la política (ell era membre de la Unió Catalanista). Navàs no va resultar ferit, però es va espantar molt, i el matrimoni va anar a viure a Barcelona”, explica la Sílvia. “Joaquim Navàs no va dormir mai aquí, en aquesta casa”, afegeix. No va gaudir, doncs, de l’esplèndida sala de bany.

Una dona amb sentit pràctic

“I la seva dona, la Josepa Blasco, hi va viure?”, li pregunto. “Sí, tota sola”, em respon. “Bé, amb el servei”, precisa. Ella va sobreviure 15 anys el seu marit.
“Parla’m de la Josepa Blasco...”, dic a la Sílvia. “Segons el que ens ha arribat, la Pepa Blasco era una dona molt dotada per a les relacions públiques, amb sentit pràctic i molta memòria. Recordava amb una facilitat extraordinària cares i noms: feia molt bon tàndem amb el seu marit: ella era una bona venedora i ell un bon comerciant”, m’explica.

Amb la Sílvia passejo per totes les estances de la Casa Navàs. M’he posat uns peücs de plàstic. “La senyora Maria també feia posar peücs als visitants perquè no es fes malbé el terra”, em diu.
“Qui era la senyora Maria?”, li pregunto. “L’última persona que va viure en aquesta casa”, em respon. “Quan va morir la Josepa, la propietat va passar a mans de Joaquim Blasco, nebot seu, i la seva dona, Maria Font de Rubinat, filla d’un alcalde de Reus, Pau Font de Rubinat, concunyat del president Francesc Macià. “Tots dos van fer molts esforços per refer el que havia quedat destrossat durant la Guerra Civil –una bomba de l’aviació italiana va fer diana a la casa i en va malmetre la part superior–, per aixecar el negoci i mantenir la casa en perfecte estat”, explica.

“Ja sent viuda, Maria Font de Rubinat va viure sola a la casa fins que va morir, el 1999”, m’explica. “Abans que hi visqués Maria Font de Rubinat, durant quasi 40 anys, un metge va tenir la seva consulta a la Casa Navàs”, detalla. Per uns moments fantasiejo amb la idea que algun reusenc es feia el malalt per conèixer aquesta joia del Modernisme.

Som ara a l’enorme rebedor de la casa. Entenc que sigui imprescindible dur peücs, per no ratllar-lo. El paviment llueix un mosaic espectacular. “Fixa’t en això...”, em diu, assenyalant-me el terra. “Què són, papallones?”, li dic. “Fixa-t’hi bé. Després ho veurem millor”, em respon enigmàticament. Al fons, em sembla veure el mar... De seguida veig que és un mosaic situat en una paret exterior. M’hi acosto, però la Sílvia em diu: “Després hi anirem”. El recorregut va per una altra banda. Quina impaciència!

Una casa sense passadissos

A qualsevol que tingui dubtes de la sala on som ara la decoració els hi esvairà: tot es pot menjar. M’entretinc a identificar fruites –cireres, llimones, préssecs, magranes...– i animals –faisans, pops...– a la marqueteria de les parets, a les potes de la taula, a les bigues, als vitralls, al moble de la vaixella... Esclar, som al menjador.

Tot seguit entrem al saló per una porta corredissa, ara oberta. La casa no té passadissos, no té espais morts. No és que falti espai, perquè de metres quadrats n’hi ha per donar i per vendre. Però tot està ben aprofitat.

A l’habitació de matrimoni em sobta veure dos llits separats. “Són llits modernistes, fets per Gaspar Homar, que va dissenyar el mobiliari de la casa, tot a mida”, m’explica la Sílvia quan entrem a la cuina. Em sorprèn la seva grandària –ben justificada, perquè s’hi havien de preparar els àpats per als treballadors de la botiga (hi ha un muntacàrregues, que els permetia baixar el menjar)– i la poca alçada de les piques. Ah, esclar, fa un segle eren més baixets.

“Vine, anem al segon pis”, em proposa la Sílvia Sagalà. Per pujar-hi cal passar per la terrassa. En aquest espai exterior per fi tinc davant meu el mosaic del mar. Hi ha representada l’escena en què salpa des de Salou la flota de Jaume I cap a la conquesta de Mallorca. A la paret del costat hi ha un altre mosaic d’un paisatge grec en homenatge als almogàvers. Els dos mosaics són, doncs, odes al catalanisme de moments clau del país. Talment un mirall, engrandeixen visualment la terrassa.
Pugem per una escala estreta. Quina diferència amb l’escala majestuosa de l’entrada de la casa! El segon pis és més normal, decorat amb menys luxe. Acostumat a veure pianos a les cases museu, em crida l’atenció trobar-hi una pianola.

Des d’aquest pis tenim, a vista d’ocell, una bona panoràmica del mosaic del rebedor. “Veus? Què diries que són?”, em repta la Sílvia. “Papallones?...” “No. Pensem que són arnes. Al ser trepitjades pels que entraven a la casa, simbòlicament evitaven que els teixits es fessin malbé”, em diu. I afegeix: “Se non è vero, è ben trovato”.