Monestir de Sant Benet de Bages

Daniel Romaní

19/12/2020

Si pregunteu als experts quins personatges han estat vinculats al monestir de Sant Benet de Bages us diran Ramon Casas, Puig i Cadafalch... I sí, Casas va heretar aquest monestir, juntament amb les seves germanes, quan va morir la seva mare, pocs anys després d’haver-lo comprat. I Josep Puig i Cadafalch en va dissenyar alguns elements quan se’n va fer la restauració perquè esdevingués el lloc d’estiueig dels Casas.

I les dones, què? Se’n parla poc, de les dones que han estat vinculades al cenobi de Sant Benet de Bages. I no perquè no hi fossin.
La mare de Ramon Casas, Elisa Carbó, va ser-ne protagonista: era sòcia de la fàbrica tèxtil situada a la riba del Llobregat i a prop d’aquest monestir. Tot sovint, a les estones de lleure, anava a veure’l. Estava mig enrunat i amagat per la vegetació, però, tot i així, se’n va encapritxar.

També va ser-ne protagonista la Júlia. Qui era la Júlia? “Uns diuen que venia flors i d’altres que venia bitllets de loteria, o potser les dues coses, però fins fa poc no se’n sabia gaire res més”, m’explica Isabel Coll, professora d’història de l’art de la Universitat de Barcelona. “Hi ha una visió molt superficial de la Júlia, i des del punt de vista de Ramon Casas: assegut a la terrassa d’un bar, acompanyat d’un amic, Casas la coneix, li agrada, i ella passa a ser la seva model, amiga, amant i finalment muller”, em diu Isabel Coll. De seguida afegeix: “No era una fresca, com alguns han dit, sinó honesta. Això sí, no era dòcil: el primer dibuix d’ella que va fer Casas no li va agradar i el va trencar”.

Un revulsiu vital i artístic

Per a Ramon Casas, la Júlia suposa tot un revulsiu vital i artístic. En fa un munt de dibuixos, olis i cartells. Són retrats que ocupen un lloc fonamental en l’obra del pintor. “La pinta i la dibuixa tal com la sent –són, doncs, imatges molt poc fotogràfiques– i en molts casos crec que en posicions que el pintor s’imaginava però que ella no feia”, diu la Isabel. La pinta nua, la pinta seductora, la pinta enigmàtica, la pinta divertida, la pinta ben elegant –en un quadre, fins i tot amb una boà, com una dona burgesa, cosa que ella mai no va voler ser (però entrava a la sala d’estar de les cases de la burgesia a través de les revistes, que sovint reproduïen la seva imatge).

“Júlia Peraire –en realitat es deia Júnia Victòria (li van posar Júnia perquè havia nascut al mes de juny)– no va trepitjar aquest monestir fins que la mare de Ramon Casas va morir (i si ho va fer, va ser quan no hi era la sogra)”, m’explica Montse Duocastella, coordinadora de serveis culturals del Món Sant Benet, la meva amfitriona. “Sembla que la Júlia no era la jove que hauria volgut tenir”, remarca Montse Duocastella.

Durant uns quants anys ella probablement només coneixia aquest monestir per alguna pintura que n’havia fet Ramon Casas, o qui sap si per alguna foto. Quan ja va poder venir-hi, de ben segur que s’ho passava bé recorrent els espais que havia tingut “prohibits”, no només els interiors, sinó també els jardins –els antics horts dels monjos–, la piscina –l’antiga bassa dels monjos–, el claustre...
“Casas, pintor de retrats, en fa de la Júlia en molts llocs del monestir, volent dir que també és casa seva”, diu la Montse quan som al claustre, romànic –i romàntic–. En un cavallet hi ha exposada una reproducció d’un quadre de la Júlia vestida de monja, situada en aquest mateix claustre. M’imagino que a cada traç, a cada pinzellada, Ramon Casas se sentia com si l’acaronés... També és bonic, acaronar a distància.

Mirada provocadora i sorruda

“Aquest és el retrat més conegut de la Júlia”, em diu Montse Duocastella. El quadre ha aparegut breument en un una projecció a la sala que Ramon Casas feia servir d’estudi quan venia al monestir. Embolcallada amb una llarga peça de roba de color groc, la Júlia té una mirada provocadora i sorruda (és el retrat que reproduïm encerclat a dalt de tot d’aquesta pàgina). “La sargantain”, es diu. “La sargantana?”, li pregunto. “No! El va batejar així Miquel Utrillo, gran amic de Casas. Crec que amb aquest nom volia dir, d’una manera afrancesada, la sargent”. El groc ben groc del vestit de La sargantain va ser molt utilitzat per el Greco, de qui Casas era un gran admirador: fins i tot es va fer un autoretrat al Museu del Prado fent la còpia d’un Greco, El cavaller de la mà al pit.

L’original de La sargantaine es pot veure al Cercle del Liceu, on fa uns anys va tenir lloc l’exposició Júlia, el desig, comissariada per Isabel Coll. “Al Cercle del Liceu em van demanar fer una exposició sobre Casas. «La podríem fer de retrats de la Júlia», vaig suggerir a la reunió que vaig fer amb membres de la junta. La Júlia és un personatge que sempre m’havia despertat interès. Però el termini que em demanaven era de només sis mesos! «Amb aquest termini és del tot impossible muntar una exposició, i encara menys fer-la bé», els vaig dir”.

“Al sortir de la reunió em vaig trobar un conegut. «Ja m’han dit que seràs la comissària d’una exposició sobre la pajarita”, em va dir. Aquest menyspreu cap a la Júlia em va indignar. «Saps què? Doncs la faré!», vaig decidir. Recordo que era a principis d’estiu... Aquell any, de vacances, res. Vaig començar pràcticament de zero. Volia saber coses de la seva família. Com la Júlia, les seves germanes tenien noms poc habituals. Jo tenia indicis que el seu pare, que havia estat director de l’escorxador de Sant Martí de Provençals, era un lliurepensador. A la Biblioteca Arús vaig poder confirmar-ho tot. «Tot el que buscaves del pare de la Júlia, Isa, aquí ho tens!», em vaig dir”.

La Isabel es va dedicar en cos i ànima a buscat empremtes que li permetessin fer un retrat acurat de la Júlia. Preguntava als porters del barri de Sant Gervasi, on havia viscut amb Ramon Casas (i amb la mare d’ella... i amb una de les germanes d’ella; sembla que això no molestava el pintor, acostumat a estar envoltat de dones: Casas va estar molt unit a la seva mare i a les seves dues germanes, Montserrat i Elisa). Van aparèixer quadres de la Júlia, fets per Casas, de moltes cases particulars. Van localitzar fins i tot un dibuix de la Júlia, que té un ram de flors a la mà, enganxat a la fullola del dors de la porta d’un armari d’una casa particular. Aquest dibuix va reproduir-se un munt de cops, ja que va ser el motiu del cartell dels Jochs Florals de Barcelona del 1908.
Júlia Peraire va ser protagonista de nombrosos cartells, com el de la cursa de cotxes del RACC del 1914 al Tibidabo (el nostre Montecarlo, temps enrere) –la Júlia, vestida amb una llarga faldilla de tub, ocupa bona part del cartell: els cotxes són ben minúsculs– o el que demana donatius per ajudar els infants de la rereguarda, durant la Guerra Civil: una dona –talment una mare, que ella no va ser– abraça a dues nenes, protegint-les. Probablement les nenes eren les filles de Lluciana Peraire, germana de la Júlia, i de Jaume Serra Húnter, filòsof, que va ser rector de la Universitat de Barcelona. “Sembla que la influència de Serra Húnter i, en particular, el seu catalanisme van fer evolucionar les idees de Casas cap a un republicanisme català”, remarca la Isabel.

Quan es parlava de Ramon Casas, la Júlia passava inadvertida. Ella mai no va “existir” per a la premsa. Però això ja li estava bé. L’enterrament de Ramon Casas va reunir una gernació, i personalitats com el president Macià i l’alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader, a més d’una pluja persistent, que va deixar xopa la senyera que cobria el taüt. Els diaris van explicar amb detall l’emotiu comiat de Casas. De la Júlia ningú no en va parlar.

Diumenge que ve: ILDEFONS CERDÀ (MAS CERDÀ, CENTELLES)