Casa Felip

Daniel Romaní

08/05/2021

El catolicisme, que temps enrere s’infiltrava pràcticament en tots els àmbits de la societat, els públics i els privats, explica moltes coses d’aquest país. Per exemple, és més que probable que l’encàrrec que va fer l’empresari tèxtil Manuel Felip a l’arquitecte Telm Fernández Janot, per a casa seva, tingués a veure amb el fet que tots dos eren profundament devots.
Molts anys abans de fer l’encàrrec de la seva casa nova a Fernández Janot, Manuel Felip ja li havia confiat el disseny del panteó familiar al cementiri de Montjuïc. Es conserven els dibuixos preparatoris d’aquest panteó. D’acord amb les seves creences, és normal que en Manuel planifiqués bé la seva llar eterna, que va ser construïda... 31 anys abans de la seva mort. El nostre protagonista va ser el primer estadant d’aquell panteó.

Els Felip devien quedar satisfets amb la llar eterna realitzada per Fernández Janot i van encarregar-li, a les acaballes del segle XIX, la seva llar provisional, aquest magnífic edifici modernista de la part baixa de l’Eixample, no pas lluny del Barri Gòtic, fet per excel·lents artesans –ebenistes, escultors, vidriers, mosaïcistes, guixaires...– i amb excel·lents materials. Per exemple, tot el marbre de l’ampli vestíbul de l’entrada, que sembla el d’un palauet –el del paviment, el de mitja paret i el de l’escala– és marbre blanc de Carrara.

El matrimoni Felip va triar per instal·lar-s’hi, esclar, el pis principal, que van fer construir amb tots els luxes de l’època. Quan en Manuel va morir, als 55 anys, la seva dona, Elvira Pérez, amb qui no havia tingut fills, va continuar vivint-hi. Ella va esdevenir hereva universal de tots els béns del seu marit, que, al seu testament, a més, havia deixat escrit que ella no podria contraure mai nou matrimoni. En les seves creences religioses no hi encaixava allò de “fins que la mort ens separi”.
Soc a la capella particular, situada a la planta noble –el pis principal– de la Casa Felip. Se sap que era d’allò més útil: molt sovint s’hi deia missa. Que era un espai de gran importància per als Felip ho posa de manifest l’esforç que van fer per decorar-lo per totes bandes, incloent-hi el sostre, on hi ha un conjunt d’àngels pintats. La capella ja em dona una idea d’una de les particularitats de la Casa Felip del segle XXI: hi conviuen estils artístics ben diversos. En aquest lloc sagrat hi ha, per exemple, una escultura de Marcel Martí de les illes Medes –situada al lloc de l’altar– i dues cadires de fusta de noguera, amb el respatller força inclinat enrere, que permet resar ben descansat. Aquestes cadires procedeixen de l’avi patern del meu amfitrió, l’empresari farmacèutic i mecenes Antoni Vila Casas. L’avi, Lluís Vila, era empresari del tèxtil i polític (va ser diputat a les Corts espanyoles pel Partit Conservador).

“A casa sempre m’havien dit que aquestes cadires les va dissenyar Gaudí. L’avi en tenia moltes i ens les vam repartir entre els germans”, em diu Antoni Vila Casas, president de la Fundació Vila Casas, que té la seu a la Casa Felip. El mateix Vila Casas hi té el despatx (malgrat que en aquesta planta hi ha activitat d’aquesta Fundació es pot visitar mitjançant l’empresa Cases Singulars).

Són uns quants els elements que procedeixen de l’avi d’Antoni Vila Casas que es troben repartits per aquest pis: una taula de despatx, els llums del quarto de les minyones...

Art modern i contemporani

A les parets de les cambres i dels passadissos de la Casa Felip hi ha penjades obres de la col·lecció d’Antoni Vila Casas, d’artistes catalans moderns (Frederic Beltran Masses, Josep Berga, Josep Cusachs, Pere Gastó, Lluís Masriera) i contemporanis (Francesc Artigau, Joan Bennàssar, Juli González, Sílvia Martínez-Palou, Joan Miró, Jaume Plensa, Antoni Tàpies, a més de l’esmentat Marcel Martí). Sintetitzen molt bé els interessos de Vila Casas i alhora el propòsit de la Fundació que presideix de promocionar l’art contemporani català i recuperar l’obra dels nostres artistes moderns.

A la Casa Felip hi ha art pertot. Fins i tot hi ha penjat algun quadre a can Felip (com alguns deien abans el lavabo, per blasmar el rei). En una petita cambra, que abans era un despatxet, Vila Casas hi ha penjat quadres de “principiants”. És un espai que no forma part de les visites, però l’Antoni em deixa entrar-hi. “Mira, aquest el va fer el comptable”, em diu. “Està bé que tothom s’atreveixi a pintar”, apunto. “I aquests són retrats dels amics del club de golf. Jo encara hi jugo, a golf, però amb gent més jove: els de la meva edat ja són tots morts”, m’explica l’Antoni. Mirant amb deteniment les obres d’aquesta saleta, n’hi ha una que em fa patxoca. Jo la passaria a la part noble.

Als baixos i als soterranis de la Casa Felip hi ha l’Espai Volart, que consta de diverses sales d’exposicions de la Fundació Vila Casas. Antoni Vila Casas sempre hi vol art, a l’Espai Volart. El nom no l’ha inventat pas ell: no ha fet altra cosa que posar-hi el cognom dels germans que tenien en aquest lloc una fàbrica tèxtil. A l’interior hi diu, encara, “Hermanos Volart”.
Les dues grans sales del pis principal de la Casa Felip són les més lluminoses: una dona al carrer Ausiàs March, on hi ha la façana, i l’altra a l’interior d’illa. Són, per a mi, els dos espais més interessants.

La sala de visites, la que dona al carrer, és d’estil rococó –neorococó, si voleu, perquè està feta a principis del segle XX–: és decorada amb escenes que evoquen els salons aristocràtics francesos del segle XVIII. Les parets són pintades sobre un material singular: la pana, producte que elaboraven els Felip. No és l’únic element de la Casa Felip que explica d’on venia la fortuna dels Felip. Es diu que els gira-sols que hi ha pintats –i el de l’espiell de la porta d’entrada a l’habitatge– podrien fer referència a Amèrica, on la família Felip venia la seva producció.

No pas tota: Manuel Felip tenia una botiga a la rambla de Catalunya. Se sap que, malgrat la seva riquesa, feia mans i mànigues per estalviar. Formava part d’un grup selecte de lobistes contra la “tarifa tercera” (l’impost de societats d’aleshores).

La dona de Manuel Felip, Elvira Pérez, també estava vinculada al tèxtil: era sòcia de l’empresa del seu germà, Enrique Pérez y Hermanos, especialitzada en el cànem i el lli. També va ser-ne soci durant un temps el poeta Joan Maragall, que vivia a quatre passes de la Casa Felip. Elvira Pérez, quan ja era viuda, va fer construir l’edifici del costat amb la finalitat de llogar-ne els pisos. L’autor d’aquest edifici també és Telm Fernández.

Sense fills

“Quan va morir la dona de Manuel Felip, com que no van tenir descendència, les seves nebodes van rebre aquesta propietat com a herència. El 1975 va passar a l’orde dels Germans Salesians del Tibidabo, i després a altres mans”, m’explica Àlex Susanna, director d’art de la Fundació Vila Casas, que ens acompanya. Àlex Susanna havia trepitjat aquesta casa fa temps: va assistir a algunes de les activitats del Cercle Comtal Cultural i Recreatiu, que s’allotjava en aquest edifici. Creat a finals dels anys 80, aquest club duia a terme en aquesta casa un munt d’iniciatives culturals (entenent la cultura en sentit molt ampli): presentacions de llibres, debats, exposicions de fotografia i pintura, i també competicions de billar, d’escacs, tastos de vins, desfilades de moda i festes, entre moltes altres coses. Dos dels seus impulsors, Juli Capella i Quim Larrea, van reformar l’espai, que estava molt malmès. El primer cop que van entrar-hi no van veure cap de les pintures que ara encisen els visitants. Les parets estaven tapades amb plafons i el terra amb linòleum. Van gaudir fent la reforma, però els va arruïnar. L’aventura del Cercle Comtal Cultural i Recreatiu no va durar més de tres anys.

Per a Antoni Vila Casas, el barri també li és ben familiar. És on va néixer i viure els seus primers trenta anys. “Passejar amb ell pels seus carrers i sentir com reconstrueix la memòria del barri i la de la seva infantesa és tot un privilegi. És com escoltar en directe el primer capítol de les seves memòries”, m’explica Àlex Susanna.

Riquesa decorativa

Som ara al menjador de la casa, la sala que dona a l’interior d’illa, on hi ha un munt d’elements modernistes. Em crida especialment l’atenció el mosaic de terra –que sembla que va ser fet per Lluís Bru, l’autor dels mosaics del Palau de la Música, de la Casa Lleó i Morera i de l’Hospital de Sant Pau– i la llar de foc –probablement dissenyada per Lambert Escaler–. Revestida de fusta, té esculpida una figura femenina –o potser una sirena–, feta a l’estil de les dones d’Alphons Mucha.
El vitrall del menjador, de grans dimensions, és la nineta dels ulls de la casa. És d’Antoni Bordalba, que també va fer els vitralls del Cercle del Liceu. “Per sort el van desmuntar durant la Guerra Civil; això probablement el va salvar”, assenyala Àlex Susanna.

Per la seva riquesa decorativa, la Casa Felip em recorda la Casa Lleó Morera, de Domènech i Montaner, una altra de les millors mostres de residència modernista de Barcelona, on vaig tenir el privilegi de treballar durant un any per a un projecte cultural de la ciutat. Quan les reunions s’allargassaven, els detalls del gran vitrall del menjador –especialment els magnífics galls de coloraines– em proporcionaven un bon motiu per distreure’m.

En aquest vitrall de la Casa Felip no hi ha cap gall, sinó un paó, també molt bonic, a més de tres noies agafades de les mans i ballant –es diu que són les tres Gràcies: la bellesa, la festivitat i la joia– i un conjunt d’arbres florits. Uns altres bons motius per distreure’s si s’allarguen més del compte les reunions que tenen lloc a la gran taula de vidre de la sala –em sembla una bona solució, aquest material, que no treu protagonisme ni molesta l’estil modernista predominant–. Però si les porta Antoni Vila Casas dubto que s’allargassin. Té 90 anys i va per feina.

Fotos: Cristina Calderer

Diumenge que ve: Montserrat Caballé (Gran Teatre del Liceu, BARCELONA)