Casa Bonifaci

Daniel Romaní

15/11/2020

Tots coneixem cognoms adequats a qui els porta. Emilio Botín, per exemple. Hi penso així que vaig coneixent l’extraordinària biografia d’un personatge de pel·lícula que també té un cognom que li escau, Bonifaci, i un nom més habitual (temps enrere n’hi havia a totes les cases), Josep, per bé que li deien Pepe. El seu pare era doble Bonifaci, de nom i cognom!

I ja que he començat parlant de cognoms, també m’ha cridat l’atenció el segon cognom de la parella de Josep Bonifaci, Elvira Antonio Deunosajut, que ella devia invocar en més d’una ocasió: no va tenir una vida gens fàcil, acompanyant arreu en Josep, metge bondadós, el darrer membre –i el més conegut– de la baula de quatre generacions encadenades de metges.
Bonifaci, Deunosajut... em transporten a altres temps, com ho fan uns quants dels elements de la Casa Bonifaci: un rellotge de peu aturat o una foto d’en Josep i l’Elvira (ell du boina i... té més que una retirada a Lenin).

Casa Bonifaci –la Casa del Metge, encara avui, per als llimianencs: ho continua sent, ara és el consultori municipal– és un dels principals atractius de Llimiana, un poblet del Pallars Jussà situat a gairebé 800 metres d’altura, al cim d’un turó que van aplanar en època medieval per aixecar-hi un castell del qual no queda gairebé cap vestigi: algunes cases es construïren a l’espai que havia ocupat el castell, i a més aprofitant-ne les pedres. Fa un segle tenia poc més de 600 habitants. Avui, en canvi, només un centenar i mig habiten el municipi.

Un senyor gran amb cabells com els Beatles

El seu alcalde, Josep Terré, ha volgut acompanyar-me; coneix bé Casa Bonifaci perquè hi vivien uns oncles seus, durant l’hivern, quan els Bonifaci eren fora. L’alcalde rememora el dia que va entrar un veí al cafè del poble i va xiuxiuejar: “He vist entrar a la Casa del Metge un senyor gran amb uns cabells llargs... com els Beatles”. Era Santiago Carrillo.

Us he parlat de Lenin, de Carrillo... Ja veieu per on anem. “Per la seva militància comunista i per la seva especialitat en l’aparell digestiu, Josep Bonifaci va ser el metge de José Díaz, secretari general del Partit Comunista d’Espanya, que estava afectat d’una úlcera duodenal. A causa de l’empitjorament de la malaltia, pocs dies abans de la caiguda de Barcelona, a finals de la Guerra Civil, Josep Bonifaci va acompanyar Díaz a París perquè el tractessin els metges que ja l’havien operat uns anys abans. Però es van negar a operar-lo; deien que no hi havia res a fer. Aleshores José Díaz, sempre acompanyat de Josep Bonifaci, es va traslladar a Moscou, en un viatge força accidentat, amb vaixell, pel mar Bàltic, ben glaçat. Díaz va ser atès i operat a l’hospital central del Kremlin. Va ser donat d’alta... i un parell d’anys més tard es va suïcidar”, m’explica l’alcalde.

“Bonifaci no va tornar a Catalunya fins al final del franquisme”, afegeix la guia, Elisabeth Bardina. “Va viure en uns quants països d’Europa”, diu l’Eli. I tot seguit em mostra llibres dels llocs per on va passar, que formen una petita biblioteca. N’hi ha de Rússia, Txecoslovàquia, Romania, França i Bulgària. També hi ha llibres de religió, d’història, de literatura, d’agricultura i, evidentment, un bon corpus d’obres de ciència mèdica. Em fixo en títols com Exposición de la doctrina médica. Homeopatía, Instruccions per a l’ensenyansa de minyons de Baldiri Rexach i Elementos de Zoología, una edició il·lustrada amb més de 500 gravats. “Li interessava la zoologia?”, em pregunto en veu alta. “Potser els metges també feien de veterinaris”, em responc a mi mateix. “Sí, els metges d’abans també eren metges dels animals. L’uròleg del meu hospital, i això no fa gaire, era metge del Floquet de Neu”, diu la meva dona, l’Elisabet, que avui també m’acompanya. Avui va d’Elisabets, però a la meva dona li dic principalment Bet.

L'instrumental dels Bonifaci

Davant la biblioteca hi ha l’instrumental dels Bonifaci. Hi destaca el maletí de metge, força atrotinat, i una safata. La meva dona posa nom al que conté: “Un fonendo, unes pinces, una xeringa grossa metàl·lica –abans les xeringues no eren d’un sol ús, com ara, i ni tan sols es desinfectaven–, unes tisores i un martellet per valorar els reflexos”. Hi ha també una caixeta amb potets que tenen medicaments per ser injectats i agulles. Encara hi ha els medicaments a dins! No hi veig la data de caducitat, i no perquè s’hagi esborrat... abans ni es posava.

A la paret del costat de la biblioteca hi ha els títols acadèmics de la nissaga Bonifaci. “Fixa’t en aquest”, diu en Josep. És el títol de medicina de Buenaventura Bonifaci, l’avi del “nostre” Josep Bonifaci. És de l’any 1841. En descriu el físic, perquè encara no hi havia fotografies.

“¿I aquesta casa es va quedar buida, quan Josep Bonifaci en va marxar?”, pregunto a l’Eli. “No, hi va continuar vivint una germana. Ella era molt religiosa, al contrari que ell. Els dos germans eren com les 12 i les 6”, diu. Però ell era molt respectuós amb les tradicions i la religió: “Ja has vist que a l’entrada hi ha dos conjunts de ceràmica, un que representa sant Jordi matant el drac i l’altre la Mare de Déu de Montserrat”. Ella era molt de missa –com quasi tothom abans–. Ho tenia fàcil: la Casa Bonifaci és just davant mateix de l’església.

“A les visites guiades que faig als nens, quan em pregunten com és que no hi ha calefacció, els ensenyo aquest escalfallits”, revela l’Eli. Es tracta d’una estructura de fusta que es fica dins el llit –ara és al damunt del llit de matrimoni– i dins seu hi ha una plata on es posa brasa. “I què més et pregunten, els nens?”, l’interrogo. “Com és que no hi ha televisió?”, li diuen. Aleshores dibuixa un somriure i afegeix: “De vegades, quan visitem l’església, també em diuen: «Com és que saps tantes coses de l’església si no ets una persona gran?»”.

L'artista Anna Aleman

“És per escalfar el plat, oi?”, dic a l’Eli quan som en una saleta on hi ha la llar de foc i uns bancs de fusta a banda i banda. Em refereixo a una barra de ferro, de més o menys un metre de llargada, subjectada a la paret amb una frontissa que li proporciona un moviment bascular horitzontal. En un extrem hi ha un cercle, també de ferro, que és on es posava el plat per escalfar-lo... o mantenir-lo calent, amb el menjar del padrí (és a dir, l’avi), que habitualment era el cap de casa. “El mosso, en diem; és el microones de l’època!”, explica la guia.

Tot seguit fem una visita al poble. S’acaba de seguida però té un munt d’al·licients: algun vestigi de la muralla, una capella petitoneta, que pertanyia als Bonifaci, l’església (romànica, del segle XI; té els absis més alts de Catalunya, no pas d’altura sobre el nivell del mar, esclar, sinó dels mateixos absis) i una sèrie d’elements de forja repartits, tots fets per l’artista Anna Aleman i un grup de forjadors.

De visita obligada és el camp de futbol sala –l’anomenada plaça del Mirador de l’Abat–. És, sens dubte, el camp de futbol que té les millors vistes de Catalunya; la panoràmica d’aquí estant és realment espectacular, amb el pantà de Terradets i el castell de Mur, a l’altra banda de l’aigua, com a protagonistes. “Aquí dalt no hi ha mai boira”, em diu l’alcalde. Gràcies a aquesta vista, als Bonifaci no els calia telèfon: un llençol al campanar de Guàrdia de Noguera (i això que som al cor del Pallars!), visible des d’aquí –amb l’ajuda d’uns prismàtics– indicava l’existència d’un malalt al poble. I el metge de Llimiana hi acudia de seguida a cavall.