Museu Albéniz

Daniel Romaní

01/11/2020

“No, sisplau, el meu quadern no! No us l’emporteu!”, va implorar el petit Isaac als lladregots que havien assaltat la diligència en què viatjava. El noi –de fet, el nen– no volia perdre de cap manera el seu àlbum de recomanacions i elogis que portava sempre que anava de gira improvisada per Espanya i que mostrava, tot decidit, així que arribava al casino de cada poble per proposar una actuació. Els lladres van robar els diners i les joies de les dones. El book d’Albéniz no.

El nostre Mozart enlluernava l’auditori amb el seu virtuosisme precoç arreu on tocava. A la seva primera actuació, als quatre anys, al Teatre Romea de Barcelona, algú del públic sospitava un engany i va llançar una pilota a l’escenari. El nen va córrer darrere la pilota i la música va cessar a l’instant: no hi havia ningú tocant entre bastidors. D’Albéniz també es diu que havia arribat a tocar amb una bena als ulls o d’esquena al teclat, de cara al públic, i que improvisava variacions sobre un tema apuntat per un espectador.

Què és llegenda i què és real de totes aquestes històries? No se sap. De fet, sembla que ell mateix les alimentava per aconseguir més prestigi... i més concerts. El que sí que és cert, diuen, és que sovint marxava de casa sense dir res per fer concerts. “Albéniz va independitzar-se dels pares molt jove; va viure sobretot a Barcelona, a Londres i a París”, m’explica el seu besnet, Alfonso Alzamora, escultor, autor del llibre Suite Albéniz, que recull un grapat d’anècdotes del seu avantpassat.

Saltar-se la infantesa

Albéniz es va “saltar” la infantesa. Als 20 ja era un concertista de renom. Quan en tenia 23, els amics el consideraven un “solter empedreït”, i es van quedar ben sorpresos quan els va anunciar que es casava amb una alumna que havia conegut tres mesos abans. Sí, Albéniz era veloç en tot, i “cremava” etapes.

Es va “saltar” la infantesa... i la vellesa. Va morir als 48 anys, a punt de fer-ne 49, d’una malaltia renal. No va poder acabar l’obra Azulejos. La va enllestir el seu amic Enric Granados.
Passejo per Camprodon –lloc d’estiueig benestant des de fa més d’un segle: a finals del XIX ja hi venien poc més d’un centenar de famílies– mentre l’Alfonso em va explicant un munt de coses del seu besavi. “Era de complexió corpulenta; firmava algunes cartes com a Saco (una mena de contracció d“Isaac corpulent”). Era un excel·lent pianista –va formar-se al prestigiós Conservatori de Brussel·les– i molt bon compositor; de petit ja va sorprendre component una marxa militar dedicada al general Prim. Però com a professor de piano no tothom en quedava content. En una ocasió, un dels seus alumnes interpretava amb timidesa l’Appassionata de Beethoven, i Albéniz li va preguntar sobre la seva vida amorosa. El jove li va dir que no tenia nòvia ni havia tingut mai relacions. Llavors Albéniz li va aconsellar que deixés córrer la música i que es dediqués a una altra cosa: “Hi ha obres que no es poden tocar si es té sang d’orxata”. Al pare del noi no li va fer gens de gràcia el consell del mestre i va protestar colèricament a la direcció de l’escola.

“De tots els germans Albéniz, Isaac és l’únic que va néixer a Camprodon, on havien destinat el seu pare, basc, funcionari de duanes”, m’explica Jorge de Persia, musicòleg, crític de música clàssica de La Vanguardia i autor, entre altres llibres, d’Ecos de músicas lejanas.

Jorge de Persia va col·laborar en la reobertura del Museu Albéniz, que va estar uns anys tancat. Aquest museu es troba al carrer Sant Roc, a tocar del pont nou, la icona més fotografiada del poble que tant ha popularitzat les galetes Birba, nascudes a l’època d’Albéniz. El músic no va néixer en aquest edifici. Em diuen que la seva casa natal era a prop d’aquí, però va ser enderrocada i al seu lloc ara hi ha una placa commemorativa. Tinc curiositat per anar-hi, malgrat tot.

Camprodon, una llar

Tot i que Albéniz va viure-hi pocs anys, Camprodon és casa seva. A l’estiu és quan més se’l recorda, ja que s’hi celebra el Festival de Música Isaac Albéniz, que els darrers anys ha dirigit el rus resident a Catalunya Gennady Dzubenko (en cada edició s’interpreta la suite de piano Iberia, una de les obres mestres d’Albéniz). Avui en Gennady també m’acompanya.

Tot i que a la planta baixa –on té la seu l’Oficina de Turisme– hi ha algun element del museu –com un dels primers pianos que va tocar Isaac Albéniz–, és en una planta superior on trobarem l’univers Albéniz. “¿Aquesta escultura està dedicada a Albéniz?”, pregunto a l’Alfonso quan ens dirigim cap a les escales que ens duran amunt. “Sí. Va ser una iniciativa d’un grup d’intel·lectuals de la República –Federico García Lorca, Margarida Xirgu...– que admiraven la seva obra i els seus ideals progressistes. L’escultura es trobava al peu de la tomba d’Albéniz, a Montjuïc. Ens la vam endur del cementiri”, revela l’Alfonso. “Què dius, ara!” “Sí, sí, tal com ho sents. Em sembla que ara no ens deixarien”, diu el besnet del músic mentre jo repasso amb la mirada fotografies, partitures... i un llit de matrimoni, amb sis coixins daurats, a joc amb el cobrellit, on els Albéniz dormien, tant a París com a Niça.

La joia del petit museu és un piano de cua alemany, de la marca Bechstein. “El va regalar Money-Coutts a la meva àvia, Enriqueta Albéniz, quan ella es va casar”, em diu l’Alfonso. “I qui era Money-Coutts?”, li pregunto. “Era un banquer –i poeta!– anglès, però sobretot mecenes i amic d’Albéniz”, em respon. En Gennady –professor del Conservatori de Música de Girona, que du el nom de... Isaac Albéniz– es llança a tocar dret Asturias, d’Albéniz, amb aquest piano, amb extraordinària delicadesa. No gosa seure a la banqueta d’un instrument mític, que ha estat tocat per Arthur Rubinstein, entre altres prestigiosos pianistes.

Observo amb deteniment una foto d’Albéniz treballant al seu estudi de París. Quin munt de pintures hi ha al darrere! Li agradava col·leccionar quadres, al músic camprodonenc. Va ser amic de pintors com Ramon Casas, a qui va dedicar Catalonia, que conté temes populars del Ripollès, i Santiago Rusiñol. Tots tres eren de la broma. En un mercat, van muntar una parada de plats i olles. Quan algú els en preguntava el preu, li deien que un duro. Una dona va oferir-ne tres pessetes. “Per aquest preu la trenquem!” I efectivament: la van tirar a terra, i va esmicolar-se.
Al museu hi ha alguns quadres fets per Laura Albéniz, pintora, filla del músic. De la nissaga Albéniz han tingut notorietat el fill del compositor, Alfonso Albéniz, diplomàtic i futbolista (va ser jugador del Barça, però es va passar al Madrid), el polític Alberto Ruiz-Gallardón, i Cécilia Attias, ex primera dama de França, exdona de Nicolas Sarkozy.
De camí cap a la casa natal d’Albéniz, en Jorge de Persia m’explica la música del camprodonenc. “Imagina’t un jardí, en contraposició a un paisatge. Doncs Albéniz és de jardins, de mirada interior. La seva és una música que evoca, més que no pas descriu”. Tot seguit advoca per “potenciar el binomi Camprodon i Albéniz, com el del Vendrell i Casals, Tortosa i Pedrell, Valls i Gerhard, Vilanova i la Geltrú i Toldrà, Olot i el pare Soler”.

Em sorprèn que estigui en castellà aquest rètol: “En esta casa nació Isaac Albéniz”. Penso que no cal que el retirin –al capdavall, forma part de la història–, però sí que hi hauria d’haver alguna explicació més en català. Darrere la porta de vidre de la casa natal d’Albéniz hi ha una fotocòpia del seu certificat de bateig, i un cartell cap per avall, i tort, dels actes del 150 anys del seu naixement... celebrats fa deu anys. Hi ha molta feina a fer, encara, per reivindicar Albéniz.