La Maternitat d’Elna

Daniel Romaní

04/10/2020

Avui el dia s’ha llevat embolicat. Emboirat, vull dir. No es veu res a quatre passes. Però la història que em porta a Elna és una escletxa de llum entre la foscor de la postguerra de la Guerra Civil Espanyola. Uns fets que reconcilien amb el gènere humà, que han estat explorats a fons per Assumpta Montellà, historiadora, autora de La Maternitat d’Elna, una obra traduïda fins i tot al xinès, que s’ha adaptat al teatre, a la televisió i al cinema.
“Quan l’edifici és buit perquè no hi ha visites sovint m’assec davant d’aquesta finestra que dona al Canigó”, em diu l’Assumpta. Som a l’espai que va ser l’habitació despatx d’Elisabeth Eidenbenz, que ella va batejar amb el nom de Canigó, al casalot que va acollir la Maternitat d’Elna, de la qual Eidenbenz era l’ànima. Avui no s’albira ni el Canigó ni altres joies que són més a prop, com la catedral d’Elna, que té dos campanars.

La Maternitat d’Elna va funcionar des del 1939 fins al 1944 en aquesta magnífica edificació de principis del segle XX situada als afores del nucli d’Elna. Coneguda com el castell de Bardou, té tres cossos; originalment en tenia quatre –col·locats en forma de creu, com el símbol de la Creu Roja–, però un dels quatre es va anar deteriorant a causa de dècades d’abandonament, fins que l’any 1990 un artesà vidrier, François Charpentier, va comprar-lo per instal·lar-hi el seu taller. Va fer caure tot el cos deteriorat i la façana que quedava al descobert va fer-la tota de vidre. A més, va restaurar el castell de cap a peus.

“A qui pertanyia aquest casalot?”, pregunto a l’Assumpta mentre pugem per les escales que ens duen al capdamunt, on hi ha una bonica cúpula de vidre. Avui no té vista, però proporciona uns bons glops de llum. “Pertanyia als Bardou, una nissaga de fabricants de paper de fumar de la Catalunya Nord”, m’explica.

La mortalitat perinatal als camps

Va ser la mateixa Elisabeth Eidenbenz qui va trobar aquest castell abandonat a Elna, i qui va lluitar perquè les embarassades dels camps de refugiats d’Argelers i Sant Cebrià –catalanes i espanyoles– poguessin donar a llum aquí en unes condicions segures i dignes. La mortalitat perinatal als camps era altíssima.

Quan l’Elisabeth anava al mercat d’Elna veia aquest château, i va pensar que seria un bon lloc per fer realitat el projecte que havia anat forjant. Va aconseguir que la família Bardou, que n’era la propietària, el cedís per acollir una casa de maternitat. A més, va sol·licitar a l’organització Servei Civil Internacional, a la qual pertanyia, 30.000 francs suïssos per fer-lo habitable. I també ho va aconseguir. Aleshores va col·locar-hi, repartits per tota la casa, un total de 50 llits.

“Aquesta és la sala Marroc. Bé, Marruecos”, em diu l’Assumpta. “Va ser batejada així per les mares perquè associaven la por de parir amb la que provocaven els marroquins que van lluitar amb l’exèrcit nacional a la Guerra Civil, especialment temuts per les salvatjades que cometien contra la població, violacions incloses”, detalla. És una sala petita on només hi havia un llit, tovalloles netes i aigua calenta. Ara hi ha tres senzills bressols.

A banda dels bressols, no hi ha gaires mobles més a la casa (malgrat això, diverses fotografies i textos ens acosten a la història i a les històries d’aquest edifici). Les estances són, doncs, molt diàfanes. De fet, quan funcionava com a maternitat no hi havia cap luxe: les cadires i els bancs eren simples; els llits, plegables; les taules tant servien per menjar com per planxar, per plegar la roba o per canviar els bolquers als nadons.

Vint parts al mes

A la Maternitat d’Elna hi havia una mitjana de vint parts al mes, però no era estrany que n’hi coincidissin dos o tres en un mateix dia. A vegades, si no hi havia ingressos, les estades s’allargaven, sobretot a l’hivern. També s’hi aixoplugaven nens més grans, germans dels nounats. Durant el part i la recuperació de la mare, aquests infants es refeien de la fam, del fred i del maltractament que rebien al camp de refugiats.

Alguna vegada es disposava d’algun metge, per a parts difícils, per a infeccions..., però habitualment eren les llevadores i les infermeres –algunes procedien de Suïssa, d’altres eren voluntàries dels camps– les que feien la feina. Les dones, que lluitaven des de feia dècades per la igualtat de gènere, per la no-violència, per l’educació i per la llibertat, aquí eren les protagonistes.
“D’on provenia l’Elisabeth Eidenbenz?”, pregunto a l’Assumpta. “Va néixer a Wila, molt a prop de Zuric. Era filla d’un pastor protestant luterà”. “Era infermera?” “No, ni infermera ni metge; era mestra. Quan era molt jove va viatjar amb un comboi d’ajuda humanitària, en plena Guerra Civil, fins a Burjassot. Allà de poc li van servir els coneixements de mestra, però de seguida es va adaptar a les necessitats. Va aprendre a netejar i a desinfectar ferides, a embenar… Deia que també va aprendre una lliçó que la va acompanyar sempre: quan recollien un moribund víctima d’un bombardeig, el portaven a la casa de Burjassot on era ella. Treien de la llitera qualsevol ferit que podia aixecar-se i hi posaven el moribund. Sovint el ferit protestava i els deia: “Si ja gairebé és mort! No cal que l’estireu en una llitera”. I li contestaven: “Precisament per això l’hi posem, perquè s’està morint, i ningú mereix morir a terra, sinó en un llit i que algú li agafi la mà”, explica l’Assumpta quan som en una sala on hi ha una gran llar de foc. “Imagina’t les futures mares mortes de fred del camp, que bé que hi estaven!”

L’Assumpta em relata la història corprenedora d’una mare que va entrevistar, Mercè Domènech, de Figueres. “Em va explicar que al camp de refugiats de la platja d’Argelers hi havia una mare que no tenia llet, i el nen plorava de gana dia i nit: «Quan s’esgotava de tant plorar, s’adormia, i ella el protegia amb el seu cos. Les mantes eren molles. Quan sortia el sol, la mare enterrava el nadó a la sorra per abrigar-lo. El nen va acabar morint de fam i fred. Jo estava embarassada, i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern em desesperava. Aleshores vaig trobar la senyoreta Elisabeth; més ben dit, ella em va trobar a mi. I em va proposar anar a parir a la Maternitat d’Elna. El dia que va néixer el meu fill no vaig poder reprimir les llàgrimes. Tothom pensava que plorava d’emoció, però plorava per aquell nen enterrat a la sorra d’Argelers»”, explica.

"No es rendia mai"

Ara som als jardins, on els primers anys de postguerra hi havia tarongers –l’Elisabeth va voler plantar-ne per recordar els tarongers de la seva estada a Burjassot– i un petit hort (alimentació quilòmetre zero de la maternitat). Ara no hi ha ni tarongers ni hort. “L’Elisabeth Eidenbenz era l’alma mater de la maternitat. Feia de tot: era la interlocutora amb la direcció dels camps i els gendarmes per endur-se les dones embarassades, elaborava els menús per a les mares, portava el control del personal, s’encarregava de les tasques administratives del Registre Civil i de demanar els aliments –principalment arribava, de manera gratuïta, llet condensada i en pols, xocolata, formatges, conserves, farina per als lactants, sucre i arròs– i els estris necessaris per als nadons, com ara biberons i medicines. A més, sempre estava a punt per anar a buscar la llevadora conduint la seva atrotinada camioneta encara que fos ben entrada la nit”, m’explica l’Assumpta. “I es preocupava que hi hagués moments d’esbarjo, de gaudi, malgrat tot. Organitzava petites celebracions d’aniversari, Nadal, Reis...”, diu la historiadora.

“No es rendia mai, l’Elisabeth. Davant dels gendarmes que venien a buscar una mare per tornar-la al camp, si ella creia que encara no era el moment, els deia: «De cap manera! Això és Suïssa!»”
Durant la Segona Guerra Mundial es va agreujar la situació d’aquesta maternitat, ja que va acollir també jueves i algunes gitanes embarassades. Tots dos col·lectius eren perseguits pels nazis. A la Maternitat d’Elna hi van néixer 200 jueus i gitanos, que, juntament amb els 400 nadons de mares republicanes, sumen un total de 600 criatures salvades d’una mort quasi segura. “La xifra que s’ha donat sempre són 597, però l’Elisabeth em va explicar que es va fer una gran festa per celebrar el naixement del nen número 600”, subratlla l’Assumpta.

Els nazis feien sovint escorcolls buscant mares i nens jueus. Però l’Elisabeth, quan registrava els nounats a l’Ajuntament, camuflava els noms perquè els nazis no els poguessin identificar. “La Gestapo tenia la mirada posada en la jove Elisabeth, no només per la seva activitat a la Maternitat d’Elna sinó també per la seva tasca d’ajuda humanitària al camp de Ribesaltes, que era el camp de presoners jueus i altres «indesitjables» més gran del sud de França”, explica l’Assumpta. La Gestapo va fer tancar finalment la Maternitat d’Elna. Avui el castell de Bardou, ben restaurat, dona a conèixer als visitants uns esdeveniments que posen de manifest la bondat dels homes. Més ben dit, d’unes quantes dones en un context d’horror.