Palau Moja

Daniel Romaní

30/05/2021

E l Palau Moja, l’últim espai d’aquesta sèrie, Cada casa, un personatge, és un edifici d’estil neoclàssic que van fer edificar sobre la muralla de Barcelona el marquès de Moja, Josep de Copons, i la seva esposa, Maria Lluïsa Descatllar, marquesa de Cartellà, per residir-hi. Així que entro al pati, on aparcaven els carruatges dels marquesos, em sobta veure-hi dues grans jardineres de marbre que tenen forma de banyera... Sí que ho són, banyeres! S’hi rentaven els marquesos del palau. Però quan van fer-hi despatxos -ara el Palau Moja és la seu de la direcció general de Patrimoni Cultural de la Generalitat- com que ningú s’hi rentava, i feien nosa, les van baixar al pati. Són ben útils amb una altra funció.

Segles enrere també hi havia a peu pla d’aquest palau (davant l’entrada, al carrer) un altre recipient, que no s’omplia pas d’aigua, no, sinó de merda. Segons expliquen les cròniques, era un barril on molta gent del barri feia les seves necessitats, que després s’abocaven als camps com a fertilitzant.

Vet aquí l’explicació: la família d’aquesta casa va donar suport a Felip V durant la Guerra de Successió. Poques famílies importants ho van fer. Acabada la guerra, el nou rei, per agrair-los el suport, va permetre’ls obrir balcons i finestres cap a la Rambla, cosa que va implicar l’enderrocament parcial i l’afebliment de la muralla. Les grans famílies de la ciutat tenien la missió de protegir la muralla, no de destruir-la. No és estrany, doncs, que la família que residia al Palau Moja fos vista amb menyspreu -o fins i tot amb còlera- per part de bona part dels ciutadans, que també venien a llençar la brossa sota els balcons del Palau Moja.

Tot pujant cap al primer pis, en un replà de la majestuosa escala, un gos pintat em dona la benvinguda. El gos es troba en una porta tapiada, també pintada. És el retrat de l’animal de companyia de qui, al segle XIX, va fer remodelar i redecorar el Palau Moja per viure-hi: Antonio López, marquès de Comillas (després parlo amb més detall d’aquest personatge). Aquest palau va de marquesos. Uns, de ben catalans: Copons i Descatllar. L’altre, de Cantàbria: López (i de segon cognom també López!)

La porta amb el gos no és l’única porta falsa que hi ha al Palau Moja. Al gran Saló del Vigatà -rep aquest nom perquè qui el va pintar, Francesc Pla, era de Vic, conegut amb el renom de el Vigatà -, situat a la primera planta, hi ha nombroses portes i finestres cegues -pintades-. De totes, tan sols hi ha una porta i una finestra que s’obre. Si no fos perquè estan entreobertes és impossible de saber quines són les “de veritat”.

“Fixa’t que les pintures del sostre són més detallades que totes les altres”, em diu la Gisèle Martínez Sancliment, la guia. “S’explica que el Vigatà va començar pintant el sostre, i les parets les va fer a correcuita. La sala havia d’estar llesta per a la festa de compromís de la filla gran dels marquesos de Moja, que també va ser el motiu de la inauguració del palau, i el Vigatà va anar molt just de temps”, m’explica la Gisèle.

Una gesta llegendària

Tinc davant una de les escenes principals de les pintures del Saló del Vigatà, que “explica” una gesta llegendària dels Cartellà, del llinatge de la marquesa Maria Lluïsa Descatllar. “Durant la conquesta musulmana del segle VIII els Cartellà van ser uns dels pocs valents cristians que es van negar a la conversió a l’islam. Van marxar a terres dels francs per ajudar-los en la reconquesta”, explica la Gisèle. “Quan Carlemany va arribar a Girona es va assabentar que un moro havia raptat la imatge de la Verge del Collell i que li escopia tres vegades cada dia. Al saber-ho, el cap de la família Cartellà va entrar a la ciutat, de manera que posava la seva vida en perill. Va localitzar el malvat, el va decapitar i després va entregar la imatge religiosa a Carlemany, que el va premiar amb el títol de marquès. Aquest Cartellà es considera el primer noble de Catalunya”.

El Saló del Vigatà era el nucli de la vida social de la casa. S’hi celebraven algunes de les festes més fastuoses de la ciutat. Era l’espai més solemne. I ho continua sent. Trobo que les pintures d’aquest saló s’han conservat força bé, tenint en compte que el Palau Moja ha passat per moltes mans. Per exemple, ha acollit la seu de la CNT, de la Duana de Barcelona, del Banco Atlántico, de la Compañía Trasatlántica... A més, al llarg de la seva història ha patit diversos incendis. El més important, l’any 1971, va deixar l’edifici molt malmès. Algunes veus diuen que s’hi ha calat foc en alguna ocasió de manera intencionada per poder-hi aixecar pisos. Esclar, aquesta és una zona molt preuada. De fet, el jardí del Palau Moja sí que va desaparèixer per fer-hi una nova construcció: els magatzems SEPU (Societat Espanyola de Preus Únics), dels primers grans magatzems de l’Estat.

Des del Saló del Vigatà entrem a la capella. “També estava forrada amb pintures del Vigatà, però només en queda aquesta que veus a la cúpula, que mostra l’aparició de la Mare de Déu de la Mercè al fundador de l’orde dels mercedaris”, em diu la Gisèle. “Antonio López, marquès de Comillas, va fer redecorar aquesta capella, on es reunia per resar tota la família, i també un hoste molt especial, mossèn Cinto, que hi feia missa cada dia. Era una missa en record al fill gran d’Antonio López, que havia mort, de nom també Antonio”.

Un hoste molt especial

Jacint Verdaguer va viure en aquest palau sota la protecció del marquès de Comillas entre els anys 1876 i 1891. Vivia a la segona planta, lluny del bullici de la Rambla, en una habitació d’allò més austera a la qual s’accedia per l’escala que amaga la porta esquerra del presbiteri.

Verdaguer era el capellà particular -i per tant, confessor- d’Antonio López. No crec que Antonio López tingués sentiment de culpa ni, per tant, necessitat de confessar-se pel fet que una part del seu enriquiment provenia tant del tràfic d’esclaus amb Amèrica com també de l’explotació d’esclaus com a mà d’obra de les seves finques a ultramar. De fet, estava orgullosíssim de la seva impressionant flota de la companyia naviliera que dirigia, la Trasatlántica. Ell mateix va fer fer maquetes dels seus transatlàntics que estan exposades en una de les sales petites del Palau Moja.

L’Ajuntament de Barcelona fa poc hi ha dit la seva sobre la figura d’Antonio López. L’any 2018 va retirar -amb festa ciutadana inclosa- l’estàtua d’Antonio López situada a la plaça homònima, en el context d’esborrar els referents de la ciutat relacionats amb l’esclavisme, el franquisme i el feixisme. No era el primer cop que l’estàtua d’Antonio López desapareixia. La primera va ser en temps de la Guerra Civil. Però pocs anys després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, l’alcalde Miquel Mateu va fer instal·lar-la de nou.

“¿I com és que Verdaguer va venir a viure en aquest palau?”, pregunto a la Gisèle. “Era vicari de Vinyoles d’Orís, però els metges i amics van recomanar-li que marxés, ja que li havien diagnosticat una anèmia cerebral, una malaltia inexistent. En realitat tenia forts mals de caps”, em respon.

L’atzar va posar en contacte Verdaguer amb els cercles socials del marquès de Comillas. Va conèixer un mossèn que era tutor dels fills del marquès. El tutor va convèncer Antonio López de donar-li feina com a capellà dels vaixells de la Trasatlántica. “En aquells llargs viatges a Amèrica -Verdaguer va travessar l’Atlàntic en nou ocasions-, el poeta va recuperar la salut i va trobar la inspiració per acabar L’Atlàntida, que dedicarà al marquès de Comillas, primer editor d’aquesta obra mestra de la literatura catalana”, m’explica la Gisèle quan som a l’anomenada sala blava (les parets són pintades del blau). Era l’habitació de la marquesa, i després va passar a ser de convidats. Se sap que el rei Alfons XII va dormir en una ocasió al Palau Moja i és molt probable que fos en aquesta cambra, situada just a la cantonada formada pel carrer Portaferrissa i la Rambla. Les pintures del sostre -angelets i altres figures- conviden a agafar el son.

El marquès de Comillas estava molt vinculat a la monarquia. Un dia de gener del 1875 va sortir del Palau Moja amb una barretina a la butxaca i, Rambla avall, va anar a buscar al port l’infant Alfons, que venia de l’exili. Per aconseguir restaurar la monarquia borbònica calia que “el poble” acceptés de nou la família que uns anys abans havia estat expulsada del país. Calia convèncer els barcelonins de la idoneïtat del regnat de l’infant Alfons. López va muntar l’infant a cavall, li va posar la barretina i tots dos van dirigir-se al Palau Moja, Rambla amunt. Pel camí, el marquès anava presentant el nou rei d’Espanya. Es diu que el “desembarcament” d’Alfons va ser un èxit i, fins i tot abans de la seva coronació, els barcelonins ja el victorejaven i el coneixien com a Alfons XII.

Canvi de vida

El fill d’Antonio López, Claudio López, va fer força amistat amb Verdaguer. Claudio i Mossèn Cinto van viatjar junts a Terra Santa. Aquest viatge va ser determinant per a Verdaguer: va prendre consciència que la vida que duia, gens humil, no tenia res a veure amb el que ell predicava. Havia passat de l’austeritat de la plana de Vic a la riquesa de la Barcelona noble, a rodejar-se de les famílies més poderoses de la ciutat: la germana de Claudio, Isabel López, estava casada amb Eusebi Güell, el conegut mecenes d’Antoni Gaudí. Els López i els Güell eren dues de les famílies més importants de Barcelona de l’època.

Llavors Verdaguer va esdevenir almoiner. Va organitzar en aquest palau un centre de caritat per als pobres. Era un altre Verdaguer, que també va començar a assistir a sessions d’exorcisme (tot i que ell no hi participava, sinó que en prenia notes). Va omplir quatre llibretes amb notes d’aquestes sessions. Tan sols se’n conserven tres. Una la van robar als anys 60. ¿Es recuperarà algun dia?

El gir a la seva vida va anar-lo distanciant de Claudio López, el qual, amb l’ajuda del bisbe, va acabar desfent-se del capellà, enviant-lo “de vacances” al santuari de la Gleva, prop de Vic, la pàtria d’infantesa i joventut del “nostre protagonista”. A més, li van prohibir dir missa. Assetjat, desprestigiat, trobant-se en el fons d’un pou sense cap ajut per sortir-ne, va decidir escriure una sèrie d’articles a la premsa, En defensa pròpia. Finalment, l’Església li va permetre recuperar les seves atribucions clericals i va esdevenir capellà de l’església de Betlem, situada a la Rambla, just davant del Palau Moja. Ell mateix va dir: “Tant patir per passar d’una banda a l’altra de la Rambla”.