Montestir de Pedralbes

Daniel Romaní

25/04/2021

N i mortes. Un cop entraven al monestir, no en sortien mai més, les monges de Pedralbes, seguidores de les normes de santa Clara, que es basen en els vots d’obediència, castedat, pobresa i clausura. M’ho explica Anna Castellano-Tresserra, directora i conservadora en cap del museu del monestir de Pedralbes, quan passegem per una de les galeries del claustre i trepitgem una planxa de fusta que tapa una entrada que du a una cripta, on hi ha enterrades les monges. Sorprenentment, ella no hi ha baixat mai.

La planta inferior d’aquest magnífic claustre, amb columnes de pedra nummulítica -pedra calcària amb restes de fòssils- procedent de Girona, amaga molts altres secrets que fins que el monestir no va obrir les portes com a museu, el 1983, només eren a l’abast de les monges. Hi ha unes quantes cel·les que s’han conservat. Són cel·les de dia. Les germanes dormien totes juntes al dormidor, situat a la primera planta. “Les monges que podien es feien construir la pròpia cel·la per resar, llegir, brodar...”, m’explica l’Anna. “Hi havia categories, doncs”, dic. “Sí, sí -em confirma-. Per exemple, les de categoria més baixa, anomenades llegues -aquí a Pedralbes n’hi havia poques- són les que treballaven a l’hort”.

Un dels atractius del claustre inferior és la capella de Sant Miquel. Feia temps que no visitava aquesta capella. Cada cop que hi he entrat n’he quedat meravellat. És una cel·la pintada al segle XIV en la seva totalitat, fins i tot el sostre. És per estar-s’hi sense rellotge descobrint detalls dels dibuixos de la passió de Crist, dels goigs de la Mare de Déu i de les figures de sants, entre els quals santa Clara i sant Francesc -que sembla que vulgui sortir del marc de la pintura: té un peu que el trepitja-. Em pregunto com és que continua sent tan desconeguda, aquesta capella decorada amb les pintures murals que l’abadessa Francesa ça Portella va encomanar a Ferrer Bassa, pintor de la Cort. Era la seva cel·la particular, on solia resar. “No és segur que les pintures les fes Ferrer Bassa. Per l’estil i per la tècnica utilitzada podria haver-les fet un pintor italià, potser sota la direcció de Ferrer Bassa”, precisa Anna Castellano mentre m’imagino les germanes entrant-hi amb espelmes i il·luminant-ne els colors vius i les estrelles daurades que hi ha pintades al sostre. Devia ser com ser al cel abans d’hora.

El sepulcre de la reina

Just al costat de la capella de Sant Miquel hi ha la petita cambra que acull el sepulcre d’Elisenda de Montcada. Esculpit en vida de la reina, és una tomba de marbre bifrontal (la tomba, que és dins la paret que separa l’església del claustre, dona als dos espais). A la cara que dona a l’església hi ha la seva figura, estesa, mirant amunt, vestida com a sobirana, amb corona, anell i mantell reial, i a la que dona al claustre es mostra com a penitent, amb hàbit de monja. “En aquest sepulcre queda ben reflectida la seva personalitat: reina de cara al món i penitent de cara a Déu i les religioses que havien de pregar per la salvació de la seva ànima i la dels seus, per a l’eternitat”, remarca l’Anna.

Però la reina no està pas sola en aquesta sala. Hi veig un altre sarcòfag de pedra. “Era una nena? O una dona baixeta?”, dic, veient que és ben bé la meitat de llarg del d’Elisenda de Montcada “No, és un ossari”, respon l’Anna. Hi ha enterrats els ossos de la neboda de la reina Elisenda, l’esmentada abadessa Francesca ça Portella.

“Al claustre només hi podien accedir les monges, i a l’església els ciutadans”, em diu l’Anna. “Les monges no entraven a l’església?” “No, només al cor de dalt. Com que eren dones no podien dir missa. Eren els franciscans els qui deien missa. Els feien prèdiques i sermons per aconsellar-les i educar-les segons el criteri dels homes, esclar. I les confessaven dels seus presumptes pecats”, m’explica l’Anna. I afegeix: “Tot això ha canviat ben poc, o gens: l’Església continua sent cosa d’homes”.

Els franciscans residien al costat del monestir, al “conventet”, que continua dempeus. M’agrada que per als homes es faci servir el diminutiu. De tota manera, el nom no fa la cosa: ells administraven el monestir.

Quan sortim de l’espai d’aquests dos sepulcres, una piuladissa d’ocells trenca el silenci sepulcral. Ens aturem per escoltar-los. Tot seguit l’Anna m’explica el principi de tota aquesta història, el motiu pel qual Elisenda de Montcada, membre d’una de les famílies medievals catalanes més poderoses (els seus pares eren Pere II de Montcada, senescal reial, i Elisenda de Pinós) va decidir fundar el monestir de Pedralbes. “Era una dona molt pietosa. Als trenta anys es va casar amb Jaume II. Ell ja era gran. Tenia cinquanta-cinc anys”. “Ostres, gran? És la meva edat. No em veig gran”, no puc evitar dir.

Sembla que s’avenien: ella aconsellava el marit en els afers del govern, i quan ell va emmalaltir la va tenir sempre al seu costat. No van tenir criatures (Jaume II sí que havia “fet feina” amb la seva primera dona, Blanca d’Anjou: deu fills -la Blanca va morir de part; si no, probablement encara n’haurien tingut més).

“Atès que no seria mare del futur rei, la futura viuda veia que el seu paper a la Cort seria molt secundari. I va saber jugar bé les cartes. Un cop casada, va demanar al marit de fundar un monestir. El rei li va fer donacions per construir-lo... en un temps rècord -quan es va inaugurar, el 1327, feia menys d’un any que havien començat les obres (per bé que es va inaugurar no del tot sencer)-. El rei va morir poc després que s’inaugurés. Ella es va fer construir al costat un palauet, on viuria trenta-set anys... com una reina. “Quan em mori, el palauet s’ha d’enderrocar”, va dir al testament. I efectivament el van tirar a terra. Només n’ha quedat la sala principal, la Sala de la Reina.

“¿No es va fer monja, doncs, Elisenda?”, pregunto. “No, però va portar una vida de retir. I tenia amplis poders sobre el monestir. Va redactar ordenances per regular la vida diària de les religioses, com ara l’alimentació, les pregàries -incloses les que havien de fer per a ella i el seu marit- i les rendes i els béns que havia de percebre la comunitat. Ara bé, la clausura al convent transcorria sota les ordres de l’abadessa.

Amb poc temps el monestir de Pedralbes va agafar protagonisme. Sota protecció reial i del Consell de Cent barceloní, aviat esdevingué un centre de poder. La majoria de dones que hi ingressaven provenien dels llinatges més adinerats de Catalunya. I quan una novícia hi entrava aportava un dot important.

Som ara al dormidor, una àmplia sala que acull una selecció de les millors obres d’art, mobiliari i objectes litúrgics de la comunitat. Del 1992 al 2012 s’hi va exposar un conjunt pictòric de la col·lecció Thyssen-Bornemisza, ara al MNAC. Em criden l’atenció dos cantorals enormes, amb dibuixos de coloraines, que hi ha exposats. El cant ha tingut un gran protagonisme al monestir. Resar, cantar i llegir eren les principals activitats que feien les monges. En algunes èpoques també educaven les noies “de casa bé” que s’havien de casar: hi aprenien a saber “organitzar” la casa, fer d’infermeres, brodar... Fins fa uns anys les monges també cosien i ensobraven per a empreses. Però ara només n’hi ha sis, que viuen en un edifici del costat, i ja són grans. Estan “jubilades”. “¿I surten del monestir, les monges?”, pregunto. “I tant! Però no per passejar o mirar aparadors, sinó per fer gestions necessàries -diu-. A partir del Concili Vaticà II la clausura deixa de ser obligatòria. De fet, Clara d’Assís, la fundadora de les clarisses, no desitjava la clausura. Ella volia portar una vida errant. Volia tenir contacte amb la gent, ajudar els més humils, com sant Francesc d’Assís. Però pel fet de ser dona, l’obligaren a la clausura”.

Un dels claustres més grans del món

Al monestir de Pedralbes tot és de talla gran. Es necessitava espai: a l’època de més esplendor hi feien vida unes setanta monges. A més, a l’Edat Mitjana hi havia esclaves i serventes. El claustre és un dels més grans de Catalunya... i del món. També és de grans dimensions el refetor -on les monges menjaven en silenci... però no hi havia silenci a la sala: mentre menjaven una germana llegia passatges de l’Evangeli o bé oracions (la versió antiga de la família que dina en silenci... mirant el Telenotícies )-, la cuina -que encara conserva les piques de pedra, del segle XVI- i la infermeria, que té quatre habitacions, un menjador i una petita capella, i en cas d’epidèmia quedava separada de la resta del monestir.

El refetor i la cuina són dos dels espais que es van reformar gràcies a l’aportació econòmica de sor Eulària, una altra de les grans protagonistes d’aquest monestir. D’origen basc, d’adolescent va quedar òrfena i va rebre la protecció d’uns parents de la mare, l’oncle cosí Eusebi Güell i la seva muller Isabel López Bru, filla dels marquesos de Comillas. Els Güell eren una de les famílies més influents de Barcelona a la segona meitat del segle XIX. El comte Güell està enterrat al monestir (va ser-ne mecenes). Eulària es va educar amb les cosines segones. Es deia Mercè Anzizu, però quan va entrar al monestir va passar a dir-se Eulària -canviar-se el nom era, per a les monges, una manera d’explicitar que començaven una nova vida.

Eulària -més nostrat que Eulàlia; som en temps de la Renaixença- va crear el primer museuet -així en deia- del monestir en una cel·la. Va ser escriptora i historiadora. Va escriure la primera història del cenobi, Fulls històrics del reial monestir de Santa Maria de Pedralbes -, poeta, la primera arxivera del monestir, traductora, compositora i organista, biògrafa i fotògrafa. Es cartejava amb Verdaguer.

El monestir de Pedralbes no ha perdut l’encant ni la serenor que ha tingut durant set segles. I el poder? No del tot. Encara avui, uns quants nuvis porten uns ous a les clarisses de Pedralbes perquè, tot resant, aconsegueixin que faci bo el dia del seu casament.

Però, esclar, no per a tothom que faci bo vol dir que faci un dia radiant. En un mateix dia van dur ous a les clarisses de Pedralbes uns nuvis i un pagès, que van demanar just el contrari. Ara les monges són obertes i se’ls pot preguntar de tot. Algú va gosar demanar-los: “I quan passa això, que un vol pluja i l’altre no el mateix dia, ¿per quina opció reseu?” “Nosaltres demanem a Déu... el que ell cregui que és millor. Ell decideix”, li van respondre. No es mullen.