Mas Cerdà: La tristor del pare de l’urbanisme modern

DANIEL ROMANÍ

03/01/2021

Gràcies a la seva estructura reticular, és ben fàcil orientar-se a l’Eixample, un dels elements que més defineixen Barcelona. Milions de persones saben quina ciutat és quan veuen una fotografia a vol d’ocell dels quadrats aixamfranats. Els xamfrans no van ser pensats com a caprici estètic, sinó per facilitar el gir i evitar les topades dels carros, dels cavalls... D’automòbils encara no n’hi havia; Ildefons Cerdà, al planificar l’Eixample, preveia un tren adaptat a la ciutat.

Són molts menys els qui coneixen les dificultats que va tenir Cerdà per dur a terme la seva proposta urbanística per a una ciutat que es trobava ofegada dins les muralles. Una proposta que no va ser gens ben vista per bona part de la burgesia perquè, en projectar carrers amples i no omplir d’edificacions tota la mansana, perdien guanys. El projecte de Rovira i Trias -que va vèncer el concurs convocat per l’Ajuntament per urbanitzar l’Eixample- no es va dur a terme: el govern espanyol va imposar el de Cerdà. Rovira i Trias proposava carrers molt menys amples, a més d’una estructura radial. “Crec que el fet que no es pogués edificar amb més densitat és, del pla Cerdà, el que més va molestar la burgesia, no que fos una imposició de Madrid”, em diu Anna Chávez, la meva amfitriona, centellenca, experta en Cerdà i gestora del Mas Cerdà. Aquesta masia imponent, de força alçada, amb un portal dovellat, és acordonada per dues masoveries i altres edificacions que configuren un clos. Cerdà hi va viure fins als 18 anys. Després hi venia els estius, i també quan hi havia episodis de còlera a Barcelona, on residia.

Cerdà acabà retirant-se de l’empresa que executava el projecte de l’Eixample perquè no li respectaven certs criteris. Tot i que alguns els va modificar ell mateix, com el fet de “tancar” -edificar- les mansanes pels quatre costats; el projecte inicial proposava tan sols l’edificació de dos o tres dels costats de l’illa. Sí que es van respectar els patis de bona part dels interiors d’illa, però ja sabem que amb el temps s’han anat farcint amb una varietat d’usos. I pensar que aquesta ciutat, una de les de més densitat de població del món, seria molt més atapeïda si Cerdà no hi hagués intervingut!

“Per entendre l’Eixample cal venir al Mas Cerdà. Ildefons es cria en aquest paisatge eminentment rural, on hi ha molt d’espai, i a l’Eixample l’espai per a tothom és molt important”, em diu l’Anna quan entrem a la casa. Duu un feix de claus on hi diu “Sardà” (abans s’escrivia així) que dringa quan avança.

Amb el seu pla de l’Eixample en part desvirtuat, amb el país sacsejat per les grans rivalitats polítiques, fins i tot feines no cobrades -el projecte de l’Eixample no el va acabar de cobrar-, Cerdà arriba al final de la vida amb tristor, com ell mateix explica al seu diari.

Potser és un detall poc significatiu, però és curiós que la plaça Cerdà estigui en un extrem de la ciutat, no pas a l’Eixample. Certament, la seva obra va tenir un reconeixement molt discret.

La tristor de Cerdà va accentuar-se quan es va trencar el seu matrimoni. La “circumstància” que va provocar-ho va ser la filla que va tenir la seva dona, Clotilde Bosch, amb “un familiar d’Ildefons Cerdà”. Coneguda artísticament com a Esmeralda Cervantes, Clotilde Cerdà (Ildefons Cerdà no li va llevar el cognom, malgrat tot) va ser una extraordinària concertista d’arpa i activista en defensa dels drets de les dones i dels més febles. Només amb 12 anys va debutar a l’Exposició Universal de Viena, seguint la batuta de Johann Strauss II. Va arribar a actuar a la Casa Blanca davant el president, Grover Cleveland.

La dona de Cerdà, Clotilde Bosch, era filla de l’indià i industrial Josep Bosch i Mustich, que havia fet fortuna a Cuba gràcies al cotó. Bosch i Mustich va ser un dels impulsors de la primera línia de tren de la Península, la de Barcelona a Mataró. El tren -paradigma de progrés i de modernitat- apassionava també Cerdà. Va quedar-ne captivat en veure’l a França. Anys més tard projectaria el traçat del ferrocarril de Granollers a Sant Joan de les Abadesses.

Cerdà va estar enterrat quasi un segle a LasCaldas de Besaya (Cantàbria), lloc on va morir. Quan es van traslladar les seves despulles a Barcelona, el seu lloc de repòs no estava preparat. “Sembla increïble, però els ossos de Cerdà van estar un temps sota la taula del despatx de Fabià Estapé, biògraf de Cerdà, a l’espera de poder ser enterrat definitivament a Montjuïc”, m’explica l’Anna, a qui Estapé va donar l’arxiu Cerdà que tenia. “«M’has de protegir Cerdà», em va dir en Fabià”.

No ens hem mogut de la primera sala. Em costa avançar, amb tantes informacions interessants; les claus estan silencioses. Som, doncs, encara a l’espai de la masia que fa de distribuïdor, on temps enrere es portava la comptabilitat de les vendes que generava la collita -encara hi ha algunes inscripcions a la paret-. El terra és el mateix rocam damunt del qual és assentat el mas.

Entrem a l’antiga cuina, on em criden l’atenció una sèrie de forats fets a la pedra. “Aquí es posaven les brases per cuinar. Aquesta cuina de pedra és del 1774”, em diu l’Anna. “¿I com ho saps amb tanta precisió?” “Mira, aquí ho diu”. Un altre element singular d’altres temps de la cuina és un clemàstec (cadena que es penja a la llar de foc per suspendre olles damunt de les brases), de l’època en què es cuinava amb el foc a terra.

Pugem a la primera planta, on hi ha una altra cuina, que es fa servir de tant en tant. Mas Cerdà es lloga per a esdeveniments diversos, de lleure i de cultura, i també per a trobades familiars i d’enginyers.

“Els Cerdà es dedicaven a vendre barrets de pell de conill”, em sorprèn l’Anna. “A més del cultiu de les terres”, faig. “Sí, sí, esclar”, em respon. “Eren liberals, cosa poc habitual en gent de pagès. Havien d’abandonar el mas cada cop que hi havia jaleo ”.

Els absolutistes es revoltaven contra els liberals i el model de societat que propugnava la Constitució del 1812. Al pare de Cerdà li demanaven sovint importants sumes de diners tot amenaçant-lo amb ser empresonat. Per això ell i la família van canviar unes quantes vegades de residència a la mateixa comarca d’Osona.

Som al graner, situat al capdamunt de la casa. El sostre té una magnífica encavallada de fusta. “L’any que aquest graner estava ple, Cerdà dormia tranquil”, diu l’Anna amb un somriure. Les terres que conreava eren extenses: el matrimoni Cerdà i Sunyer -els pares de l’Ildefons- va suposar la unió de dues finques i, esclar, més terres.

Ildefons Cerdà va poder viure de renda. En morir el seu pare i els seus dos germans grans, en Josep i en Ramon, l’Ildefons va heretar el mas (la seva germana Maria era més gran, però les noies “no comptaven”). I això que l’Ildefons havia tingut una relació tibant amb la família, sembla ser perquè de jove no trobava el camí. Va entrar al seminari de Vic, però se’n va cansar; a Barcelona va començar a estudiar matemàtiques, nàutica, arquitectura i dibuix, i també se’n va cansar. Finalment, a Madrid, estudiarà a l’Escuela de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos, cosa que li permetrà accedir al cos d’enginyers de l’Estat. S’explica que a Madrid, com a estudiant, vivia en condicions precàries: per tenir uns petits guanys feia classes particulars de matemàtiques, i havia d’estudiar de nit; per vèncer la son es lligava els polzes a la capçalera del llit i, si s’adormia, l’estrebada el despertava.

Quan hereta el patrimoni familiar, Cerdà demana la baixa al cos d’enginyers i es dedica plenament a l’urbanisme, disciplina que l’apassiona. Se’l considera el pare de l’urbanisme modern, per la seva monumental Teoría general de la urbanización, però també per les seves propostes ambicioses i innovadores, com el pla de l’Eixample de Barcelona, i el de Madrid, que no es va realitzar.

Poc després de la mort d’Ildefons Cerdà, el Mas Cerdà va passar a mans dels comtes de Centelles, que el van anar despullant. Se sap que hi havia una torre adossada a la façana gràcies a una pintura del promès d’una de les filles de Cerdà. Ara, ni rastre d’aquesta torre.

Per sort, la seva obra no va desaparèixer. Durant molts anys s’ha explicat -per bé que algunes veus subratllen que no s’ha pogut confirmar- que Puig i Cadafalch va comprar tots els exemplars de la Teoría general de la urbanización -del qual hi ha la versió original en castellà i la traducció a l’anglès; i la traducció catalana, quan?- i els va cremar. No va aconseguir obtenir-los tots. ?

Cerdà té el propòsit de fer una Barcelona igualitària. Ni barris de rics ni de pobres. Ve de família benestant, però detesta les distincions de classe. “A Cerdà li preocupava tant l’habitatge com la mobilitat; per a ell era tan important tenir cases amb suficient espai interior i ventilades -era un higienista- com carrers amples i ben traçats, que facilitessin el moviment de les persones i el trànsit dels vehicles. Aquesta visió tan integradora de tots els ingredients que componen una ciutat moderna és la principal singularitat de la seva aportació”, diu Teresa Navas, experta en Cerdà i professora de la UPC.

De Cerdà cal subratllar també la seva faceta com a polític. Va ser diputat a Madrid, regidor a l’Ajuntament de Barcelona, diputat provincial pel Partit Republicà i, durant la I República Espanyola, president en funcions de la Diputació de Barcelona. “És interessant la seva evolució política: d’un jove entusiasmat amb la Barcelona revolucionària del 1835, que s’apunta a la Milícia Nacional per defensar la Constitució, passa a ser membre del Partit Progressista quan ja exerceix d’enginyer de camins. I, en la seva maduresa, s’afilia al Partit Republicà. Com a president de la Diputació, ha de fer front a la Tercera Guerra Carlina”, subratlla Teresa Navas.

“Cerdà és, doncs, un tècnic amb dimensió política que segueix l’evolució dels moviments polítics més renovadors i de progrés en una Espanya convulsa i que li costa fer les transformacions necessàries per esdevenir un país modern i industrial -remarca Navas-. La seva via per trobar un consens que condueixi al bé públic el porta a rebutjar les respostes extremes que representaven tant el tradicionalisme com la revolució”.