Biblioteca Arús

Daniel Romaní

12/07/2020

La paraula filantropia no està de moda. L’associem a temps pretèrits, a personatges com Rossend Arús, escriptor, dramaturg, maçó –volia ser recordat per la seva pertinença a la maçoneria i pel paper destacat que va tenir-hi–, lliurepensador, catalanista... Va forjar una bona amistat amb Valentí Almirall. Al testament, Arús va designar Almirall i Antoni Farnés hereus de confiança, una fórmula jurídica habitual en el dret català que implicava que gestionessin el seu patrimoni tal com els havia dit. Els va demanar especialment que dediquessin la seva fortuna a fer una biblioteca pública, a partir del seu fons, d’uns 4.000 volums.

Si aneu a Puigcerdà o a altres pobles del voltant des del túnel del Cadí veureu, a Das, a tocar de la carretera, un singular edifici amb un campanar amb rellotge. És la seu de les escoles municipals i l’Ajuntament, que va promoure Rossend Arús. Quan va ser construït, el campanar era més alt que el de l’església del poble (Arús, agnòstic, denunciava els capellans falsos i intolerants); després de la guerra, van refer el de l’església, que va guanyar la competició d’estar més a prop del cel. Arús també va fer construir un edifici per a l’Ajuntament i l’escola municipal a l’Hospitalet de Llobregat. Das era el poble de la seva mare, i l’Hospitalet, el del pare.

Educació per a tothom i ajuda als més febles van ser algunes de les grans divises d’Arús. No és estrany, doncs, que participés en la revitalització dels Carnestoltes de Barcelona, els beneficis dels quals es destinaven als més necessitats. “El jove Arús s’implicà a fons en la Societat del Born, que organitzava festes de Carnestoltes; l’entitat era impulsada per l’espardenyer Sebastià Junyent i comptava amb la participació de Josep Anselm Clavé, entre d’altres”, m’explica Pere Gabriel, historiador, que està preparant la biografia de Rossend Arús i m’acompanya en la visita a la biblioteca Arús. “A les dècades centrals del segle XIX les crisis econòmiques, la precarietat laboral i els nombrosos accidents i epidèmies posaven sovint contra les cordes la subsistència dels obrers, fins i tot els d’ofici i més ben formats. Entre l’estat liberal i burgès i la desgràcia popular només hi havia la caritat. I si fallava, el desordre i la violència als carrers podien arribar a nivells perillosos per als sectors benestants”, subratlla Gabriel.

“Pere Arús, pare d’en Rossend, havia muntat un magatzem d’importació de productes químics per a la indústria del tèxtil i el tint (un magatzem de drogues, se’n deia llavors). Pere Arús va saber invertir-ne bé els guanys”, remarca Gabriel. Quan va morir el seu pare, en Rossend no tenia gaires ganes d’encarregar-se del negoci familiar. Va convèncer l’empleat de confiança del pare perquè continués gestionant l’empresa, ara com a soci.

Rossend Arús, fill únic –tenia dos germans que van morir de petits–, va heretar una fortuna que li va permetre continuar cultivant el teatre, iniciatives catalanistes i francmaçòniques... i la filantropia.

Un temple de coneixement i tolerància

“Rossend Arús vivia aquí?”, pregunto a la Maribel Giner, directora d’aquest magnífic temple de coneixement i de tolerància, que també m’acompanya. “Sí, sí”, em respon quan som a la sala de música, on hi ha un piano i un harmònium. S’hi podia venir a estudiar música. Alguns dels que estaven consultant llibres es queixaven... Em sembla que ara es queixarien molt més (les coses han canviat en aquest sentit, penso). En aquesta sala em fixo en una frase escrita en un dels armaris de la biblioteca particular del mateix Rossend Arús, que resumeix el seu pensament: “Com més il·lustració té un poble, més lluny es troba de l’absolutisme”.

“La biblioteca estava pensada per a la «il·lustració» dels obrers, amb horaris perquè poguessin venir després de treballar a les fàbriques; hi podien trobar, per exemple, llibres de com muntar les màquines”, remarca en Pere Gabriel. “¿I durant la Guerra Civil va continuar oberta?”, li pregunto. “Sí. Només tancava si sonava la sirena d’alarma”, m’explica en Pere quan entrem a la sala de lectura. El 1939 el bibliotecari es va posar malalt i poc després va morir. Aleshores es va decidir tancar la biblioteca. Durant el franquisme, un centre “maçó, catalanista i roig” era l’infern, esclar. Va estar tancat fins al 1967. “Quants llibres hi ha?”, pregunto a la Maribel. “Doncs el nombre exacte no el sabem. Tenim uns 80.000 volums. Encara no estan tots catalogats informàticament. Ens falta personal”. Fa una pausa i afegeix: “Abans érem vuit persones... i ara som tres”.

“On són els llibres de maçoneria?”. “Una mica per tot arreu. Els llibres no estan ordenats per matèries, sinó més aviat per alçades. Així n’hi caben més. Els busquem per la signatura topogràfica”. Aleshores obre un armari i agafa un llibre que fa prop d’un metre d’alçada. És tot un tresor, la Description de l’Égypte, imprès per ordre de Napoleó Bonaparte. “Aquesta biblioteca està associada als llibres sobre maçoneria però n’hi ha de moltes temàtiques. Arús va voler fer una biblioteca popular i generalista. S’hi poden trobar les obres habituals de qualsevol biblioteca i, a més, de temes específics com protecció d’animals, folklore, drets dels infants, pacifisme, divorci, matrimoni civil, reducció de la jornada laboral, suïcidi, assegurances obreres, organitzacions no governamentals, feminisme, turisme, alopècia, gimnàstica correctiva...”

La Maribel obre una prestatgeria plena de llibres que és... una porta secreta! La porta dona accés a una escala que puja a l’altell, on hi ha... més llibres. “D’aquesta manera guanyem espai. Tot està molt aprofitat. Encara ens arriben llibres... Però han de tenir relació amb el fons de la biblioteca. Molta gent es vol desfer de les enciclopèdies... No les podem acceptar. També ens arriben objectes de l’univers de Sherlock Homes”, explica la Maribel. “I on són?”, li pregunto. “En una planta superior. Anem-hi?” Deunidó la diversitat d’objectes que han reunit sobre el cèlebre detectiu! Hi veig jocs, corbates, cartes, pipes, figuretes, còmics, llibres, samarretes, cartells de cinema... i fins i tot un caganer i un rètol d’un prostíbul de Gijón que es deia Sherlock Holmes. “La col·lecció era de Joan Proubasta”, em diu la Maribel. “¿I quina relació té Sherlock Holmes amb la biblioteca?”, li pregunto. “Sir Arthur Conan Doyle, el creador de Sherlock Holmes, era maçó”.

Ens acomiadem al vestíbul, situat al capdamunt d’una solemne escalinata. El gran protagonista d’aquest espai és una rèplica de l’Estàtua de la Llibertat de Nova York. Per a Arús, els Estats Units eren un lloc amb el qual Catalunya podia emmirallar-se, per l’organització en estats federals, pel republicanisme, per la tècnica i el progrés... Eren uns altres temps.