Mas Miró

Daniel Romaní

20/02/2021

Com Dalí (Cadaqués, Figueres i Púbol), Miró també té un triangle d’espais del seu univers creatiu que són visitables. Però és més gran: Barcelona, Palma i Mont-roig del Camp. A Barcelona és on Joan Miró va néixer i on reposa per sempre (a la muntanya de Montjuïc, no gaire lluny de la Fundació Miró). Palma va ser el seu refugi –s’hi va instal·lar en tornar de l’exili, que havia passat a França– i on va morir el dia de Nadal del 1983, a l’edat de 90 anys. I Mont-roig, on tot va començar.

“L’any 1911 Joan Miró va caure malalt. Aleshores va passar una llarga temporada en aquesta casa familiar de Mont-roig del Camp per refer-se de la malaltia”, m’explica Elena Juncosa, directora del Mas Miró. “Quina malaltia?”, li pregunto. “Ell parlava de crisi nerviosa. Es va barrejar amb febres tifoides, que deien a l’època”, em respon. “És aquí on Miró va decidir dedicar-se a pintar. El pare l’havia posat com a comptable en una drogueria de Barcelona, una feina que, lògicament, no l’apassionava”, m’explica l’Elena. Des del 1911 Miró tornarà a aquest mas cada any –cada estiu: a l’hivern era a la ciutat (primer a París, després a Barcelona) i a l’estiu al camp– fins al 1976, tret del parèntesi de la Guerra Civil.

“Quan es pensa en Miró, el que tothom té al cap és el de l’última època, el dels colors vius i les estrelles. En aquesta masia veus i entens la seva evolució pictòrica”, subratlla l’Elena. Ell mateix va dir que tota la seva obra és concebuda a Mont-roig. Duia sempre al cor aquesta terra, on tenia arrels familiars (el seu avi patern, que també es deia Joan Miró, havia estat el ferrer de Cornudella). “Aquí no tenim obres originals de Miró, però sí el paisatge i els espais on va néixer la seva vocació”, remarca l’Elena. “Per això, per ser fidels a la seva sensibilitat i a les seves inquietuds, era tan important rehabilitar la casa com recuperar els camps, on ara hi tenim horta, ametllers...”

Miró sentia un lligam molt fort amb la terra. Deia que li proporcionava energia. Proclamava que hem d’escoltar el crit de la terra, que ens hi hem d’enganxar. “Explicava que era més feliç aquí amb els pagesos que no a París”, diu l’Elena quan som al celler del Mas Miró, on hi ha dues tines de ciment. Per fora tenen dibuixos que imiten la fusta. Per dins estan forrades de rajoles de ceràmica envernissada. Abans guardaven vi ranci; ara estan buides, però no del tot desocupades: fan de pantalla d’un magnífic audiovisual d’introducció a la visita. A Joan Miró li agradava molt seguir el procés d’obtenció del vi: un procés lent, que necessita dedicació per obtenir-ne bons fruits. Com la seva activitat creativa.

Història i tradició

Passem pel menjador –la taula, ben parada– i veiem la cuina. Revestida amb rajoles de vela de color blanc i verd, té una cuina econòmica (la tradició) i una altra amb gas (la modernitat) i, al costat, el rebost. “Fixa’t en el terra d’aquest rebost”, em diu l’Elena. Té unes boniques rajoles amb dibuixos d’estrelles arabitzants (les rajoles dels paviments del Mas Miró són una meravella). “Vine, anem a la capella”, em proposa. “El terra té les mateixes rajoles! El motiu: a la Guerra Civil van cremar el temple i després el van empetitir: la sagristia va passar aleshores a ser el rebost de la cuina. Els pots i les olles van substituir els calzes i les patenes.

A la sala més gran del primer pis em crida l’atenció una foto en blanc i negre d’una parella, dins un marc daurat, penjada a la paret. Són Enriqueta Iglesias i Lambert Juncosa, pares de Pilar Juncosa, dona de Joan Miró. Lambert Juncosa, d’origen català, va instal·lar-se a Mallorca per treballar en una fàbrica de mobles, la llavor de Can Juncosa, que al llarg del segle XX va fer un grapat de mobles per a famílies, empreses i institucions de Mallorca, com el Teatre Líric, el Teatre Principal, l’Ajuntament de Palma i el Gran Hotel.

Aquesta sala gran és un dels pocs espais on feien vida la germana i la mare de Joan Miró durant la Guerra Civil, quan el mas va ser ocupat per milicians republicans. Aleshores Joan Miró estava exiliat. S’ha conservat un epistolari molt interessant d’aquell trist període –Miró s’angoixava quan la correspondència es demorava–, gràcies al qual se sap que al Mas Miró s’hi havia instal·lat un taller de reparació de cotxes i una comandància d’artilleria. “Sabem que hi ha un refugi, construït durant la guerra pels soldats republicans. Devia ser un senyor refugi, gran i ben fet. La mare i la germana de Miró el van utilitzar durant algun bombardeig. Hem estat buscant-lo quan hem fet obres, també en arxius militars, però no hem tingut sort, no l’hem trobat”, m’explica l’Elena.

“Aquesta és la taula que va servir de model a Miró per pintar La taula”, em diu l’Elena. És una taula quadrada, no gaire gran. “Era a la cuina. La masovera m’havia explicat que hi planxava”. La taula va ser pintada per Miró després d’haver fet una estada a París, l’any 1920. L’impacte que li van produir les avantguardes artístiques en el seu primer viatge a París va ser tan fort que va tornar a casa sense haver pintat absolutament res. Se sap que Picasso, amb qui farà amistat, es va interessar per la seva obra a partir de La taula; a més, arran d’aquesta pintura, Picasso li va enviar molts marxants d’art.

Si la majoria de cases museu simulen que no ha passat el temps, Mas Miró no n’és una excepció. La glorieta –una magnífica estructura de ferro coberta de bruc–, que feia de cabana de joc, està igual que a l’època de Miró. I el taller, situat a part de la casa, és una construcció senzilla, austera, amb sostre de volta catalana, foradat per una claraboia que proporciona força llum, cosa essencial per fer escultura. Miró podia veure així tots els angles de l’escultura que creava. Mas Miró està com si l’artista n’acabés de marxar.

M’entretinc a observar els estris de pintura que hi ha damunt una taula de cavallets, i un munt d’elements repartits pel taller: una reproducció de l’Orant de Pedret, carabasses, un porró de vi, branques i pedretes… Miró gaudia treballant amb materials d’allò més diversos. “La importància conferida als materials el porta a pintar sobre cartró, paper de vidre, coure o conglomerat, i a fer servir –a part de l’oli, l’aquarel·la, l’aiguada, el pastel, el llapis o la caseïna– altres mitjans gens habituals, com ara el quitrà, la sorra, les pedres, els claus o, fins i tot, les cordes. Miró busca en les particularitats dels nous materials l’impuls per a la creació de formes”, subratlla Fèlix Fanés, doctor en història de l’art, a Vides catalanes que han fet història.

Joan Miró demanava sovint a altres estadants del mas que l’acompanyessin fins a la platja, aleshores un lloc desert, sense turistes: un paradís per als artistes. Baixaven alegrement pel barranc de la Pixerota a recollir elements de la mateixa riera –com les arrels de les canyes– o d’altres que la mar havia dut a la platja, que servien a Miró d’inspiració o per incorporar-les a una obra que estava confeccionant, i quan tornaven, suats de cap a peus, es refrescaven tot banyant-se a la bassa.

L’obra més difícil

Ens acomiadem a l’espai d’acollida –on hi ha la botiga de la casa museu–, situat a l’edifici que temps enrere era el corral. Hi ha, reproduït en gran format, el quadre La masia. La realització d’aquesta tela no va ser gens fàcil: Miró la va començar a Mont-roig del Camp i la va acabar a París –on diuen que necessitava tenir un bocí de Mont-roig i va demanar que li enviessin una mica d’herba–. Un cop pintat, li va costar vendre-la. El quadre el va comprar a la fi l’escriptor Ernest Hemingway. Posteriorment, la seva filla el va donar a la National Gallery of Art de Washington.
Gaudeixo una bona estona observant els detalls de La masia. El gran protagonista és l’arbre, un eucaliptus que va morir fa anys. Miró deia que sentia que estava viu, que tenia una vida secreta i volia penetrar en el seu misteri.

Veig que la casa d’aquesta pintura mítica de Miró és la dels masovers –i el galliner–, no la dels Miró. L’artista, a propòsit, va obviar la part més noble del mas. “És la Lluna o el Sol, aquest astre? És de nit o de dia?”, pregunto a l’Elena. I em somriu: “Hi ha teories per als dos gustos!” Pot ser que sigui el Sol i la Lluna alhora, penso. En realitat, en aquest quadre Miró hi ha volgut reunir tots els elements que tenia en aquest mas, i que estimava, des de la bassa fins als animalons.

El Mas Miró és un dels darrers espais del país que s’han incorporat al club de cases museu de Catalunya: va obrir l’any 2018. Fet construir pel primer marquès de Mont-roig, Antonio Ferratges, que va fer fortuna a Cuba i després va ser diputat i senador –vitalici!– a Madrid, va ser adquirit per la mare de Joan Miró l’any 1911.
És un mas molt ben comunicat; massa i tot, perquè té la sortida de l’autovia a tocar (de fet, el traçat inicial de l’autovia passava pel taller). A més del mas, val la pena fer la ruta dels escenaris que Miró va pintar: el poble de Mont-roig, la platja, el santuari de la Mare de Déu de la Roca... Situat a uns 300 metres d’altitud, aquest santuari és coronat per la capella de Sant Ramon, que sempre ha estat ben emblanquinada, per guiar els mariners (ara, esclar, ja no té aquesta funció). Miró anava de tant en tant fins a la Mare de Déu de la Roca caminant. Sobretot si el dia és net... pugeu-hi!

Diumenge que ve: JOAN FUSTER (ESPAI JOAN FUSTER, SUECA)