Casa Masó

Daniel Romaní

11/10/2020

“Què és aquest tub?”, pregunto a en Jordi. “El WhatsApp del segle XIX”, em respon fent un somriure. “Sí, sí, era per avisar els de la casa que treballaven a la impremta Masó, que n’ocupava els baixos, que la taula ja estava parada i que podien pujar a dinar o a sopar”, m’explica en Jordi Falgàs, director de la Fundació Rafael Masó, que té la seu a la Casa Masó. El “WhatsApp del segle XIX” és un tub vertical, de goma, d’un metre d’alçada, recobert d’una roba de color verd. És en un racó del safareig, a la galeria de la casa, que dona al riu, un espai especialment preuat a l’hivern, perquè a les tardes, si fa bo, hi toca el sol.

A l’extrem del tub hi ha un xiulet. “Com que a les impremtes acostuma a haver-hi força soroll, imagino que es feia sonar el xiulet perquè algú posés l’orella a l’altre costat del tub i escoltés el que deien des d’aquí dalt”, afegeix en Jordi. En aquella impremta que feia tremolar els vidres emplomats de coloraines de la casa s’hi feia el Diario de Gerona de Avisos y Noticias, que de tant en tant incloïa poemes d’un jove Rafael Masó, l’arquitecte que va reformar de cap a peus aquesta llar, Casa Masó, ara fa un segle.

La Casa Masó és una de les famoses cases del riu Onyar de Girona. Molta gent no sap que se’n pot visitar una... Doncs és aquesta! De fet, són unes quantes les que es visiten, perquè és la unió de quatre cases –això sí, ben estretes–. La Casa Masó és la més gran de les cases de l’Onyar, la que té una façana més ampla, i també l’única de color blanc (símbol de modernitat i d’higiene). Temps enrere mai ningú havia imaginat que l’esquena d’aquests immobles seria considerada façana i seria tan fotografiada!

El món de la navegació

En Jordi és xerraire però ha fet una pausa per deixar-me contemplar el riu sense interferències. Quan recupera la parla, afegeix un comentari que ens portarà a les entranyes de la història familiar: “Aquest tub per comunicar-se amb la impremta és semblant al sistema de comunicació que feien servir alguns vaixells, entre el pont i la bodega”.

No és l’únic element del món de la navegació que hi ha a la Casa Masó. Al vestíbul, a sota d’un rellotge aturat –un clàssic de les cases museu–, en Jordi ja m’ha fet fixar en unes banquetes. Diu que, segons la tradició familiar, provenen d’un vaixell propietat dels Masó.

“Ah! Eren navegants, els Masó?”, li pregunto. “Sí. Rafael Masó Pascual, besavi del nostre protagonista, originari de Sitges, va emigrar a Cuba. En Rafael i el seu germà Gaudenci eren consignataris dels vaixells que feien la ruta de Barcelona a Santiago de Cuba. A principis de la dècada del 1840 van tornar a Catalunya i van invertir la seva fortuna en diverses empreses, sobretot en el tèxtil i en el sector navilier. Primer van fer construir dues fragates, una de les quals, la Paulita, era el veler més gran construït fins aleshores a Catalunya (el Paulita portava aquest nom per la Paula Pagès, l’àvia paterna de l’arquitecte).

“Més endavant van provar sort amb la navegació a vapor, però l’empresa no va reeixir”, diu en Jordi mentre passegem per la casa, plena d’elements de l’arquitectura tradicional catalana (fusta, pedra, ferro forjat, vidre emplomat...), tots amb un disseny que en aquella època devia sorprendre per la seva modernitat, ja que les formes eren molt més geomètriques, austeres i estilitzades que en el Modernisme.

Una casa manifest

“La Casa Masó és una casa manifest”, sentencia en Jordi. “Què vols dir?” “Sí, és un manifest del Noucentisme. Aquí, Masó, per primera vegada, es va atrevir de manera clara a rebutjar qualsevol tret propi del Modernisme i va fer el que podem considerar la casa prototípica del Noucentisme, seguint fil per randa els preceptes d’Eugeni d’Ors sobre com havia de ser la llar”, diu en Jordi. “El 1910, quan inicia la reforma d’aquesta casa, Gaudí encara estava fent la Pedrera”, precisa. “Masó és dels primers arquitectes catalans que es desmarquen de l’estil dominant; no li agradava gens l’enfarfegament del Modernisme. «Res d’ostentació!», deia”.

“Em va sorprendre veure que la Casa Masó va ser escollida per aparèixer en dos grans volums de l’editorial Enciclopèdia Catalana, Joies del Modernisme català: espais interiors i Joies del Noucentisme”, m’explica en Jordi. “¿Una contradicció?”, faig. “No: en el fons el Noucentisme es pot entendre com una nova etapa dins el gran moviment modern de renovació de l’arquitectura i l’art occidental a principis del segle XX”, argumenta en Jordi, un fan de les cases museu. “He visitat un centenar de cases museu arreu d’Europa, Austràlia i els Estats Units”, em diu. “És un dels camps de la museologia que tenen més possibilitats d’innovar”, diu Jordi Falgàs quan entrem en un despatx on hi ha un altre rellotge aturat... amb un calendari també aturat: marca el dimecres 22 d’agost. Miro el calendari al mòbil: el 22 d’agost d’aquest any 2020... era dissabte! ¿Un dimecres 22 d’agost? El més recent és de fa dos anys, del 2018, però em fa l’efecte que fa molts més anys que el rellotge no va.

“I per què t’interessen tant, les cases museu?”, li pregunto, content de tenir competència. “Per les possibilitats que tenen de presentar l’art i l’arquitectura in situ, sense descontextualitzar-les; a més, permeten conèixer les famílies que hi vivien i poden oferir una experiència de coneixement i d’interpretació molt enriquidora gràcies a noves eines museogràfiques i pedagògiques”. Hi coincideixo plenament.

A l’arribar a la tercera planta en Jordi em sorprèn: “Aquí és on havia de viure en Rafael Masó un cop casat”. “Ah, ¿però no hi va viure, en aquesta casa?”, li pregunto. “Hi va néixer i hi va viure fins que es va casar, quan tenia trenta-un anys. Però el qui havia de ser el seu sogre s’oposava de totes totes que es casés amb la seva filla, Esperança Bru. Sabem per les cartes que s’escrivien cada dia que Rafael Masó i Esperança Bru ho van passar molt malament”, em diu en Jordi. “Ella era filla única i al seu pare, un gran terratinent, viudo, no li feia gràcia que es casés amb un arquitecte. Li devia semblar poca cosa... i que li arrencaven un braç! Finalment, el pare de l’Esperança va cedir, amb la condició que anessin a viure amb ell, i per això no van arribar a viure en aquesta planta, que ja tenien a punt”.

Mobiliari cuidat

Quina decepció es devia endur, penso, doncs, en Rafael Masó: reformar tota la casa amb la il·lusió de viure-hi amb la seva dona... i haver de renunciar-hi.

De les cases museu que he visitat fins ara, aquesta és una de les que conserven més bé el mobiliari. Hi té a veure, em sembla, el “perfil” dels seus estadants, que n’han apreciat i cuidat el contingut: hi han viscut professionals liberals de la medicina, el dret, la farmàcia, l’arquitectura i el periodisme. I el fet que fins fa poc ha estat habitada: fins a principis del segle XXI hi va viure el matrimoni format per la pintora Mercè Huerta i el periodista Narcís-Jordi Aragó Masó (ell era de la nissaga dels Masó, concretament nebot de l’arquitecte).

“Fixa’t en aquest bressol”, em diu en Jordi quan som en una habitació de la segona planta, que pertanyia a Santiago Masó, germà d’en Rafael. És un bressol de fusta que es balanceja. Té un àngel de ceràmica al capçal, l’oració “Àngel de ma guarda, dolça companyia, no’m desampareu ni de nit ni de dia” i uns versos de mossèn Cinto.

“És un bon exemple de moble noucentista: hi ha modernitat i lligam a la tradició; és una de les últimes donacions que hem tingut”, diu Jordi Falgàs.

Un munt de mobles de la Casa Masó van ser dissenyats pel mateix Rafael Masó. Ho són, per exemple, els del menjador, sancta sanctorum familiar, on Rafael Masó solia llegir versos als amics mentre les germanes se l’escoltaven des de darrere la porta. Sí, era més o menys habitual, temps enrere, que els arquitectes fessin mobiliari (van deixar de fer-ne quan l’elaboració dels mobles es va industrialitzar). Masó, artista total –i genial–, va dissenyar un reguitzell de coses més per a aquesta magnífica casa: coixins, edredons, cortines, draps, tapets, jocs de roba de llit, tovallons, mocadors, paviments de ceràmica, vitralls, i llums i fanals, incloent-hi el llum del menjador –i les cortines que amaguen les bombetes!–. De tots aquests elements, un dels que m’han cridat més l’atenció són els cairons de ceràmica de l’arrambador de l’escala principal. Cadascun d’aquests cairons està decorat amb motius inspirats en els cognoms o els oficis de la família. Els Masó no eren originaris de Girona i la nova casa era l’ocasió de “presentar-se” davant de la societat gironina.

La moderna Casa Masó va ser per a Rafael Masó molt més que un projecte arquitectònic important encarregat pel seu pare. Va ser també un projecte existencial. Només en va poder gaudir fent-lo. I quan visitava els seus familiars.

Fundació Rafael Masó