Cau Ferrat

Daniel Romaní

20/03/2021

“L a primera cosa que em va dir la neta de Santiago Rusiñol, Mercedes Planàs Rusiñol, quan la vaig visitar per segona vegada va ser: «Neeena, com ho has feeet?” A la primera, una setmana abans, li havia donat el manuscrit que jo havia acabat d’escriure, una sèrie de cartes imaginades al seu avi. «Com t’ho has fet per entrar tant en el meu avi?» Em va abraçar de tal manera que vam estar a punt de caure totes dues. Sort que havia deixat a terra el potus que li portava com a obsequi. Em va dir que estava emocionada en veure com havia pogut saber tantes coses de Rusiñol”, m’explica l’escriptora Montserrat Cornet, amb tota mena de detalls (parla pels descosits!). “Vam passar tota la tarda juntes. Em va ensenyar fotografies, teles, pinzells i l’última paleta que Rusiñol havia fet servir. Em va explicar coses que vaig afegir al llibre, com ara que el dormitori d’El Hostal del Comercio, a Aranjuez, on va morir, es conserva exactament igual. Aleshores vaig decidir anar-hi i sí, vaig dormir en aquella habitació”, em diu Montserrat Cornet, tia i padrina meva, quan som al Cau Ferrat, al costat de la llar de foc on Rusiñol i els seus amics feien tertúlies animades. En una banda de la llar de foc hi ha la seva habitació i a l’altra el despatx, amb piano –que tocava ell mateix, i un munt de músics, com Isaac Albéniz, Enric Morera i Manuel de Falla– i vistes al mar.

No cal que faci cap enquesta per confirmar que Montserrat Cornet és avui la fan número 1 de Santiago Rusiñol. Va fer un viatge a París per conèixer els escenaris on havia estat Rusiñol i enllestir el llibre que tenia a mitges, Rusiñol que vas a França, gràcies als estalvis que hi va destinar el seu fill petit, Oriol Bordas, que va ser un gran músic de jazz.

“El darrer dia de la meva estada a París, l’Oriol se’m va presentar per sorpresa; ell sabia on m’allotjava, esclar”, em diu mentre miro amb deteniment el quadre La cursa de braus, de Picasso (abans que el món comencés a valorar Picasso, Rusiñol ja li havia comprat mitja dotzena d’obres). “«Mare, vull que em portis als llocs que coneixes del París de Rusiñol», em va dir”, m’explica quan pugem a la planta superior del Cau Ferrat. La paret de l’escala també està plena de quadres.

Pintures de París

De París procedeixen les dues grans pintures que tenim davant els ulls: Les llàgrimes de sant Pere i Magdalena penitent amb la creu, d’El Greco –que de fet es deia Doménikos Theotokópoulos–. Les va comprar Rusiñol i va muntar un bon sarau amb la seva arribada: una processó des de l’estació de tren fins al Cau Ferrat. “Els sitgetans es pensaven que les duien a l’església i van passar de llarg!”, em diu la Montserrat. “En aquest acte van participar-hi personalitats com Joan Maragall, Josep Pin i Soler, Narcís Oller..., a més dels seus amics Casas, Meifrén, Zuloaga… Entre les autoritats hi anava el seu germà Albert, que l’estimava molt”, m’explica. Rusiñol era el germà gran. Orfe de pares, li tocava fer-se càrrec de la fàbrica tèxtil de Manlleu. Però no li interessava gens. I va ser l’Albert qui li va donar l’empenta perquè fes la seva. “Què hi fa a París el trapella del teu germà?”, li deien molts a l’Albert, amb to mofeta. Són els mateixos que anys més tard li feien la mateixa pregunta, sense la paraula trapella, i amb un to que volia dir que realment els interessava.

En Tiago –així li deien els amics més pròxims– va comprar aquests dos Grecos quan ja havia remuntat econòmicament. Abans va passar una època molt difícil a Montmartre. “Cremava arbres per escalfar-se, dormia en caixes de morts…”, revela la Montserrat. Durant força temps va estar acompanyat de Ramon Casas, el seu amic de l’ànima, amb qui van fer la volta a Catalunya amb carro i del qual hi ha uns quants quadres al Cau Ferrat (inclòs el magnífic Retratant-se, de Casas i Rusiñol). “No va morir de gana per casualitat. El van ajudar Josep Maria Sert i el director de La Vanguardia, que li va demanar que tornés a col·laborar-hi”, m’explica la meva tia.

Al darrere hi tenim... un penjador de barrets de ferro? Ah, no! Llegeixo que és un canelobre de peu o atxera, procedent del monestir de Sant Miquel de Fluvià. Val la pena visitar el Cau Ferrat només per mirar de descobrir quina utilitat tenia cada element de ferro forjat que hi ha.

Rusiñol, ben abrigat

Quan en sortim fem un tomb pel poble. De seguida trobem la figura de Rusiñol: l’escultura El poble de Sitges a Santiago Rusiñol, feta gràcies a una subscripció popular. Va ben abrigat. “Era molt fredolic. Ja has vist al Cau Ferrat que tenia la llar de foc molt a prop del llit”, em diu la Montse.

Caminem àgilment –ella té 86 anys!–. Ens entretenim davant unes quantes cases on s’informa de qui hi va viure. Formen part de la iniciativa, molt encertada, La memòria de les cases. A Sitges, de fet, podria quedar-m’hi uns quants dies i fins i tot acabar aquesta sèrie Cada casa, un personatge, amb tantes cases com hi ha vinculades a persones importants. “En aquesta casa visqué Josep de Miró i Argenter (1851-1925), militar, escriptor i periodista”, llegeixo. Curiosa tríada professional, penso, de la qual coincideixo en dues de les tres disciplines. Pocs metres després, en una altra casa, s’hi diu: “En aquesta casa visqué Josep Roig i Raventós (1883-1966), metge i escriptor”. Aquesta combinació de professions ja m’agrada més! Són dues professions que conreem a casa. “Roig i Raventós era el pediatre de la nostra família!”, exclama la Montse. “Jo li tenia pànic. M’agafava una galta i me la deixava senyalada”, recorda, i em recita alguns dels títols dels seus llibres, tots en català, que la seva mare –la meva àvia materna– llegia en les poquíssimes estones lliures que tenia (va tenir deu criatures i poc després que nasqués la desena va emmalaltir; un càncer se la va endur).

“No sentarse delante del escaparate, y dejar a la gente mirar. Gracias”, diu, en castellà i en anglès (el català se l’han oblidat). No, no teníem pas intenció de seure-hi. Ho fem uns quantes metres enllà, en una tauleta a l’aire lliure. La Montse pren un suc de taronja, jo un cafè. No tenim pressa. Ella s’estaria hores i hores parlant. M’explica històries de Rusiñol i també de la meva família, algunes de les quals desconeixia del tot. Passa de l’una a l’altra, sense gaire ordre. Com les peces del Cau Ferrat.