Monestir de Sant Pere de Burgal

Daniel Romaní

08/11/2020

De petits no anàvem d’hotel. Sent família molt nombrosa, era una “activitat” que no encaixava en el pressupost familiar. Però hi havia una excepció: Escaló. Els meus pares havien comprat un solar en aquest racó del Pallars Sobirà, dins la vila closa, per fer-hi una casa on havíem de gaudir de les vacances. Passaven els anys i el projecte de la nova casa que tenia entre mans el pare, arquitecte, continuava sent això: un projecte. Al final la casa no es va fer. I mira, vam gaudir d’unes quantes estades a l’hotel del poble.

No hi havia calefacció, a l’Hotel Castell arnau. Per això, a l’època del fred, dúiem al cotxe unes quantes estufes elèctriques que endollàvem a les habitacions. No m’explico com hi cabien, en un vehicle normalet, anant-hi nou persones. A lo Josep, l’afable amo de l’hotel, no li feia gens de gràcia: “Es fondran els ploms!”, deia. Però els ploms sempre acabaven resistint la invasió dels Romaní.
Una de les passejades que solíem fer era anar fins a Sant Pere del Burgal, monestir carolingi que a finals del segle X es va convertir en abadia benedictina femenina.
Creuàvem per un pont la Noguera Pallaresa –ja veureu que aquí tot el que és femení té protagonisme– i fèiem la caminada, d’uns vint minuts, primer per la vora del riu, cap avall, i després per un corriol que s’enfila a poc a poc fins a aquest magnífic cenobi, aleshores força enrunat i cobert de vegetació. Recordo alguns arbres fruiters, que indicaven que hi havia hagut vida.
Aleshores jo no sabia qui era Llúcia de la Marca, que va ser comtessa del Pallars al segle XI. No només perquè m’interessaven poc els personatges medievals, sinó perquè no hi era. La Llúcia va tornar-hi fa uns anys: el seu retrat, i totes les pintures murals, d’apòstols i sants, havien estat manllevats als anys 20 del segle XX, i duts al MNAC, on encara es poden visitar. Sant Pere del Burgal va quedar-se molt temps sense les seves pintures. Ara estan reproduïdes in situ.

Aquestes pintures són a l’absis central de l’església del monestir (curiosament, hi ha un altre absis, situat a l’altre extrem de l’església). Hi ha molt pocs casos al món d’esglésies del preromànic i del romànic amb doble capçalera. A més de Sant Pere del Burgal, Santa Maria d’Arles (Vallespir) i San Cebrián de Mazote (Valladolid).

Rutes guiades a monuments amb perspectiva de gènere

Quan d’infant i adolescent jo visitava Sant Pere del Burgal tampoc hi havia guies que donessin explicacions. Avui m’acompanya amablement la Cristina Simó, interpretadora i investigadora de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, que té el centre neuràlgic a la Casa Gassia, del segle XVIII (Esterri d’Àneu) però s’estén per molts altres elements patrimonials del territori aneuenc. La visita a Sant Pere del Burgal que organitza l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu forma part del Joc de Dames, una sèrie de rutes guiades a monuments del romànic del Pallars des d’una perspectiva de gènere, que inclouen el castell i la canònica de Mur, el monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal i l’església de Santa Maria d’Àneu.

“I aquí tenim la Llúcia!”, em diu la Cristina quan som dins el que queda d’aquesta església. Pintada a la dreta de l’absis, és un retrat força gran: gairebé de l’alçada d’una persona. Llúcia de la Marca té els ulls ametllats –els típics de les pintures romàniques–, la mà esquerra ben oberta al davant i la dreta aguantant un ciri. “És molt excepcional. Potser l’únic cas en què una dona que no és verge ni màrtir ni santa ni eclesiàstica, sinó política, està representada a l’absis d’una església romànica”, remarca la Cristina Simó.

“Però ¿com se sap que és Llúcia de la Marca, aquest retrat pintat?”, li pregunto. “Mira el seu nom”, em respon. Efectivament, ho diu, tot i que es veu força borrós.

“El seu marit, Artau I, comte del Pallars, que havia mort en una escaramussa, havia estat excomunicat i, amb aquesta pintura, el més probable és que la Llúcia demani el perdó de l’Església”, explica la Cristina. “És probable que a l’altre costat de l’absis hi hagués representat Artau I. Parlant d’aquesta època, ja veus que hem de fer servir molt l’adjectiu probable”, remarca.

La divisió entre els dos Pallars

“I per què el van excomunicar, Artau I?” “Era molt bel·licós –m’explica la investigadora–. Va enfrontar-se amb Ramon V, el seu cosí, en la guerra civil del Pallars, que va acabar derivant en la divisió actual entre el Pallars Sobirà i el Jussà. Per pagar la guerra va apropiar-se de l’església de Santa Maria d’Àneu, que tenia força rendes. Un comte excomunicat... això era una ignomínia!”

“Per això, un cop mort el seu marit, Llúcia de la Marca va retornar Santa Maria d’Àneu a l’Església. També va fer diverses donacions, per exemple al monestir de Gerri de la Sal. A més, devia pagar aquestes pintures de Sant Pere del Burgal. I molt probablement les de Santa Maria d’Àneu, perquè tenen el mateix autor: el mestre de Pedret”, em diu la Cristina, per a qui aquest és un monument també molt especial, ja que va col·laborar a recuperar-lo. Ho és igualment per als lectors de Jaume Cabré, que hi ha fet passejar alguns dels seus personatges.

La biografia de la Llúcia potser ha quedat eclipsada per la de la seva germana Almodis, comtessa de Barcelona, dona de Ramon Berenguer I. La vida de l’Almodis té uns quants ingredients novel·lescos: ja casada, va fugir per aparellar-se amb Ramon Berenguer, que també va desfer el seu matrimoni anterior. L’Almodis va morir apunyalada per un fillastre seu –el fill gran de Ramon Berenguer–, sembla que perquè veia perillar la seva herència. Tot això ve a tomb perquè Ramon Berenguer i l’Almodis van utilitzar la Llúcia per tenir més influència en el territori. Ells, que s’havien casat per amor, van intentar casar-la per conveniència amb Guillem II de Besalú, però el Guillem no va complir els seus compromisos. Finalment, van aconseguir que es casés amb Artau I.

La dècima marital

Aquest matrimoni es va segellar amb la donació per part d’Artau I de la dècima marital (el marit havia de donar una desena de les seves propietats a la dona, al cap d’un any del casament). Artau I, comte del Pallars, va donar a la Llúcia deu castells d’importància estratègica. I també va assegurar per escrit que no l’abandonaria mentre ella visqués, excepte si contreia la lepra, i que no la molestaria ni la calumniaria.

Un cop casada, Llúcia de la Marca va actuar en tots els àmbits de govern del comtat de Pallars al costat del seu marit. I, ja sent viuda, feia i desfeia en la política catalana. “A l’Edat Mitjana les comtesses defensaven el comtat en absència del marit. Més d’una va lluitar a primera línia. No se sap si la Llúcia va fer-ho, però devia tenir coneixements militars”, subratlla la Cristina. “Les lleis godes i la influència de la cultura occitana feien possible que dones com la Llúcia tinguessin poder. Però no és una excepció. Moltes nobles tenien poder –em diu Cristina Simó–. I les dones del poble tenien pràcticament el mateix estatus que els homes. Tenien les seves propietats, que podien compartir amb el marit, i no eren considerades inferiors”.

Un cop acabada la visita, tot dinant a l’Hotel Castellarnau, que vaig poder visitar fa unes setmanes –i després de saludar efusivament lo Josep fill–, em pregunto si, pel que fa a la igualtat, hem millorat gaire des de l’època medieval.