Casa museu Salvador Dalí

Daniel Romaní

27/09/2020

S i el pare de Dalí no l’hagués expulsat de la casa de Cadaqués, Dalí no hauria buscat una barraca a la badia de Portlligat, al nord del poble. Inicialment en aquesta barraca el jove Dalí hi guardava els estris per pintar quan anava al cap de Creus. “He passat els jorns xardorosos d’estiu pintant frenèticament i esforçant-me a traduir la incomparable bellesa del mar”, va escriure en la seva joventut, quan deia que volia ser pintor impressionista. De fet, va practicar gairebé tots els corrents artístics d’avantguarda del segle XX fins que va assumir el surrealisme com a llenguatge propi... i se’n va desmarcar.

Dalí es va instal·lar a Portlligat la primavera del 1930. Amb els anys va anar annexant barraques de pescadors i ampliant la seva llar. La casa familiar de Cadaqués, a Es Llaner, va passar a mans d’Anna Maria Dalí, germana d’en Salvador.
La Casa Dalí de Portlligat és un conjunt laberíntic, fet d’espais de dimensions reduïdes, encadenats per passos estrets, petits desnivells i culs-de-sac. La mateixa casa ja és una obra de Salvador Dalí. A més, acull una gran varietat d’objectes –de treball i de la vida quotidiana– de Dalí i de Gala, i diversos animals dissecats: hi ha cignes a la biblioteca, i un ós, ben dret, al vestíbul, que dona la benvinguda al visitant.

El genial i controvertit pintor va trobar a Portlligat l’aïllament que desitjava per pintar. Pintant era feliç. No necessitava res més. “Fou allí on vaig aprendre d’empobrir-me, de limitar i llimar el meu pensament”, deia parlant de Portlligat.

Un espai per treballar

La de Portlligat va ser la seva única residència estable, el lloc on va viure d’una manera més habitual (entre sis i set mesos l’any). “Quan, l’estiu del 1948, Gala i Salvador Dalí van tornar dels Estats Units, després de dotze anys d’absència a Catalunya, van decidir fixar definitivament la seva residència a Portlligat. Dalí necessitava un espai per treballar, però també per acumular i endreçar tot el que la vida nòmada que havia portat no li havia permès guardar”, m’explica el Jordi Artigas, museògraf, responsable de la Casa Dalí de Portlligat i del castell de Púbol.

“Ja veus que tota la casa està pensada fins a l’últim detall per respondre a les necessitats de l’artista i perquè en pogués gaudir tots els instants del dia”, em diu el Jordi, que m’acompanya en la visita. “Un dels millors moments de la meva vida professional va ser quan vaig entrar per primera vegada a aquesta casa de Portlligat, i també al castell de Púbol. Les dues cases estaven tal com les havia deixat Dalí. Entrar-hi va ser obrir una biblioteca d’informacions i suggeriments infinits –em confessa el Jordi–. Va ser entrar en la seva vida íntima”.
Som a l’habitació de Dalí i de Gala –llits separats... però no distanciats!–, amb un cortinatge al capçal que els uneix. M’encantaria llevar-me en aquesta cambra per veure sortir el sol. Dalí deia que era el primer de la Península a veure l’astre. A més, al seu dormitori va posar-hi un mirall perquè reflectís la llum de l’albada al llit. El mirall, com les finestres, porta la llum i el paisatge de la badia dins la casa.

Un dels espais més lluminosos és el taller, on hi ha un bastiment metàl·lic que pot baixar cap a la planta inferior. “Dalí va fer fer aquest bastiment per treballar els grans formats. Amb un mecanisme accionat amb un polsador, pujava i baixava el bastiment, i per tant la tela. Així sempre la tenia a l’alçada que li convenia, assegut còmodament en aquesta butaca”, explica Jordi Artigas. En aquest taller Dalí hi va fer obres com les dues versions de La Madona de Portlligat i El Crist de sant Joan de la Creu, entre molts altres.

“Això és el vestidor”, em diu el Jordi quan entrem en una petita sala plena de fotografies. No ho sembla pas: les portes de tots els armaris estan folrades d’imatges. Hi identifico –alguns amb l’ajut del Jordi– personatges com Maria Callas, Marcel Duchamp, Gregory Peg i el dictador Francisco Franco. “Aquest és el pare de Dalí”, em diu el Jordi, tot assenyalant-lo. “I això que el va fer fora de casa”, remarco. “Sí, per això és notícia que hi sigui. Tant Dalí com el seu pare tenien un caràcter molt foooort”, em diu quan som a la sala del costat del vestidor, de forma ovalada. L’“oooo” continua viatjant per l’aire. Si que ressona aquest espai!

El refugi de la Gala

“Aquesta sala, la sala oval, va ser pensada com un lloc on Gala podia refugiar-se, en un període de gran popularitat de Salvador Dalí –diu el Jordi–. Fixa’t que la porta per accedir-hi també té fotos”. Sembla la porta d’un armari més del vestidor, de manera que l’entrada quedava amagada.

La sala oval és el preludi del castell de Púbol. Gala hi podia gaudir de la solitud que tant apreciava. Molts elements de la decoració tenen a veure amb Gala: hi ha icones russes, els seus peluixos... A banda i banda de la sala hi ha un sofà, i un munt de coixins que conviden a jeure-hi... però el visitant no ho pot fer.

Als espais exteriors la visita ja és lliure (a l’interior és guiada, i amb grups ben reduïts, no només pel covid-19 sinó també perquè tot és esquifit). Però el Jordi igualment m’acompanya. Una obertura horitzontal en una paret em proporciona un magnífic quadre de marc blanc –la paret, ben blanca– de la badia. M’entretinc bellugant-me buscant el millor enquadrament mentre el Jordi explica que “tots els espais exteriors eren també, de fet, el seu taller: Dalí hi feia escultures per al Teatre-Museu Dalí o per al castell de Púbol, escultures efímeres, performances, fotografies, videocreació...”
“La piscina era més per als convidats que per a Dalí i Gala”, diu el Jordi quan la tenim davant. Té una forma ben allargada –fàl·lica?–. Al costat hi ha uns grans plafons publicitaris de neumàtics Pirelli, que decoren un sofà en forma de llavi (o llavi que fa de sofà). El pop art també és present a Portlligat.

Caminant per l’olivar hi veig semprevives, una espècie molt característica de les dues residències dels Dalí (la casa de Portlligat i el castell de Púbol), i que agradava especialment a Gala. He vist uns quants rams de semprevives, cap per avall, a les blanques parets de la casa, que desprenen una agradable aroma.

Al capdamunt de l’olivar hi ha una caseta, l’antic garatge. A dins hi ha un autèntic tresor, el documental que s’hi projecta: La vida secreta de Portlligat, que ofereix belles imatges de la natura, del mar enrabiat en un dia ventós, i explica com la casa de Dalí creix i evoluciona al llarg dels anys; també s’hi veuen algunes trapelleries –altrament dites happenings– de Dalí, com una barca de rems que intenta avançar sense èxit –perquè els rems són creus– i un piano de cua que s’enfonsa al mar. En sortir de l’antic garatge, baixant per l’olivar, arribo a una petita edificació a la qual es pot entrar. És la torre de les olles, un espai que l’artista també utilitzava com a taller. A dins d’aquesta torre hi ha... el piano fet malbé! Veig que no es va enfonsar del tot, o el van pescar del fons. Dalí no té res d’efímer.

Salvador Dalí va marxar de Portlligat quan va morir Gala, l’any 1982. Uns “masovers” mantenien aquesta casa per si tornava. No va tornar mai més.