L'enrajolada: Amb un got de vi

Daniel Romaní

27/03/2021

“El meu rebesavi, Francesc Santacana, donava un got de vi a les persones que, en un carro tirat per un matxo, portaven runa per llençar-la al mar, a Barcelona, si en lloc de fer això la portaven a un magatzem que ell tenia a la mateixa ciutat. No era una runa qualsevol: hi havia capitells, llindes, medallons, escuts, mènsules... procedents de palauets, cases i convents enderrocats. Feia poc que molts edificis religiosos havien estat abandonats i tirats a terra, a causa de la desamortització del 1835”, m’explica Jaume Santacana. Avui pot estranyar que ho llencessin al mar, però fa quasi dos segles eren molt pocs els qui ho valoraven. 

“¿I amb un got de vi en tenia prou per fer-los canviar de destinació?”, li pregunto. “Això és el que sempre m’explicava el pare, i imagino que al qui portava el carro tant li feia”, em respon. “Francesc Santacana transportava la runa del magatzem de Barcelona fins a aquesta casa que tenia a Martorell i la recol·locava d’acord amb la seva funció original: les llindes damunt d’una porta, els capitells amb una columna a sota...”, m’explica en Jaume Santacana, productor de televisió i de cinema, que va ser cap de programes de TV3 i director d’IB3. En Jaume és una de les baules d’aquesta nissaga a la qual pertanyen també els seus germans Montserrat Santacana, pianista, i l’economista Francesc Santacana, ja traspassat, que va ser degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya i impulsor del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona.

 Qui era Francesc Santacana Campmany? Quins motius el van portar a muntar a la casa familiar de Martorell un “museu arqueològic”? (així va batejar ell mateix el que va ser un dels primers museus de Catalunya; un dels seus propòsits, a més de salvar patrimoni, era donar-lo a conèixer). Era un hisendat i artista -així se’l coneixia-; solia pintar, tot i que no va destacar. “Era molt de la broma. Un dia va dibuixar un cul en un cartró, i sovint el mostrava per la finestra a les beates que anaven a missa”, m’explica en Jaume. “I això que el seu cul estava fet miques; el van haver d’operar moltes vegades”, detalla. I tot seguit em recita de memòria un breu “poema” del seu rebesavi: “Tant m’han burxat per darrera, per tornar-me la salut, que un forat menut, menut, ja sembla una gatonera”.

 Ara només li veig el cap, però, a Francesc Santacana, fet de fosa. Soc davant del seu bust, situat al capdamunt d’una columna helicoidal que ves a saber d’on ve. Aquest bust es troba al jardí de L’Enrajolada, la casa museu Santacana, situada al cor de Martorell.

 El jardí ja proporciona unes quantes pistes del que hi trobaré a dins. “Aquesta finestra de pedra és de la desapareguda masia de Can Terme de la Parra, de Gelida”, em diu la Yolanda Insa, tècnica de difusió dels museus de Martorell. “I aquest portal amb la llinda renaixentista era a la Casa Gralla de Barcelona”, comenta la Montserrat Farreny, tècnica de documentació i conservació dels museus de Martorell. També hi veig rajoles, un dels principals ingredients de la casa. En un conjunt de ceràmica hi diu -en castellà, com pertoca a l’època (en ple franquisme: any 1967)-: “Diputación Provincial de Barcelona. Inauguración de las obras de reforma del museo La Enrejolada”. (Dues faltes en les dues úniques paraules en català!)

 “Aquestes dues columnes gòtiques eren la meva porteria de futbol”, em diu en Jaume. I tot seguit afegeix: “El van desgraciar, aquest jardí, després que el meu pare donés la casa a la Diputació de Barcelona. Hi havia una capella preciosa, una glorieta i un munt d’arbres; tot això va desaparèixer”, lamenta en Jaume.

 “Jo associo aquesta casa al descobriment del món clàssic i als records d’infantesa. M’encantaven aquestes rajoles de fruites i d’oficis. Mirar-les era com estar fullejant un llibre”, comenta en Jaume Santacana mentre recorrem les estances a poc a poc. Ell de petit ho feia més ràpid (amb un patinet de fusta), menys quan havia de pujar les escales que duien a les habitacions: li feia molta por fer-ho sol. Tan aviat tenim davant un capitell romànic del claustre de Montserrat com un de l’antiga presó de Martorell o un altre del monestir de Poblet.

 De rajoles n’hi ha de moltes èpoques -entre el segle XIV i el primer terç del segle XX-, procedències -de Talavera de la Reina, de València, de Sevilla, de l’Alhambra de Granada, de la catedral de Saragossa..., tot i que la major part són de Catalunya- i formes: quadrades, rectangulars, hexagonals... Fetes inicialment per cobrir paviments o decorar murs, aquí estan enganxades a les parets. En quasi totes les sales formen arrambadors.

 A les parets de L’Enrajolada també hi ha plats de ceràmica i nombroses pintures d’artistes que van estudiar a l’escola d’ensenyaments artístics La Llotja, la majoria primerenques. Uns quants d’aquests artistes van coincidir amb Francesc Santacana Campmany, que va ser alumne de La Llotja.

 “Això és Bellvitge!”, em diu la Yolanda. “Què dius, ara!”, faig. “Sí, sí. És un paisatge arbrat. Ben bé podria ser un bosc de la Garrotxa! Va ser pintat per Lluís Rigalt, el mateix autor d’un altre dels quadres que em criden l’atenció: una vista del Pont del Diable, amb Montserrat al fons, des del congost de Martorell. El Pont del Diable és també el motiu principal d’una pintura a l’oli no signada -que s’atribueix al nostre protagonista, Francesc Santacana Campmany-, amb l’arc romà en primer terme. Com al del paisatge de Bellvitge, tot és natura en aquests dos quadres del Pont del Diable. Quina diferència amb l’actualitat! Aquest pas estret del Llobregat és un formiguer, un dels llocs on conflueixen més vies de comunicació de Catalunya, i potser de tot Europa: hi passa la carretera N-II, l’autovia A-2, l’autopista AP-7, els Ferrocarrils Catalans de la Generalitat, els de la Renfe, el tren d’alta velocitat...

 Som ara en una gran galeria del primer pis. Des d’aquí dalt veiem el jardí i la que va ser la primera piscina del municipi, que continua en funcionament. “El meu avi va cedir els terrenys i va fer-la construir als anys 30”, em diu en Jaume. “A l’estiu hi anàvem cada dia; aquí han nascut grans nedadors i waterpolistes”, rememora, embriagat de nostàlgia.

Parets plenes d’art 

No hi ha cap paret desaprofitada a L’Enrajolada. Fins i tot en aquesta galeria les parets són plenes d’art. Hi ha enganxat un cap de medusa, fet de pedra -“era a la glorieta que van fotre enlaire”, diu en Jaume, enrabiat-. “Aquest cap de medusa procedeix del portal de Mar de la muralla de Barcelona al pla de Palau”, precisa la Yolanda. “Mitja Barcelona antiga és aquí!”, diu la Montserrat.

 Un enorme i esplèndid plafó de rajoles -amb Santa Eulàlia al centre- ocupa bona part d’aquesta paret de la galeria. Em recorda el plafó de la capella del Roser de Valls, on hi ha representada la Batalla de Lepant (és curiós que hi hagi una escena bèl·lica en una capella). Alguns experts diuen que tots dos plafons els podria haver fet el mateix autor.

Som ara en una cambra on hi ha un antic armari de farmàcia, que va pertànyer a la farmàcia que regentava Lluís Santacana Carreras, l’únic fill de Francesc Santacana Campmany. El fill d’aquest farmacèutic -Francesc Santacana Romeu- es va criar amb l’avi, que li va infondre l’interès pel patrimoni cultural. Santacana Romeu va continuar amb passió la col·lecció de rajoles que havia iniciat Santacana Campmany i que dona nom a aquesta casa. “Santacana Romeu va ser un defensor de l’ideal cooperativista, especialment en el sector de la viticultura. Va participar en la fundació de la Unió de Vinyaters de Catalunya, de la qual va ser president durant quinze anys”, remarca Yolanda Insa. Francesc Santacana Romeu, metge cirurgià -no va exercir-és l’autor del catàleg de L’Enrajolada. La Montserrat Farreny em mostra un text que hi va escriure, per explicar la tasca del seu avi: “Ni un sol fragment ha estat arrencat de son primitiu lloc, ab l’escarpe y el martell del colleccionista atrevit, sinó ben al revés, quan la turba inconscient destruía, quan les mal aconsellades autoritats, manaven aterrar els edificis que tancaven aquelles joyes, baix pretext d’incomplertes reformes, llavors fou quan el meu avi les recullí caritativament”. Santacana Romeu va morir assassinat al seu mateix poble, a Martorell, a l’inici de la Guerra Civil.

No hi ha medicaments en aquesta sala de l’armari de farmàcia. Per prendre sí que hi veig una ampolla de vi escumós, amb el nom de Rubricatus, i al costat, un porró amb el mateix nom. Rubricatus -riu vermell-és com es deia a l’època romana el Llobregat, aleshores navegable fins a Martorell: riu amunt entraven els productes dels pobles mediterranis -vi, oli...- i riu avall baixaven els productes d’aquí -blat, sal de Cardona, metalls...-. El vi Rubricatus va ser elaborat durant una bona colla d’anys pels Santacana, per comercialitzar-lo... i per al consum propi. Aquest vi escumós Rubricatus i un vi blanc exquisit -molt apreciat per Josep Pla-, que també es produïa aquí, animaven les festetes i festasses que hi feien. I el senyor Santacana Campmany hi posava l’humor. Quan hi havia convidats, abans que arribessin, deixava el terra de la casa ple de plomes de pollastre, com dient que eren gent de diners, que menjaven cada dia pollastre. 

Aquesta casa senyorial tenia sempre les portes obertes. El museu va obrir el 1876, precisament el mateix any que va néixer el Centre Excursionista de Catalunya. Un bon nombre d’excursionistes de l’època van visitar aquest espai acabat d’estrenar.

Un dels al·licients de la casa museu Santacana és la col·lecció de ceràmica de Lluís Faraudo i de Saint-Germain, militar que va participar a la Guerra de Cuba i erudit (va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans). Faraudo edità nombrosos textos medievals, entre els quals el mític Llibre de Sent Soví, recetario de cocina catalana medieval. De la col·lecció Faraudo en destaca un conjunt de 25 rajoles dels adelantos (sic) del segle XIX. Van ser dibuixades per Ramon Casas per encàrrec de la revista Pèl i Ploma. Els subscriptors podien obtenir la col·lecció sencera per 25 pessetes (o sigui, que sortia a 1 pesseta la peça). Hi ha uns quants adelantos o invents que han quedat superats: la gramola, el telègraf, la locomotora de vapor, la cambra fosca per fer fotografies... Em fixo en una rajola on hi ha un dibuix d’un senyor sota un bon raig d’aigua, nu, d’esquena -el propòsit d’aquest article no era parlar de culs, us ho asseguro-. “La dutxa, inventada al segle XIX?”, dic a la Montserrat. “Fixa’t que té un escalfador”, em respon. Ah, esclar, la dutxa d’aigua calenta, un invent que no crec que pugui ser superat. ?