Casa Rocamora

Daniel Romaní

30/04/2021

He tornat al barri on vaig viure durant la infantesa i l’adolescència. Crec que no trepitjava el Putxet de Barcelona des del segle passat. La primera sensació que tinc és que ha canviat ben poc. Els carrers continuen fent pujada i encara s’hi conserva alguna casa amb jardí, com la que avui visito, on va viure Manuel Rocamora fins al 1976, l’any de la seva mort. Vam coincidir una dècada al barri, cadascun en un extrem de la vida.

Val la pena entrar en aquest palauet del carrer Ballester només per poder-hi veure l’entrada senyorial, que es troba a la banda del jardí. Amb palmeres d’altura, assetjat per alguns edificis, també d’altura, en aquest jardí hi conflueixen dos sons ben diferents: el brunzit dels cotxes que circulen per la ronda General Mitre i el de l’aigua del brollador.

Quan als anys 30 Manuel Rocamora es va instal·lar a la casa, construïda el 1860, el jardí era molt més gran: anava més enllà del carrer Pàdua. Però quan van dibuixar la ronda del General Mitre van fer-hi passar el traçat pel mig i la nova via se’n va endur una bona porció. Rocamora va renunciar a cobrar cap compensació econòmica. “Per què, si penso deixar-ho tot a la ciutat?”, va manifestar. No va ser l’únic gest de generositat de Rocamora: també va donar la seva enorme col·lecció d’indumentària “a la ciutat”. Tenia germans i més familiars, però no pas descendència. No es va casar ni va tenir fills i abans “no era possible” la segona iniciativa sense la primera.

Col·leccionista de vestits

La col·lecció de vestits Rocamora va ser l’origen del Museu Tèxtil i d’Indumentària, situat al Palau del Marquès de Llió, al carrer Montcada. Però l’any 2008 l’Ajuntament va tancar l’espai. “Em vaig assabentar per Josep Casamartina, crític d’art i expert en indumentària, que la col·lecció de vestits se n’anava del palau per instal·lar-se al Museu del Disseny, on cada vegada s’exposen menys vestits de Rocamora: en aquest museu hi ha objectes de moltes disciplines que també es volen mostrar. Al document de donació, Manuel Rocamora deia que la seva col·lecció s’havia d’exposar al Palau del Marquès de Llió o en un altre de la mateixa categoria i característiques”, m’explica Eduard Rocamora, interiorista i president i gerent de la Fundació Cultural Privada Rocamora. “Molts documents de donacions queden en paper mullat”, lamenta.

¿És fàcil ser generós sent ric? Doncs la realitat ens diu que no. I també ens diu que la generositat no sempre és reconeguda. Rocamora –que vivia com a burgès que era: llotja al Liceu, estius a Calella de Palafrugell i a Begur...– podria haver venut la seva impressionant col·lecció de vestits de nit i de festa –la gran majoria dels segles XVIII i XIX– i de complements (mitges, guants, calçat, moneders, barrets, ventalls, ombrel·les...), que havia anat adquirint tot viatjant per Espanya, Europa i Amèrica, i no ho va fer. Avui és un personatge força oblidat.

“Recordo que vaig venir amb el meu pare a aquesta casa un 24 de desembre al vespre, i un senyor gran em va regalar una capsa que tenia forma de barret plena de bombons. Era Manuel Rocamora”, em comenta Eduard Rocamora, que aleshores era ben menut. “Tinc la imatge d’una atmosfera fosca –em feia una mica de por– i que tot estava atapeït de vestits i objectes artístics”, recorda Eduard Rocamora, que s’ocupa de la gestió del palauet. “Abans teníem una persona que se’n cuidava però se n’enduia peces”, diu eufemísticament. No ha sigut l’única persona que se n’ha endut. L’altra, amics lectors, us la dic al final.

La petjada de Ramon Casas

Eduard Rocamora és besnet del germà gran de Manuel Rocamora, l’Antonio, i de Catalina Nieto Casas, neboda del pintor Ramon Casas. A la casa no hi falta un retrat de Manuel Rocamora, de jove, fet per Casas. És en una sala dedicada a l’artista modernista, on hi ha pintures seves de tots els estils: el Casas retratista, el cartellista, el dibuixant... a més d’obres de coetanis seus. “Rocamora i Casas van tenir força relació. Compartien origen burgès i passió per l’art”, em diu Eli Aisa, guia de Cases Singulars, una interessant iniciativa empresarial d’Isabel Vallès i Laura Pastor que ofereix visites a cases, palaus i espais de Catalunya, la majoria en mans privades.

Som a la biblioteca, on hi ha penjat el mòbil fet per Pablo Picasso per a la taverna modernista Els 4 Gats. “Però només hi ha dos gats”, dic a l’Eli. “No, fixa’t al darrere!” Tots dos tenim raó: hi ha dos gats però tenen el dors pintat d’un altre color; els del dors són “altres” gats.

A la biblioteca hi ha llibres de literatura, art, música i història... N’hi ha alguns d’escrits per Manuel Rocamora. En va fer d’indumentària, esclar, d’aeronàutica (n’era un apassionat; repartits per la casa hi ha globus aerostàtics en ceràmiques, ventalls, cartes, gravats, rellotges...) i música. Va escriure una biografia del guitarrista i compositor Ferran Sor, de gran projecció internacional –i, malgrat això, un altre personatge força oblidat–. Els melòmans sí que l’han valorat: l’economista i polític Ernest Lluch deia que, per saber si una botiga de música era de qualitat, només calia preguntar als dependents si tenien discos de Ferran Sor.

Peces de museu

Per descomptat, hi ha un tocadiscos al palauet, ara casa museu. És en un petit moble art déco de l’habitació de Manuel Rocamora. Una altra peça de museu de la cambra és un quadre del Liceu amb l’escena d’un ball de Carnestoltes. Quan soc al davant, la guia obre un interruptor i... uauuu!, s’encenen tot de llumets, com si l’escena fos la mitja part de la funció. El quadre té el llum incorporat al darrere. “Això és l’inici del cinema!”, diu. Em sembla que s’ha passat una miqueta. “N’han quedat pocs, d’aquests quadres que s’il·luminen. Quedaven socarrimats per la llum”, explica.

De vestits n’hi ha pocs. Tan sols una capa modernista i tres vestits de festa en una vitrina. Esclar, Rocamora va donar quasi tota la col·lecció. Les altres vitrines de la casa, on abans hi havia vestimenta, ara són gairebé totes plenes de peces de ceràmica. De fet, Rocamora havia començat col·leccionant ceràmica. Però un dia se li van trencar unes peces. I va passar a la vestimenta, menys fràgil.
De la col·lecció de ceràmica em crida l’atenció un plat que té unes figues, també de ceràmica. “Als qui venien del ball contents, acalorats i amb molta gana, els semblava que les fruites o altres aliments fets de ceràmica i enganxats en plats com aquest eren reals”, comenta l’Eli. D’aquestes peces se’n diuen plats d’engany.

“Això ho explica tot”, em diu Aisa. M’indica les tres espelmes que hi ha al llum que penja del sostre del rebedor. Hi llegeixo “Rocamora”. “D’aquí va sortir la fortuna. La família del pare tenia una fàbrica d’espelmes i sabons”. “Era a Sant Martí de Provençals i tenia maquinària moderna que produïa massivament. La firma Rocamora va ser, a finals del segle XIX i principis del XX, una de les indústries d’espelmes i de sabons més potents de l’Estat”, diu l’Eli. “Els beneficis van permetre als Rocamora adquirir terrenys i immobles al passeig de Gràcia”.

“La família de la mare d’en Manuel Rocamora va contribuir a l’expansió del negoci. Ana Vidal, la mare d’en Manuel, dirigia una important naviliera, els vaixells de la qual duien els productes Rocamora fins a les Antilles. La pèrdua de les colònies va suposar un bon sotrac per a l’empresa”, m’explica la guia.

Va ser la mare la que va introduir Manuel Rocamora en l’art i el col·leccionisme. Ella, que es guardava un parell de vestits de cada temporada –l’embrió de la col·lecció Rocamora–, el duia de visita a museus i sufragava excavacions arqueològiques a Eivissa, en les quals participava el jove Manuel. A Casa Rocamora es mostren algunes peces de vidre i de ceràmica procedents d’aquelles excavacions.