Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi

Daniel Romaní

18/04/2021

“No, no faré cap discurs”, va dir la pintora Montserrat Gudiol quan l’any 1980 va saber que la nomenarien membre numerària –amb capacitat de decisió– de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. L’acte solemne del seu ingrés a l’Acadèmia tenia un significat especial: era la primera dona que ocupava un seient en aquesta històrica institució barcelonina dedicada a les belles arts, per bé que entre l’alumnat sí que hi havia algunes dones. A Gudiol l’aterria parlar en públic. I va optar per fer servir el llenguatge que més dominava: va fer un retrat de qui era aleshores president de l’Acadèmia, Frederic Marès. M’ho explica Francesc Fontbona, membre de la junta de govern de l’Acadèmia, a la sala d’actes d’aquesta entitat, que es troba a la segona planta de la Llotja de Barcelona, edifici gòtic i neoclàssic on es reunien els mercaders per fer contractacions, situat al Pla de Palau.

El retrat de Marès fet per Gudiol s’ha mantingut sempre penjat en aquest espai, acompanyat de molts altres. “¿Tots aquests són els presidents que ha tingut l’Acadèmia?”, pregunto a en Francesc mentre vaig repassant els retrats amb la mirada. “Uns quants, i també hi ha directors, de quan era escola, i intendents, que són, per entendre’ns, els governadors civils d’abans”, em respon. “I el retrat de la reina Maria Cristina”, afegeix. La imatge d’aquesta monarca, amb el seu fill Alfons XIII, presideix el saló d’actes. És obra d’Antoni Caba, un dels pintors amb més obra en aquesta entitat. Ara que està de moda arraconar icones de personatges bon vivants, corruptes, esclavistes..., perquè no ve de gust recordar-los i homenatjar-los, pregunto a Francesc Fontbona si algú s’ha plantejat despenjar-lo o posar-lo en un lloc més discret. “No l’amagarem sota un matalàs”, em respon, i recorda que la sala de plens de l’Ajuntament de Barcelona també està presidit per un retrat de la reina Maria Cristina. Aleshores dibuixa un somriure: “Si el volguéssim vendre, no sé si ens en donarien gaire res. En una subhasta, els retrats són el que es ven més barat. Pocs volen tenir un quadre que és un personatge d’una altra família”, diu mentre escodrinyo el quadre de Marès, escultor que té nombrosa obra pública als carrers i les places de Barcelona. Gudiol va representar-lo amb els dits de les mans entrecreuats, pensatiu, i sense dissimular la seva vellesa.

D’aquesta sala d’actes també em crida l’atenció el retrat de Damià Campeny, el gran escultor neoclàssic, amb força obres a l’aire lliure a Barcelona. És un Campeny ja madur, amb els cabells blancs, i grassonet grassonet. Es tracta d’una pintura de Vicent Rodes.

Una magnífica col·lecció d’art

Amb Francesc Fontbona visito totes les sales de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Fontbona ha aconseguit posar en valor la magnífica col·lecció d’art d’aquest centre, abans força ignorada. És el primer museu d’art de Catalunya, del final del segle XVIII, que s’ha anat enriquint. Aquest historiador de l’art, especialitzat en l’edat contemporània, ha fet una feinada de formigueta confirmant l’autoria de cadascuna de les obres. “Hi havia quadres no signats o amb la signatura molt borrosa...”, m’explica. Abans uns quants artistes no signaven la seva obra. Francesc Fontbona em recorda l’anècdota d’Alexandre de Cabanyes, que deia que “això d’escriure amb pinzell no m’agrada”, però almenys feia signar els quadres (a una amiga seva).

Alguns quadres han desaparegut misteriosament. “En van desaparèixer dos que abans es deia que eren de Rembrandt, però no ho crec. Per això en diem pintures del cercle de Rembrandt”, explica en Francesc. Al principi del segle XX hi eren, i es van esfumar.

“En bastantes pintures, per saber l’època en què estan fetes, més que la part del davant és millor mirar-ne el dors. Ens ho diu el material: si és tela o fusta...”, remarca en Francesc. Montserrat Gudiol, lliure de tota tendència, sovint pintava sobre fusta. Com els retaules gòtics, que ella havia vist restaurar de petita al taller del pare.
A l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi hi ha sobretot pintures i escultures, i algunes peces de ceràmica, del segle XVI ençà, inclosos el XX –Muxart, Cuixart... (els noms s’assemblen però la seva pintura no)– i el XXI. Al passadís principal hi veig un grup de quadres de flors. Pertanyen als primers temps de l’Acadèmia: calia gent que sabés fer dibuixos per als estampats, i les flors eren un motiu recurrent. De fet, aquesta escola de belles arts neix, com tantes altres coses, amb un objectiu comercial: donar suport a la indústria. Al segle XVIII hi havia a Catalunya una important indústria d’indianes –teixits estampats– i, esclar, algú les havia de dissenyar.

En aquest centre artístic s’hi impartien els estudis impulsats per la Junta de Comerç, que també oferia ensenyament de nàutica, taquigrafia, química, botànica... Suplia els ensenyaments superiors de Barcelona, que havien estat abolits pels Decrets de Nova Planta.

Unes quantes pintures que s’hi mostren són de professors que entraven a l’escola i els feien fer un quadre per aprovar l’examen. I molts dels quadres són dels alumnes. Els que més destacaven els destinaven a Roma una temporada. L’esmentat Damià Campeny va estar pensionat a Roma una quinzena d’anys.

Però el gruix de la col·lecció de l’Acadèmia procedeix de convents de Barcelona, que van ser saquejats i enderrocats el 1835, arran de la desamortització de Mendizábal.

Encant desordenat

No només veig quadres i escultures a les sales, sinó també a tots els passadissos i fins i tot a la biblioteca, farcida de catàlegs d’exposicions. S’han anat omplint tots els panys de paret, des de l’altura dels ulls –o més avall i tot– fins al sostre (però temps enrere encara estava tot més atapeït: una bona part de les obres són al MNAC, en dipòsit, des del començament del segle XX). Si intenteu visitar l’Acadèmia d’acord amb un ordre cronològic o temàtic... us tornareu bojos. Impossible! Però sense ordre ni concert, certament aquest espai té un encant indiscutible. Conserva la singularitat de l’atmosfera de les galeries d’art vuitcentistes. Alguns quadres s’han anat deteriorant. La humitat, la pols i el fum (sí, fins fa quatre dies es fumava en dependències com aquesta) els han enfosquit. “Quan ens en demanen un per a una exposició és l’ocasió per restaurar-lo”, diu en Francesc, i recorda que el pare de Montserrat Gudiol, Josep Gudiol, va sufragar algunes restauracions.
“Abans de les acadèmies, les tècniques artístiques s’aprenien al taller d’un mestre: l’aprenent esdevenia oficial i finalment mestre. L’arribada dels Borbons al tron d’Espanya va provocar que l’art passés a ensenyar-se, en bona mesura, a través d’organismes oficials com aquest”, m’explica en Francesc mentre passem per davant de retrats i més retrats. I algun autoretrat.

M’aturo davant un retrat de Ferran VII. També el veig grassonet grassonet, com Campeny. El pintor també és Vicent Rodes. No crec que Rodes “els engreixés” a l’hora de pintar-los. De fet, temps enrere, en l’ideal de bellesa –masculina i femenina–, no hi tenien cabuda els prims.

El retrat era una de les especialitats de Montserrat Gudiol. Va fer-ne força. Per exemple, va fer el retrat oficial del malaguanyat Ernest Lluch quan va deixar de ser ministre de Sanitat.
Hi veig còpies de molta qualitat. De fet, els quadres que són còpia me’ls va dient en Francesc, perquè no els sé identificar.

“Ja veuràs aquest”, em diu en Francesc, abaixant el to de veu. I em condueix fins a l’anomenada sala Fortuny, el principal espai de reunions. Ens plantem davant el Trasllat de Crist, de Rafael, un quadre copiat per Francesc Cerdà al segle XIX. És de grans dimensions, molt fidel a l’original.

Els estudiants havien de tenir bones mostres per inspirar-se. “Si la Facultat de Medicina tenia cadàvers per fer pràctiques, l’Acadèmia de Belles Arts havia de tenir pintures dels clàssics, encara que fossin còpies”, diu Fontbona. Copiar obres dels grans pintors era un exercici habitual entre els alumnes que començaven a saber-ne. Així “se’ls enganxava”, en part, la tècnica. D’altra banda, com que molts museus acadèmics no podien tenir, per exemple, un Rafael original, optaven per tenir-ne una còpia feta per un professional.

Espai de trobada per al món artístic

“I ara quina activitat fa l’Acadèmia?”, pregunto a en Francesc. “Assessora. Per exemple, quan un edifici es vol tirar a terra, podem dir si té un valor arquitectònic. També fem conferències, concerts, presentacions de llibres... Les branques actuals són: pintura, escultura, arquitectura, música, arts sumptuàries i visuals. És un espai de trobada del món artístic, però ja no s’hi fa activitat docent. La Facultat de Belles Arts i l’Escola Superior de Disseny i Art Llotja són les seves hereves pel que fa a l’ensenyament”. “I els acadèmics, de quins àmbits sou?” “Hi ha artistes, historiadors de l’art, musicòlegs i protectors, és a dir, mecenes”.

A casa meva, en un passadís, tinc un dibuix de Gudiol: és una noia melancòlica. Solia pintar figures melangioses, la Gudiol. ¿Se sentia trista, incompresa, com molts artistes? ¿O gaudia explicant el costat trist de la vida? La genialitat i sentir-se incomprès van sovint de bracet. Uns quants talents artístics, de tan incompresos que s’han sentit, han cremat la seva obra o fins i tot s’han tret la vida. A tots ens ve al cap el suïcidi de Van Gogh. En aquest edifici que avui visito, Pasqual-Pere Moles, un gran gravador format a París, fundador de l’Escuela Gratuita de Diseño –així es deia inicialment l’escola de belles arts d’aquest centre–, es va tirar daltabaix d’una finestra.

Montserrat Gudiol, pintora d’un estil... inclassificable (simbolista, diuen alguns), no se sentia incompresa, penso. Senzillament pintava el costat trist de la vida. ¿Us agraden alguns cantants que ens diuen coses tristoies? A mi sí. I també que alguns pintors me’n diguin.