Casa Viader

Daniel Romaní

02/08/2020

Abans la llet es bevia d’amagat”, em sorprèn el periodista i historiador Jordi Viader Riera. “Què dius ara!” “Sí, sí. Ben bé fins a mitjan segle XIX, a Catalunya, la llet fresca era «cosa de malalts», un medicament, no un aliment. Es creia que curava moltes malalties. Només es consumia en cas d’extrema necessitat, ja que caduca ràpidament i és fàcilment contaminable per l’acció de bacteris. Era un últim remei, reservat a malalts que, malgrat els riscos, hi tenien més a guanyar que a perdre-hi. Per això no era ben vist prendre’n sense estar malalt”, explica en Jordi. “La seva higienització i els procediments per conservar-la no es van normalitzar fins ben entrat el segle XX”, remarca mentre passegem pel jardí de Casa Viader.

És un espai arbrat i encatifat de còdols molt agradable, de dimensions força grans (i això que és al centre de Cardedeu, atapeït d’edificacions). És el jardí d’una casa del segle XVIII que va ser reformada –i ampliada– en un estil que podríem dir-ne de transició entre modernisme i noucentisme, i que va esdevenir Casa Viader. La majoria de cases de Cardedeu d’aquesta època eren d’estiueig, de famílies benestants que tenien “llotja al Liceu i torre a Cardedeu”. No és el cas de Casa Viader, que va ser la residència habitual de Marc Viader Bas, que l’havia adquirit i fet reformar quan començava a tenir guanys substanciosos amb el negoci de la llet.

Marc Viader va ser tot un emprenedor abans que existís aquesta paraula. La família tenia una masia, Can Marc, amb un hort i una petita vinya. Un any, en acabar la temporada de sega, va anar a Barcelona a buscar feina. Duia una carta de recomanació per treballar en un negoci de venda i repartiment de carbó situat al carrer Xuclà. Quan va arribar a la carboneria li van dir que no necessitaven ningú, que l’havien enredat, però que una mica més avall trobaria una lleteria amb una senyora molt gran que potser sí que l’agafaria. La senyora d’aquesta grangeta va dir-li que sí que volia una persona que l’ajudés, que li podia donar menjar i llit però no podia pagar-li res. Marc Viader va començar sent-ne empleat, i al cap de pocs anys ja era el propietari d’aquest negoci situat a tocar de la Rambla i del mercat de la Boqueria (on comprava fulles de col que posava sota la nata, per vendre-la). La Granja Viader del carrer Xuclà continua actualment oberta.

Vendre cafè i llet a l’aire lliure

Amb l’afany de prosperar, Marc Viader va tenir la iniciativa d’instal·lar cada matí, a l’aire lliure, en carrers i places, sempre al mateix lloc, taulells en què venia llet i cafè amb llet. En un d’aquests taulells hi anava a esmorzar Àngel Guimerà. Però durant la dictadura de Primo de Rivera es va prohibir la venda de llet en taulells al carrer.

“Abans de la Guerra Civil, Marc Viader va arribar a tenir en funcionament set lleteries a Barcelona, que en conjunt processaven 3.000 litres diaris de llet i constituïen la dotzena empresa làctia de Catalunya”, subratlla en Jordi Viader, net seu. “L’inici de la seva activitat comercial coincideix amb el moment en què el consum làctic a Barcelona es dispara”, afegeix en Josep Viader Berges, un altre net seu, que també m’acompanya, mentre em fixo en dos preciosos balancins de ferro que es poden estirar completament. “En un d’aquests balancins l’avi Marc feia la migdiada”, em diu Josep Viader, president de la Fundació Marc Viader, actualment l’únic estadant de la casa. Aquests singulars balancins van ser dissenyats per Manuel Raspall, el mateix arquitecte que ara fa una centúria va “fer” Casa Viader. “Per assegurar-se el subministrament per a les seves lleteries, Marc Viader cedia les vaques als pagesos, que a canvi li subministraven la llet en exclusiva”, explica en Josep quan entrem a la casa, plena d’elements que il·lustren el seu caràcter senyorial: quadres de grans pintors modernistes, arrambadors de ceràmica, vitralls policromats...

“Fins a finals del segle XIX, a Catalunya les vaques eren marrons (“vaques brunes”, se’n diu) i es feien servir principalment per llaurar; se n’aprofitava la carn com a aliment i produïen la llet justa per criar els seus vedells”, explica en Josep. “Les vaques de Cardedeu –i de tot Catalunya– produïen poca llet, entre 10 i 15 litres al dia. L’avi Marc va introduir la vaca frisona (provinent d’Holanda): és la vaca de llet, de taques blanques i negres, que fa el doble de llet”, subratlla en Josep. Així doncs, Marc Viader va canviar el color de les vaques de Cardedeu.
Convé visitar Casa Viader a poc a poc perquè no passin per alt elements curiosos, alguns dels quals fa temps que no es fan servir, com un rellotge aturat –un clàssic de les cases museu– o un amagatall, situat en una cambra on sembla que també el temps s’hagi aturat: pràcticament no s’ha tocat des de l’època de l’avi Marc. L’amagatall va ser realitzat durant la Tercera Guerra Carlina. “Va servir?”, pregunto a en Jordi. “Potser sí, perquè els carlins van atacar Cardedeu el 1873 i van fer alguns afusellaments”.

L’abril del 1931, Marc Viader i el seu fill Joan van agafar el tren a Barcelona i van viatjar fins a Budapest. Duien la por al cos: feia pocs dies que s’havia proclamat la República, però van decidir mantenir el viatge que havien preparat des de feia temps per visitar una fira internacional i diverses explotacions agrícoles i instal·lacions industrials hongareses.

Durant els seus cinc dies d’estada a la capital hongaresa, els Viader van conèixer uns quants avenços de la indústria làctia. Quan van tornar van aplicar-ne alguns, tant a Letona –que dirigia el jove Joan Viader; el pare, en Marc, n’era el principal accionista– com a les granges Viader. Així, van introduir la neteja dels dipòsits amb sosa càustica i la refrigeració amb tubs en forma de serpentí.

“A Budapest, els Viader van ser convidats al casament d’un dels organitzadors de la fira”, m’explica en Jordi. “Ja es coneixien d’abans?”, li pregunto. “No. Però els acompanyava un hongarès, encarregat de la fabricació de iogurts a Letona, que els va introduir fàcilment entre els organitzadors”, em diu. Igualment, trobo curiós que et convidin a unes noces en una fira a l’estranger d’una família que acabes de conèixer. Però em sembla que els Viader tenien “habilitats socials”. “Si entre les famílies benestants de Catalunya era costum que als àpats de casament se servissin fins a sis o vuit plats diferents, les bodes centreeuropees d’aleshores eren encara més desmesurades i incloïen dinar, sopar i ressopó”, subratlla en Jordi. Al ressopó, poc abans de la mitjanit, els van servir un batut fred a base de llet i cacau que els va agradar. “¿I si, en lloc de fer i prendre aquest batut al moment, trobéssim la manera que es pogués mantenir uns quants mesos embotellat, i es pogués vendre massivament?”, va pensar el jove Joan Viader, que aleshores tenia 25 anys.

El naixement del Cacaolat

Durant molts anys, després de treure’n la nata, la llet que en resultava, tot i mantenir intactes les propietats alimentàries, es llençava. Era l’anomenat xerigot: ningú no el volia. “El meu pare, Joan Viader, va pensar que el nou producte no tenia per què fer-se amb llet sencera, sinó que podia ser una bona solució per aprofitar el xerigot”, m’explica Jordi Viader. Els mesos següents a l’estada a Budapest van ser per a Joan Viader d’intensa recerca. Treia hores de son cercant un producte industrialitzable similar al que havia tastat a Hongria. Volia trobar un gust especial que es pogués reconèixer, que fos diferenciable de la simple barreja de llet i cacau, i del qual poguessin obtenir hipotètics competidors. Joan Viader va fer una pila d’assajos amb petites quantitats de vainilla, cafè, canyella, espècies... i tests de degustació amb familiars i empleats de Letona.

Quan Marc Viader ja donava per fet que el seu fill havia abandonat el projecte, un diumenge, aprofitant que tota la família s’havia reunit per dinar, en Joan va aparèixer amb una caixa d’ampolles que contenien el batut. Tots el van tastar, i els va agradar. La sorpresa per a tots va ser que aquelles ampolles havien estat omplertes, segellades i esterilitzades feia quatre mesos. El Cacaolat acabava de néixer.

Diumenge que ve: JOSEP PUIG I CADAFALCH, CASA D’ESTIUEIG DE PUIG I CADAFALCH (ARGENTONA)