Museu Pau Casals: Un llegat musical i humà immens

DANIEL ROMANÍ

30/01/2021

El Museu Pau Casals comença al mes de febrer una renovació que implica el tancament de l’exposició permanent durant alguns mesos. El museu es podrà visitar virtualment. Fins al juliol també es pot visitar presencialment l’exposició dels cent anys de l’Orquestra Pau Casals. La recepció i la botiga continuen obertes.

El meu avi patern, de caràcter afable, extremadament discret, prim com un fideu, no era gaire de la gresca ni de trobades socials. Sort del piano, que li proporcionava una de les poques ocasions per reunir les amistats al seu pis de l’Eixample barceloní. Mentre gaudia col·lectivament de la música a la mateixa sala on diàriament impartia classes, deixava la porta de casa entreoberta perquè els convidats tardans no haguessin de tocar el timbre. El recordo tocant de meravella alguns dels preludis i fugues del clavecí ben temperat de Bach, unes partitures que formen part del repertori de piano de tots els conservatoris del món, i això que no són gens fàcils de tocar.

“Bach, com la naturalesa, és un miracle”, va dir Pau Casals. Bach va acompanyar Casals tota la vida, incloent-hi els moments més difícils. Va deixar de tocar en públic a la Rússia soviètica, a l’Alemanya nazi i, després de la Segona Guerra Mundial, als països aliats en rebuig per la seva actitud permissiva amb el règim de Franco, i amb la música de Bach va sortir del seu aïllament l’any 1950 tocant al Festival Bach de Prada de Conflent. El seu compromís amb la llibertat i la democràcia va ser una constant al llarg de la seva vida. Els últims anys es va manifestar en contra de nombroses guerres i de l’ús de les armes nuclears.

Som en una petita sala de la casa museu Pau Casals, en la qual hi ha el seu primer violoncel, més petit que els que estem acostumats a veure: és un ¾. “Casals va descobrir les Suites per a violoncel sol de Bach quan tenia 13 anys, en una botiga de música del carrer Ample de Barcelona. Va popularitzar aquestes peces, que fins aleshores s’havien considerat simples exercicis tècnics”, m’explica Núria Ballester, historiadora i directora del Museu Pau Casals. El músic vendrellenc va fer dues aportacions importants més: “Va convertir el violoncel en un instrument solista (fins aleshores ho eren pràcticament només el violí i el piano) i varevolucionar la manera de tocar-lo, que abans era molt rígida; el moviment dels colzes era molt limitat”, subratlla la Núria.

“Isaac Albéniz descobreix Pau Casals quan era un nen tocant al Cafè Tost de Barcelona i li fa una carta de recomanació per presentar-se davant la reina Maria Cristina, que li donarà una beca per estudiar a l’Escuela de Música y Declamación de Madrid”, m’explica la Núria quan entrem a l’habitació del músic, des de la qual es veu el mar. Com Dalí, un altre geni, Casals es despertava veient el gronxar de les onades.

A la sala del costat, que era el seu estudi, m’aturo una bona estona davant una vitrina plena d’“objectes”, com un floc de cabells de Mendelssohn i una agenda oberta el novembre del 1912 on hi ha apuntat pràcticament un concert cada dia: Viena, Praga, Budapest, Londres... “Hi havia anys que tenia 250 concerts!”, remarca la Núria. En aquesta mateixa cambra hi ha una pedra de la casa on va morir Beethoven a Viena. Ho guardava tot!

 “El 1895 Pau Casals va marxar de Madrid per anar a estudiar a Brussel·les, al millor conservatori d’instruments de corda. El professor de violoncel li va fer tocar Souvenir de Spa, una peça tècnicament complicada del compositor Adrien François Servais, anomenant-lo despectivament, davant tota la classe, el petit espanyol -era baixet: mesurava aproximadament un metre seixanta”, m’explica la Núria. “Pau Casals el va tocar de manera impecable. Quan va acabar, el professor li va demanar perdó però Casals, molt molest, va decidir anar-se’n. Així va perdre la beca que la reina Maria Cristina li havia concedit uns anys abans”, m’explica la Núria. Va prioritzar la dignitat, no l’ajuda econòmica. I no seria l’última vegada: quan va decidir no tocar als països aliats en protesta per la seva actitud amb el règim de Franco, Casals va rebre xecs en blanc per anar a tocar als Estats Units i a Rússia. Li haurien pagat el que hagués volgut! Sempre va dir que no.

“Aleshores es va instal·lar a París, amb la seva mare, amb molt pocs recursos; tocava en cafès per sobreviure i la mare, a les nits, cosia i cosia... Ella es va arribar a tallar els cabells per vendre’ls”, m’explica la Núria quan som al menjador.

De cop, automàticament, s’obre una cortina i, ohhh!, apareix una magnífica sala de música. A més d’un violoncel i d’un piano de cua, l’atractiu d’aquesta sala, on Casals feia concerts privats de música de cambra, són les pintures, d’artistes gens menors. Hi ha un Rusiñol, un Mir, un Casas... La que em crida més l’atenció és la d’una noia vestida de blanc. És Francesca Vidal, que va ser alumna, companya i finalment dona de Casals. S’hi va casar “in articulo mortis ” (ella estava a punt de morir). És un magnífic retrat fet per la seva germana, Lluïsa Vidal, que li va regalar quan es va casar amb Felip Capdevila, que va morir al cap d’uns anys.

L’art també és protagonista a la sala del costat, la delVigatà -aquesta i la de la música ocupen l’espai on anteriorment hi havia una pista de tenis, que havia fet fer Casals; n’era un gran aficionat-. Les parets estan decorades amb pintures que procedeixen de la casa que Eusebi Güell tenia al Parc Güell. Van ser realitzades per Francesc Pla, el Vigatà, el mateix autor de les pintures del Palau Moja de Barcelona.

“Exiliat des del 1939, Casals només va trepitjar Catalunya una vegada, per enterrar la seva esposa, Francesca Vidal. Des de Puerto Rico, d’on procedia la seva mare, enyorava molt la seva infantesa i joventut en aquesta casa”, m’explica la Núria quan som a la sala dedicada a l’exili. Em fixo en una targeta que diu “Pro candidatura de Pau Casals a la Generalitat”, on hi ha el seu retrat amb la seva inseparable pipa. El seu nom unia la gran majoria de tendències polítiques catalanistes. Però Casals va voler continuar defensant Catalunya i els seus ideals amb la música, no fent política.

L’última sala és dedicada a l’acte d’estrena de l’himne de les Nacions Unides que ell havia compost, en el qual el secretari general de l’ONU, U-Thant, li va lliurar la Medalla de la Pau. Val la pena escoltar -i veure- Casals pronunciant el fragment més emotiu del seu discurs més conegut. Un discurs magnífic -i vigent-, i això que el va improvisar!

Me’n vaig d’aquest museu amb l’emoció d’haver-me acostat a l’immens llegat musical i humà d’un personatge que als 9 anys ja tocava l’orgue de l’església del Vendrell, que el seu pare reparava, afinava i tocava. Penso que, tot i que es tracta d’un cas excepcional, amb la música clàssica un es pot guanyar bé la vida. M’enduc el Casals dels grans èxits, però també el de les febleses. Sí, com tothom, tenia punts febles. Tenia pànic escènic -així, per exemple, en el seu debut a Viena l’arquet se li va escapar de la mà i va anar a parar al públic, de tan nerviós que estava-. En algun moment en què va tocar fons va arribar a tenir temptacions de suïcidi. La música el va ajudar a sortir-se’n. ?

“De tant en tant algun familiar d’una de les persones a qui havia ajudat Pau Casals ens comenta amb emoció que el músic li va pagar una operació o li va donar diners per a unes ulleres”, m’explica Núria Ballester, una reusenca que va tenir l’esplèndida oportunitat de treballar tot un any en l’inventari dels fons documentals de Pau Casals que conservava Marta Casals, la seva viuda, a Washington.

A més d’un gran músic -en posseïa totes les qualitats: disciplina de treball, sensibilitat i sentiment-, Casals era una gran persona. “Va ser molt gran, Pau Casals; en aquest país no ens l’acabem de creure”, em diu la Núria. Va organitzar nombrosos concerts benèfics, com per exemple al Royal Albert Hall de Londres el 1939 per ajudar els infants víctimes de la Guerra Civil, i d’altres en benefici de la Creu Roja durant la Segona Guerra Mundial. A Barcelona va fundar l’Associació Obrera de Concerts, amb l’objectiu d’acostar la música a tothom. El seu germà Enric, violinista de primer nivell, va participar en una bona part dels seus projectes musicals; l’altre germà -en va tenir vuit més, però tan sols en van sobreviure tres-, en Lluís, agricultor, va mantenir aquesta casa, la Vil·la Casals, on hi ha el Museu Pau Casals, i hi va viure durant els anys d’exili del músic.

La Vil·la Casals, la casa de Pau Casals de Sant Salvador (el barri marítim del Vendrell), gestionada per la Fundació Pau Casals, va obrir al públic com a museu el 1976. S’hi conserva l’atmosfera i nombrosos objectes i documents del gran músic. Per fer el recorregut no cal pujar escales: tot el que es visita és a la planta baixa, al nivell de la platja, de manera que té l’al·licient que vas veient el mar gairebé a la teva altura.

Sis anys després de l’obertura al públic de la Vil·la Casals s’inaugurava davant seu l’Auditori Pau Casals, que ofereix una intensa programació musical, en la qual cal destacar el Festival Internacional de Música Pau Casals.

El Museu Pau Casals rep uns 40.000 visitants l’any (menys l’any passat, per motius obvis). La visita permet conèixer a fons el llegat de qui ha sigut un dels catalans més universals, a més de molts aspectes de la seva vida personal, com el fet que va tenir quatre dones (esclar que va viure quasi 97 anys, poden dir alguns), però cap fill. En això no es va inspirar en Bach, que en va tenir vint.