Castell-monestir d’Escornalbou

Daniel Romaní

13/02/2021

No sé a quina temperatura estem, però tinc sensació de fred, avui, a Escornalbou. Sobretot als peus, i això que no els tinc pas quiets, ja que faig un recorregut per un munt de sales i escales. Si pogués, encendria els brasers i les llars de foc que vaig trobant en aquest magnífic castell-monestir que Eduard Toda va adquirir i reformar per residir-hi a temporades, un cop jubilat de la seva intensa activitat laboral.

S’explica que Eduard Toda era d’allò més fredolic. Quan, ja gran, es va instal·lar al monestir de Poblet, els monjos, que feia poc que hi eren –procedien d’Itàlia per “repoblar-lo”, ja que havia quedat abandonat el 1835–, li retreien que disposés de calefacció a la seva cambra, un privilegi que ells no tenien. “Vosaltres heu fet un vot de pobresa, jo no”, deia als monjos, que vivien a les gèlides dependències medievals.

El fred va ser el causant que Toda marxés de Hèlsinki, on l’havien destinat com a cònsol de segona classe d’Espanya, i això que va arribar-hi al mes de juliol. Van tornar-lo a destinar a Càller, capital de Sardenya.

Des de jove, aquest intrèpid personatge amb aspecte de lord anglès tenia passió per conèixer la manera de fer i de ser d’altres cultures. No sorprèn, doncs, que comprés a París els documents manuscrits del mític viatger i escriptor català Alí Bei (Domènec Badia), que més endavant dipositaria a la Casa de l’Ardiaca, a Barcelona. La seva feina en nombrosos consolats espanyols de diversos països li va permetre conèixer món... i unes quantes noies. Feia un dietari, els primers anys en castellà, després en català. Però es passava a l’anglès quan explicava els detalls de les relacions que tenia amb noies, no fos cas que algun dia la seva mare –o algú altre– el fullegés. “I had all that could be obtained in an open carriage”, és a dir, “Vaig tenir tot el que es podia aconseguir en un carruatge obert”, va escriure, en una ocasió, a Saigon, després d’estar en un carruatge amb una noia (“the girl which name I don’t know, and will never know, not more than to see her again!”; “no sé com es diu, i mai no ho sabré”... en una traducció lliure).

Guapo i de bona presència

El periodista Josep Roca va descriure així Eduard Toda a L’Esquella de la Torratxa: “Guapo, de bona presència, més aviat alt que baix, cabell y barba rossos, ulls blaus y expressius, respirant franquesa y bon humor, és de la rassa dels homes infatigables y emprenedors, dels que reuneixen la ciència a la acció, l’afany de descubrir e investigar a un gran esperit de observació y a un fort caudal de coneixements. És impossible parlarli sense posarhi simpatias; té ángel, com diuen los castellans”.

“Era galant i seductor, i poliglot: va arribar a saber una desena d’idiomes, inclosa l’escriptura jeroglífica”, em diu en Jaume Massó, arqueòleg i historiador, tècnic superior de l’Institut Municipal Reus Cultura, expert en Toda, quan som a l’església del conjunt d’Escornalbou. És un temple d’una sola nau, d’estil romànic, força gran. Toda va fer-ne reconstruir quasi tota la coberta medieval, que estava ensorrada.

“Als vint-i-pocs anys ja l’havien enviat com a vicecònsol a Macau (la Xina), aleshores una colònia portuguesa. Ningú no hi volia anar, era a la quinta forca!”, explica en Jaume. “Sempre anava a llocs portuaris, allà on entraven i sortien les mercaderies. Va estar un temps a París. No té mar, però molts vaixells el feien servir de port fluvial”.

“¿Veus el port de Salou? És d’on va partir Jaume I per a la conquesta de Mallorca, i on durant segles s’embarcava l’aiguardent, el vi, la ceràmica i tants altres productes cap a destinacions molt diverses”, m’explica en Jaume al costat d’uns arcs que formaven part del claustre i que Toda va recol·locar a manera de finestral.

“El de Salou és un port natural. El de Tarragona, en canvi, que veiem allà lluny, és artificial, i més tardà”. D’aquí dalt estant –uns 650 metres d’alçada– veiem, a més del mar, bona part del Baix Camp i el Tarragonès, esquitxats de municipis que tenen topònims completament descriptius, de l’època de la repoblació: Riudecanyes, o sigui riu de canyes, Castellvell (castell vell), Mont-roig (mont roig), Vilaplana (vila plana), Riudoms (riu d’oms)...

L'antic claustre

A l’espai exterior on hi ha els arcs de l’antic claustre em sobta veure-hi una màscara xinesa. Toda va col·locar unes quantes màscares xineses en diferents punts del recinte per fer fora els mals esperits. Li interessava molt la cultura xinesa, i també l’arqueologia egípcia (va excavar la tomba de Sennedjem; és el primer egiptòleg català que excava una tomba intacta, és a dir, no profanada abans de ser explorada arqueològicament). Les seves descobertes encara poden veure’s al Museu del Caire, on una sala du el nom d’Eduard Toda.

Un dels tresors d’Escornalbou és la biblioteca. Hi llegeixo “O libri, soli liberales et liberi”, que em recorda la bonica frase “Llegir ens fa més lliures”. “En aquesta biblioteca el meu avi havia tingut llargues converses amb Eduard Toda”, em diu Jordi Manent, net del poeta Marià Manent. “Es recomanaven llibres l’un a l’altre. Toda li deia com s’havien d’agafar els llibres: «Mai per dalt, sinó apartant una mica els que hi ha a cada banda, i agafant-lo pel mig, per treure’l sense fer malbé el llom”; això m’ho ha explicat la cunyada de Marià Manent, Roser Segimon, de 102 anys... i amb el cap molt clar!”, diu en Jordi Manent, que té arrels familiars a la comarca, el Baix Camp, i avui li ha vingut de gust acompanyar-me en la visita.

Toda va adquirir al llarg de la seva vida prop de 60.000 llibres. Era un bibliòfil empedreït (“el bibliòfil més gran de la història de Catalunya”, en paraules de Josep Pla). Quan ja els havia llegit, la major part de llibres els donava als centres on més esqueien: els religiosos, a Montserrat; els d’aspectes legals, al Col·legi d’Advocats de Barcelona; els de literatura estrangera, a la biblioteca del Centre de Lectura de Reus. També va destacar com a escriptor. Entre els seus llibres n’hi ha dels dos elements patrimonials que més va estimar: Historia de Escornalbou i Poblet: descripcion històrica (sic), que va escriure i editar quan només tenia quinze anys i ja posseïa el títol de Bachiller en Artes. D’adolescent va visitar amb el seu amic Antoni Gaudí el monestir de Poblet, aleshores mig enrunat, i va quedar-ne captivat. Amb Gaudí es van conjurar a reconstruir-lo. Els últims anys de la seva vida Toda va recuperar aquell somni de joventut de restaurar Poblet, un monument que avui dia és com el coneixem en bona part gràcies a ell.

“Eduard Toda és un dels grans mecenes que ha tingut Catalunya. Era un reietó, li agradava viure bé, però era molt generós”, subratlla Jordi Manent. “El seu nom cal afegir-lo als de Francesc Cambó i Rafael Patxot i, més modernament –alguns amb contribucions més modestes–, Josep Espar, Ermengol Passola, Antoni Vila Casas, Tatxo Benet... Sense un estat propi, són figures molt necessàries”, diu Manent.

“Toda va donar diners per a unes obres del Centre de Lectura de Reus, i també per a les de la Sagrada Família”, afegeix en Jaume Massó. Gaudí li va demanar “almoina” per a la construcció de la Sagrada Família, i Toda va fer un donatiu de tres mil pessetes. “Et donaré la mateixa quantitat que, gràcies a tu, em va donar Eusebi Güell quan li vaig vendre uns quants objectes que vaig portar de la Xina”, va dir Toda a Gaudí. Havien passat uns quaranta anys.

Aquí dalt no estava mai sol. Tenia companyia selecta. Per Sant Miquel d’Escornalbou hi van passar intel·lectuals, artistes, escriptors, historiadors, bibliòfils... com ara Ramon Casas, Agustí Duran i Sanpere, Ventura Gassol, el cardenal Vidal i Barraquer –hi ha una cambra que du el seu nom–, el rei Alfons XIII... La dona del rei era anglesa, i Toda i ella van xerrar una bona estona en anglès. El rei no n’entenia ni un borrall. Sembla que havia de donar a Eduard Toda el títol nobiliari de baró d’Escornalbou, però al sentir-se menystingut no ho va fer. Sí que li va donar el títol de president del Patronat per a la Restauració de Poblet.

Som ara al despatx de Toda. Un dels elements que em crida més l’atenció és un retrat de dimensions força grans. “¿És Eduard Toda?”, m’arrisco. L’he encertat. Hi és pintat, abillat amb l’uniforme de cònsol general, al costat d’una finestra que permet veure el campanar de l’església de Sant Pere de Reus. “És una pintura feta per l’italià Felice Vezzani. És curiosa la postura de Toda amb el puny sobre la taula. Podria ser una referència a la seva adscripció a la maçoneria”, remarca en Jaume.

Tot i que era d’ideologia diferent, Eduard Toda també va penjar al seu “castell” un retrat de Joan Prim, amb unes botes que li arriben fins al genoll, i un sabre. Esclar, era reusenc, com ell.
Toda és un dels reusencs que més ha voltat pel món, en uns temps en què fer-ho era més extraordinari que ara. I deia, convençut: “Reus, París i Londres. I primer, Reus”.

Diumenge que ve: JOAN MIRÓ (MAS MIRÓ, MONT-ROIG DEL CAMP)