Museu de Montserrat

Daniel Romaní

03/04/2021

Després d’una jornada de dotze hores de camell, el monjo de Montserrat Bonaventura Ubach va arribar a un lloc on feien una festa. Necessitava descansar. Quan estava immers en el primer son, el van despertar dos joves de part del xeic. Li portaven dues colossals costelles de camell, cuites a la brasa. Va refusar-les amablement. Els va dir que ja havia sopat, que estava rendit, que sisplau el deixessin dormir. Endebades: va haver de cruspir-se-les per no quedar malament.

El pare Ubach va recórrer el que avui és Egipte, l’Iran, l’Iraq, Síria i Jordània, caminant, amb burro, a cavall, a camell, amb vaixell, amb avió... I a cada lloc mirava de comportar-se com els autòctons, vestint sovint com ells, parlant com ells –coneixia l’hebreu, el grec i l’àrab–. Si no feia el que tocava, es trobava en situacions compromeses: en una ocasió el van apedregar perquè no havia donat propina després d’haver rebut una indicació d’un camí.

En altres latituds d’Ubach ja n’haurien fet una pel·lícula o tota una sèrie. Aquí, de moment, se n’han fet llibres. Les seves peripècies han estat novel·lades per Martí Gironell a L’arqueòleg. De Montserrat a Terra Santa perseguint un somni. També, fa anys, en va fer la biografia –Dom Bonaventura Ubach. L’home, el monjo, el biblista– Romuald M. Díaz i Carbonell, monjo de Montserrat, que va viure més de 90 anys (a Montserrat no hi arriba l’estrès!).

Tots dos llibres inclouen l’escena en què la vida d’Ubach va perillar. És la següent. Van aturar-lo dos beduïns, tapats de cara, amb fusells a l’esquena i pedrotes a les mans. “Verge santíssima de Montserrat!”, va exclamar el monjo. Un dels malfactors va apuntar-lo amb un punyal al coll: “Si et mous o parles, et degollo”. “Aquest home que agrediu és un cònsol”, va dir-los un dels que acompanyaven Ubach per dissuadir-los. “Prenguem-li la roba negra [l’hàbit], que servirà per a les nostres dones, i després matem-lo, no fos cas que ens delatés”, van dir-se. Aleshores l’acompanyant els va suggerir: “La roba es veu prou que no és dels vostres teixits, i us pot comprometre en qualsevol moment”. Li van prendre diners, binocles, rellotge... i fins i tot uns llumins, i van arrencar a córrer.

Viatges pedagògics

El pare Ubach volia conèixer a fons les civilitzacions que mantenien l’estil de vida que es descriu a la Bíblia per poder explicar millor el missatge d’aquest llibre sagrat (ell mateix va fer la ingent feina de traduir la Bíblia al català). Els seus viatges tenien, doncs, un objectiu essencialment pedagògic. Tot el que va recollir l’intrèpid monjo de Mesopotàmia, Egipte, Grècia, Terra Santa, Xipre... (bèsties –serps, insectes...–, plantes –que va dissecar– i, sobretot, materials arqueològics), i que va dur a Montserrat, era per explicar millor la Bíblia. Aquests elements són l’origen del Museu de Montserrat, un espai que també conté escultures i pintures de la Mare de Déu de Montserrat, orfebreria religiosa i pintures d’autors catalans de primera divisió. Després us en parlo.

Tinc davant un sarcòfag de fusta de cedre que va dur Ubach a Montserrat. Em criden l’atenció els dos grans ulls que té pintats. “Són els ulls del déu Horus. Guien el difunt en el seu viatge al més enllà”, m’explica Montserrat Mur, directora de l’àrea d’atenció al visitant de Montserrat. La mòmia, que originalment era dins del sarcòfag, ara al museu és fora perquè es pugui veure. “Aquest cos embalsamat és d’una noia egípcia de 24 anys, que devia caure i trencar-se un munt d’ossos; té moltes fractures”, precisa la Montserrat. “I com ho sabeu?”, li pregunto. “Se n’han fet diverses radiografies i anàlisis”, diu.

Aquest sarcòfag, una de les peces del museu que genera més interès, no és l’únic que va comprar Ubach i que s’hi mostra. N’hi ha un altre d’antropomòrfic, farcit de jeroglífics, i un d’un peix, petitonet, que devia ser l’animal de companyia que un egipci va voler endur-se a la tomba.

Quasi tots els objectes de la Col·lecció Ubach exposats en aquest museu són petitets: vasos canopis –on es conservaven les vísceres dels difunts momificats a Egipte–, vasos d’alabastre –per a perfums, també al món egipci–, llànties romanes, tauletes d’escriptura cuneïforme i un llarg etcètera.

No, aquesta no és una mera “col·lecció de curiositats”, sinó un conjunt de peces molt ben triades per contextualitzar ni més ni menys el que és molt probablement el llibre més llegit de tota la història, i que diu moltes coses de les nostres arrels culturals. Mentre penso que cal tenir una gran força interior per abandonar la tranquil·litat de la cel·la i viatjar per Terra Santa –en uns temps en què viatjar era sinònim d’aventura– se m’apareix la paraula espoli, que no goso pronunciar. “Ara no estaria ben vist endur-se tot això...”, dic a la Montse. “Hi ha factures de tot”, em respon. “El pare Ubach va comprar la major part de peces a la «reserva de repetits» del Museu Egipci del Caire: en tenien moltes de similars”, remarca la Montserrat.

Una sorpresa amagada

“La majoria de visitants catalans no tenen el costum d’entrar a aquest museu quan visiten Montserrat. «Ja hi anirem la pròxima vegada», diuen molts, i és una llàstima”, comenta la meva germana gran, que també es diu Montserrat (avui va de Montserrats). L’apassiona el món de l’art i s’ha sumat a la visita. “Més d’un 70% dels visitants són estrangers”, revela la Montse Mur. El Museu de Montserrat és una sorpresa amagada: és sota les places del davant del monestir, que van ser dissenyades per Josep Puig i Cadafalch. “És de mida molt assequible. Visitar-lo és com fer un àpat selecte, gens abundant, que es paeix molt bé”, opina la meva germana. Ella ja coneixia el museu, i la visita li ha plagut tant o més que el primer cop.

Hi abunden estris d’ús quotidià, com ara una gerra policromada procedent del palau d’Amenhotep III. Va ser donada al museu per Xavier Busquets, arquitecte, autor del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, a Barcelona, i germà d’un monjo de Montserrat. Tret dels objectes duts pel pare Ubach, bona part del que hi ha al museu prové de donacions. “Qui més donacions ha fet ha estat Josep Sala Ardiz, empresari tèxtil, solter, que es va concentrar en el col·leccionisme de pintures i de llibres. Va viure 105 anys, cosa notable havent nascut al segle XIX”, detalla Josep de Calassanç Laplana, director del Museu de Montserrat. El pare Laplana, que també ens acompanya en el recorregut, fa més de quaranta anys que és director d’aquest espai i, als seus 77 anys, continua ben actiu. Sí, definitivament Montserrat és immune a l’estrès. “Quan jo faci els noranta, si hi arribo, i si em voleu, em vincularé al monestir!”, li dic, somrient.

Gràcies en bona part a la donació de Sala Ardiz, el Museu de Montserrat acull una excel·lent mostra de pintura catalana, especialment de Modernisme i Noucentisme. Hi estan molt ben representats Casas, Rusiñol, Nonell i Mir. Joaquim Mir, el gran paisatgista i colorista de la pintura catalana del postmodernisme, va fer diverses estades a Montserrat i en va deixar un bell testimoni pictòric, amb obres com El camí de la Cova i Cala Sant Vicenç, de grans dimensions –és, de llarg, el quadre més gran del museu–, que va fer per a un hotel de Mallorca.

“Mira, és probable que sigui Raimon Obiols, el polític, quan era petit”, ens diu la Montse Mur quan som davant d’una bonica pintura d’un infant fet per Josep Obiols, el seu pare, que va pintar in situ el sostre de la sagristia i altres espais del monestir. L’infant és pintat estirat, endormiscat, amb poca roba: du pantalons curts i la camisa oberta.

De roba no en porten gens unes quantes noies en plena natura pintades per Olga Sacharoff. Temps enrere veure un quadre com aquest en un lloc sagrat molestava els més pudorosos. Però a Montserrat la mirada artística és àmplia i oberta a moltes tendències. Així, al museu hi trobem obres d’art abstracte, com un oli sobre alumini del pintor nord-americà d’origen irlandès Sean Scully –que ha fet una interessant intervenció artística permanent al monestir de Santa Cecília, situat al mateix massís de Montserrat–, i uns quants Picassos, entre els quals una litografia de la sardana de la pau. “Picasso va regalar a la comunitat de Montserrat aquesta litografia per agrair que l’abat Escarré li hagués facilitat poder fer una exposició a la Sala Gaspar de Barcelona, a la qual els dirigents franquistes s’havien oposat”, explica la Montse Mur.

El primer gran pintor del barroc

Una de les peces estrella del museu és la pintura Sant Jeroni penitent, de Caravaggio, considerat el primer gran pintor del barroc. Sé que el nom de Sant Jeroni és molt especial per a Montserrat perquè és el del pic més alt del massís (1.236 metres d’alçada). El pare Laplana me’n diu més vincles. “Sant Jeroni és el patró dels biblistes, i a més del cim tenim l’ermita de Sant Jeroni”. Sí, en aquest massís esculpit pels àngels –“Amb serra d’or, els angelets serraren eixos turons...”– hi ha unes quantes ermites. “¿Els monjos encara hi fan estada sols, per meditar, a les ermites, actualment?”, pregunto al pare Josep. “Sí, alguns monjos joves s’hi estan tres dies o una setmana en algunes ermites condicionades”. “I vostè?” “Jo? No! Em fa basarda! –diu dibuixant un somrís–. El màxim que he fet és sortir d’excursió i fer una nit al ras”.

Mentre observo detingudament el quadre de Caravaggio, el pare Laplana em proporciona detalls interessants del seu protagonista, un ancià. “Caravaggio va agafar un captaire com a model”, diu. “Fixa’t que té una pedra a la mà”, afegeix. “Aquesta pedra es veu des de fa uns anys, des que el Museu del Prado va restaurar-lo”, remarca la Montse. “Se suposa que la té per donar-se cops al pit”, subratlla el pare Laplana.

“Aquest Caravaggio va ser comprat per Bonaventura Ubach a Roma”, explica Laplana. “I què hi feia a Roma?”, pregunta la meva germana. “Era professor al col·legi internacional benedictí de Sant Anselm d’aquesta ciutat. Hi ensenyava hebreu”, respon la Montse. Ubach va residir molts anys fora de Montserrat, i no només quan buscava materials per explicar millor la Bíblia. Seguia la tradició nòmada del seu pare, que havia voltat molt amb vaixell: treballava a la Trasatlántica.

“Bonaventura Ubach va comprar aquest quadre bé de preu. Era en plena Primera Guerra Mundial i la gent s’ho venia tot”, explica Josep de Calassanç Laplana. “L’aleshores abat de Montserrat, Antoni Marcet, volia que la cultura tingués gran protagonisme al monestir de Montserrat. Va potenciar la biblioteca i va voler decorar les estances del monestir amb quadres de qualitat. Per això va demanar al pare Ubach que en comprés a Roma i a Nàpols”, m’explica el pare Josep.

“Quan el pare Ubach el va adquirir, no sabia que era un Caravaggio –em sorprèn el pare Laplana–. Ubach, de pintura, no hi entenia. Ell comprava obres de tercera o quarta categoria. Quan va arribar a Montserrat, aquest quadre es va atribuir a Josep de Ribera, pintor d’origen valencià però italià d’adopció, conegut amb el sobrenom de Lo Spagnoletto. No va ser fins als anys 50, quatre dècades després que arribés a Montserrat, que el crític i historiador de l’art italià Roberto Longhi va certificar que era un Caravaggio”.

Diumenge que ve: Pere Negre (Centre Jujol-Can Negre, Sant Joan Despí)

Fotos: Pere Tordera