Gran Teatre del Liceu

Daniel Romaní

22/05/2021

“Jaume, soc la Montse. Hauries de venir”, em va dir per telèfon. “On?” “A Niça. Hauries de ser aquí demà”. “Sense pensar-m’ho dues vegades vaig sortir del Liceu i aquí mateix, a la Rambla, vaig agafar un taxi… fins a Niça. Durant el trajecte em vaig estudiar Parisina de Donizetti, que jo no havia fet mai”.

M’ho explica Jaume Tribó, apuntador, una professió poc coneguda i escassa. No n’hi ha a cada municipi del país, d’apuntadors. En Jaume fa una pila d’anys que s’hi dedica en cos i ànima. Des del coverol de l’escenari del Liceu diu per al cantant d’òpera, un moment abans que l’hagi de cantar, el seu text, en veu baixa i amb el mateix ritme, per si en aquell moment li falla la memòria o té un lapsus.

La cantant per a qui més ha fet d’apuntador és la soprano Montserrat Caballé. “Vaig treballar per a la Montserrat des del 1975 fins que va deixar de cantar òpera, al Liceu i a moltes altres sales on em demanava que anés: Peralada, València, Saragossa, Niça, Marsella, Oviedo, Mèrida, Bilbao...”, m’explica Jaume Tribó, molt estimat per un munt de solistes. “Giacomo! Ti voglio bene”, li diuen alguns, eufòrics, tot abraçant-lo, després d’haver actuat –i entusiasmat– el públic. També l’hi deia, esclar, la Montserrat, que al final de l’actuació li donava una flor del ram que havia acabat de rebre.

Al llarg de cinc dècades, el Liceu va ser la casa de la diva. La seva trajectòria al teatre líric de la Rambla abasta des que va participar a Arabella, de Richard Strauss, l’any 1962, fins al concert en què va ser homenatjada amb motiu dels 50 anys del seu debut al Liceu, celebrat el gener del 2012. “Al Liceu hi va cantar els grans papers del repertori operístic. Durant molts anys, feia tres títols cada temporada; ella mateixa els triava”, diu Tribó, que a més d’apuntador realitza els Annals del Gran Teatre del Liceu, la recopilació per ordre cronològic de l’activitat del Liceu des dels seus inicis, és a dir, la relació d’òperes, ballets, concerts i altres activitats que s’hi han fet, i dels intèrprets. Una feinada.

“Per Nadal és quan més sovint la Montserrat Caballé venia a cantar al Liceu. La resta de l’any voltava pel món fent òperes i concerts”, explica en Jaume, que recorda que quan ell va començar a treballar al Liceu “les temporades d’òpera eren de només tres mesos: novembre, desembre i gener; a la primavera hi venien companyies de ballet”.

Tot un espectacle estàtic

Hem entrat per platea a la gran sala de butaques per al públic. Inspirada explícitament en el Teatro alla Scala de Milà, la gran sala és, per si sola, tot un espectacle estàtic. Tant quan és plena de gent com quan no hi hagi ningú, com ara. Hem caminat fins davant del fossat, on s’ubica l’orquestra, i ens hem dirigit a l’escenari per un recorregut una mica laberíntic.
“Vine, vine”, em diu en Jaume quan som dalt de l’escenari, el cor d’una gran torre que s’eleva 40 metres per damunt del nivell de l’escena i s’enfonsa 24 metres per sota. I em du fins a la banda Rambla (com diuen els maquinistes i bona part dels treballadors). Si dius dreta o esquerra de l’escenari, no és fàcil saber a quina banda et refereixes, ja que depèn de si estàs situat al mateix escenari o a platea. En canvi, dient banda Rambla no hi ha dubte. De l’altre costat de l’escenari en diuen banda jardí. Efectivament, n’hi havia un, de jardí, fa molt de temps: era el jardí d’un convent enderrocat. El fet que el Liceu hagi patit dos grans incendis alguns ho atribueixen al malefici per haver construït un temple de l’espectacle en el terreny d’un lloc sagrat. I això que la gran sala té forma de ferradura, símbol de la bona sort.

“La Montserrat, sempre que podia, es posava aquí, a la banda Rambla. Aquest era el seu «cantó bo». Sostenia que en aquest punt és on hi ha la millor acústica”, em diu Jaume Tribó. “Pot ser que es posés a cantar aquí perquè és al costat dels instruments de corda, que esmorteeixen molt menys el so que els de vent”, suggereixo. “No ho crec. Tenia una veu molt potent. Arribava al galliner sense cap esforç”, em diu en Jaume.

La Caballé va tardar força anys a estar en primera línia. Actuava fora de casa, en teatres suïssos i alemanys, però no era gaire coneguda. El reconeixement internacional i el salt a la fama li van arribar el 1965, quan va haver de substituir Marilyn Horne a Lucrezia Borgia al Carnegie Hall. No és el primer cas en què una substitució d’última hora, per malaltia, catapulta una cantant. Aquella veu desconeguda va rebre una llarguíssima ovació a peu dret; Montserrat Caballé va aconseguir els seus dos primers contractes amb la discogràfica RCA i amb el Metropolitan Opera House de Nova York. Des d’aleshores, la seva carrera va tenir una trajectòria ascendent fins a assolir el cim de l’òpera. És considerada una de les millors sopranos de tots els temps.

Hem tornat a la platea i ens hem assegut en un lloc privilegiat, unes butaques de la primera fila. “L’amplada de la boca de l’escenari és la mateixa de sempre, però els costats no: ara hi ha molt més espai que el que hi havia al Liceu d’abans de l’incendi”, em diu en Jaume. “Ignasi de Solà-Morales, l’arquitecte que va dissenyar el nou Liceu, em deia que l’actual és dotze vegades més gran que el d’abans de l’incendi. Ara l’edifici arriba fins al carrer de la Unió”, subratlla mentre miro el sostre, pintat per Perejaume. Les pintures reprodueixen les butaques de platea. Una part del sostre, doncs, fa de mirall sense ser-ho.

On sí que hi ha miralls és a l’única sala que es va salvar de l’incendi del 1994 (i que ja s’havia salvat d’un altre gran foc, el 1861). La Sala dels Miralls s’ha mantingut intacta des de la inauguració del teatre, el 1847. S’hi conserva l’atmosfera de l’antic teatre. “Aquest saló recorda la societat civil i burgesa que, al segle XIX, va fer créixer Barcelona –econòmicament, urbanísticament i culturalment– i va construir el Liceu”, diu Valentí Oviedo, director general del Liceu, que també m’acompanya en la visita.

La Sala dels Miralls és un dels espais de trobada dels entreactes. Ara hi pot anar tothom, però temps enrere els espectadors dels pisos superiors no hi tenien accés.
Tothom entra al Liceu per la mateixa porta. Abans, els del quart i cinquè pis havien d’entrar per una de lateral, situada al carrer Sant Pau, i pujar per unes escales –no hi havia ascensor–. L’entrada general d’aquests dos pisos no estava numerada. El primer que arribava triava lloc. I, esclar, hi havia corredisses.

Un dels objectius de Valentí Oviedo és aprofundir en la democratització de l’accés al Liceu i intentar treure-li per sempre l’estigma d’espai elitista. Són unes quantes les iniciatives que aquesta institució du a terme per popularitzar l’òpera. Ofereix en diferents llocs de Catalunya conferències gratuïtes en què s’explica l’argument i curiositats d’òperes que programa el Liceu. També organitza “experiències operístiques integrals” (espectacle, food stands, DJ...) al mateix Liceu, amb l’entrada assequible, en què tots els assistents són menors de 35 anys. A més, impulsa la realització d’una òpera per part dels ciutadans: diferents col·lectius del barri barceloní del Raval estan preparant La gata perduda. El repte d’aquest projecte és que persones no professionals, amb el suport de professionals, produeixin una òpera de nova creació en tots els aspectes: la dramatúrgia, la interpretació musical i coral, la construcció tècnica...

Un magnetisme especial

“Montserrat Caballé tenia un magnetisme especial. Va acostar la lírica a molta gent. Amb motiu de la seva mort, el Liceu va organitzar un concert d’homenatge al mateix gran teatre i una audició del Rèquiem, de Verdi, a la catedral de Barcelona, l’espai on la família Caballé va voler fer el seu comiat. L’orquestra i el cor del Gran Teatre del Liceu, dirigits pel mestre Pons, van oferir un acte molt emotiu”, rememora Oviedo quan som damunt de la sala principal: és la Sala Mestres Cabanes, un gran espai amb llum natural, on es fan bona part dels assajos. “L’any que ve, als actes del 175 anys del teatre, Montserrat Caballé tindrà de nou protagonisme”, remarca el director general del Liceu. “A casa teníem discos d’òperes de la Montserrat Caballé. Els posava sobretot la mare; el pare ha sigut més de jazz”, m’explica Valentí Oviedo, molt melòman. “No em sé imaginar una vida sense música”, diu. “Em llevo amb música clàssica: Bach, Richter, Brahms, Glass... I acostumo a treballar amb música, clàssica o no clàssica (R.E.M., Red Hot Chili Peppers, The Police...)”

Valentí Oviedo recorda especialment els concerts que Montserrat Caballé va fer els últims anys amb la seva filla, la també soprano Montserrat Martí. “M’encantava la seva interpretació d’El duo dels dos gats, una divertida peça per a dues sopranos [atribuïda a Rossini] que sovint es toca com a propina al final de força concerts”, diu. I també destaca un altre duo, Barcelona, que Montserrat Caballé va cantar amb Freddie Mercury amb motiu dels Jocs Olímpics del 1992.