Estudi Oleguer Junyent

Daniel Romaní

19/07/2020

És un fascinant racó d’art, ple de quadres, arquetes, objectes de vidre, ceràmica, talles medievals... És un món a part, un atelier d’altres temps que es manté pràcticament igual que fa un segle. Poques coses es mouen en aquest estudi situat a Gràcia, un barri que bull d’activitats. Tan sols, de tant en tant, es desplaça una escala alta per netejar els marcs dels quadres més elevats o despenjar-los per dur-los a una exposició temporal.

Qui era Oleguer Junyent? M’ho explica la meva amfitriona, Sabine Armengol, interiorista, besneta del germà gran de l’Oleguer, en Sebastià, pintor i crític d’art. “Quan jo era petita pensava que l’Oleguer era pintor. Finalment ho va ser, però també va ser moltes coses més”, em diu la Sabine, que resideix al pis de sota de l’estudi, justament on vivia Oleguer Junyent. De fet, ell sempre havia volgut ser pintor, però en Sebastià ja ho era i la família li va recomanar que busqués una feina “com Déu mana”. Així, doncs, l’Oleguer es va dedicar a l’escenografia. Però no només a això: va ser decorador d’interiors, cartellista, dibuixant –principalment per al setmanari satíric L’Esquella de la Torratxa–, col·leccionista, sobretot d’art medieval, fotògraf amateur i, com deia, pintor. “Va ser amic dels grans pintors de l’època, com Anglada Camarasa, Ramon Casas, Isidre Nonell, Picasso, Miquel Utrillo... Bé, em sembla que les amistats no formen part del currículum...”, em diu la Sabine. “Ah, i també va ser viatger”, afegeix. Això tampoc no sé si cal que consti en un currículum. Però en el seu sí: sempre tenia a punt la maleta (que es conserva a l’estudi).

Va fer ni menys ni més que la volta al món durant quasi un any, amb un amic, Marià Recolons, mitjançant trens, vaixells –entre els quals el luxosíssim transatlàntic Lusitania quan tornava de Nova York a Londres–, tartanes, cavalls, camells... Van iniciar el periple a l’Estació de França (situada a pocs metres del Mercat del Born). A Marsella es van embarcar cap a Port Saïd. Van trepitjar països que aleshores –l’any 1908– quasi cap turista occidental visitava, com ara l’Índia, Corea o Austràlia. A la tornada, des de París, el tren els va portar de nou a l’Estació de França. D’aquí ve que el títol de la narració en què Junyent explica les seves peripècies sigui Roda el món i torna al Born. “El llibre va ocupar un lloc fonamental en el gènere de la literatura de viatges de l’època i l’estela del seu èxit el va acompanyar durant tota la seva vida”, subratlla Clara Beltrán mentre el vaig fullejant.

Capses que feia anys que estaven tancades

Clara Beltrán és doctora en història de l’art: acaba de llegir, en plena pandèmia –via telemàtica– la tesi doctoral, Oleguer Junyent i Sans, pintor-escenógrafo. Entre la tradición y la modernidad (1899-1936). La Clara va “anar a parar” a Oleguer Junyent una mica per casualitat. Tenia la intenció de fer la tesi sobre l’ebenista Gaspar Homar, i buscant-ne informació va “trobar” Junyent –ells dos tenien una estreta relació professional i d’amistat– i va “abandonar” Homar. A l’estudi Junyent, la Clara gaudia obrint capses que feia molts anys que estaven tancades, plenes de cartes i postals... i molta pols. “Trobar un arxiu tan complet, verge, encara per explorar, és el somni de tot investigador”, em diu. “He trobat molt a faltar l’olor antiga de l’estudi Junyent els últims mesos de redacció de la tesi, quan ja no hi anava tan sovint”, em comenta mentre jo observo dues catanes que Junyent devia portar del Japó.

Roda el món i torna al Born es va publicar inicialment per fascicles a La ilustració catalana. De la part d’Egipte se’n va fer un llibre en castellà. Va ser precisament gràcies a aquest últim llibre que avui us puc parlar de l’estudi Junyent. Durant la Guerra Civil van entrar-hi membres de la FAI en actitud de voler endur-s’ho tot. “Un dels dirigents va veure sobre una taula el llibre Viaje de un escenógrafo a Egipto. Recordava amb molta estima aquest llibre d’aventures que li havien regalat de petit per les seves bones notes. Quan es va adonar que Oleguer Junyent n’era l’autor, va donar l’ordre de marxar; va apuntar que ja s’havia fet el decomís... sense haver-se emportat res”, m’explica la Sabine mentre em va ensenyant quadres de Junyent penjats a les parets, d’Egipte, l’Índia, el Japó... I això que al cap de poc d’arribar de la volta al món va fer una exposició i en va vendre un munt.

No va ser l’únic viatge notable que va fer Junyent. “Va navegar pel mar Adriàtic, el Jònic i l’Egeu a bord del iot Catalonia”, amb Francesc Cambó. Junyent tenia una relació d’amistat amb el polític conservador, de qui era assessor artístic.

L’estat natural de Junyent era dibuixar. “Aprofitava qualsevol moment i qualsevol tros de paper que tenia a mà per fer-ho. Captava amb el seu traç veloç tot el que li apareixia davant la vista”, detalla la Clara. Molts dels seus dibuixos, sobretot els dels viatges, destaquen per la frescor. S’explica que feia un apunt a l’oli amb la rapidesa que un turista feia una foto. Al iot Catalonia, quan Junyent encara no havia acabat de desplegar el cavallet, Cambó li preguntava: “Ja està a punt la pintura?”

Em fixo en un quadre d’una dona de mirada molt trista, el cap baix, el vestit fosc. “És del seu germà gran, el Sebastià”, em diu la Sabine.

És un fascinant racó d’art, ple de quadres, arquetes, objectes de vidre, ceràmica, talles medievals... És un món a part, un atelier d’altres temps que es manté pràcticament igual que fa un segle. Poques coses es mouen en aquest estudi situat a Gràcia, un barri que bull d’activitats. Tan sols, de tant en tant, es desplaça una escala alta per netejar els marcs dels quadres més elevats o despenjar-los per dur-los a una exposició temporal.
Qui era Oleguer Junyent? M’ho explica la meva amfitriona, Sabine Armengol, interiorista, besneta del germà gran de l’Oleguer, en Sebastià, pintor i crític d’art. “Quan jo era petita pensava que l’Oleguer era pintor. Finalment ho va ser, però també va ser moltes coses més”, em diu la Sabine, que resideix al pis de sota de l’estudi, justament on vivia Oleguer Junyent. De fet, ell sempre havia volgut ser pintor, però en Sebastià ja ho era i la família li va recomanar que busqués una feina “com Déu mana”. Així, doncs, l’Oleguer es va dedicar a l’escenografia. Però no només a això: va ser decorador d’interiors, cartellista, dibuixant –principalment per al setmanari satíric L’Esquella de la Torratxa–, col·leccionista, sobretot d’art medieval, fotògraf amateur i, com deia, pintor. “Va ser amic dels grans pintors de l’època, com Anglada Camarasa, Ramon Casas, Isidre Nonell, Picasso, Miquel Utrillo... Bé, em sembla que les amistats no formen part del currículum...”, em diu la Sabine. “Ah, i també va ser viatger”, afegeix. Això tampoc no sé si cal que consti en un currículum. Però en el seu sí: sempre tenia a punt la maleta (que es conserva a l’estudi).

Va fer ni menys ni més que la volta al món durant quasi un any, amb un amic, Marià Recolons, mitjançant trens, vaixells –entre els quals el luxosíssim transatlàntic Lusitania quan tornava de Nova York a Londres–, tartanes, cavalls, camells... Van iniciar el periple a l’Estació de França (situada a pocs metres del Mercat del Born). A Marsella es van embarcar cap a Port Saïd. Van trepitjar països que aleshores –l’any 1908– quasi cap turista occidental visitava, com ara l’Índia, Corea o Austràlia. A la tornada, des de París, el tren els va portar de nou a l’Estació de França. D’aquí ve que el títol de la narració en què Junyent explica les seves peripècies sigui Roda el món i torna al Born. “El llibre va ocupar un lloc fonamental en el gènere de la literatura de viatges de l’època i l’estela del seu èxit el va acompanyar durant tota la seva vida”, subratlla Clara Beltrán mentre el vaig fullejant.

Capses que feia molts anys que estaven tancades

Clara Beltrán és doctora en història de l’art: acaba de llegir, en plena pandèmia –via telemàtica– la tesi doctoral, Oleguer Junyent i Sans, pintor-escenógrafo. Entre la tradición y la modernidad (1899-1936). La Clara va “anar a parar” a Oleguer Junyent una mica per casualitat. Tenia la intenció de fer la tesi sobre l’ebenista Gaspar Homar, i buscant-ne informació va “trobar” Junyent –ells dos tenien una estreta relació professional i d’amistat– i va “abandonar” Homar. A l’estudi Junyent, la Clara gaudia obrint capses que feia molts anys que estaven tancades, plenes de cartes i postals... i molta pols. “Trobar un arxiu tan complet, verge, encara per explorar, és el somni de tot investigador”, em diu. “He trobat molt a faltar l’olor antiga de l’estudi Junyent els últims mesos de redacció de la tesi, quan ja no hi anava tan sovint”, em comenta mentre jo observo dues catanes que Junyent devia portar del Japó.

Roda el món i torna al Born es va publicar inicialment per fascicles a La ilustració catalana. De la part d’Egipte se’n va fer un llibre en castellà. Va ser precisament gràcies a aquest últim llibre que avui us puc parlar de l’estudi Junyent. Durant la Guerra Civil van entrar-hi membres de la FAI en actitud de voler endur-s’ho tot. “Un dels dirigents va veure sobre una taula el llibre Viaje de un escenógrafo a Egipto. Recordava amb molta estima aquest llibre d’aventures que li havien regalat de petit per les seves bones notes. Quan es va adonar que Oleguer Junyent n’era l’autor, va donar l’ordre de marxar; va apuntar que ja s’havia fet el decomís... sense haver-se emportat res”, m’explica la Sabine mentre em va ensenyant quadres de Junyent penjats a les parets, d’Egipte, l’Índia, el Japó... I això que al cap de poc d’arribar de la volta al món va fer una exposició i en va vendre un munt.

No va ser l’únic viatge notable que va fer Junyent. “Va navegar pel mar Adriàtic, el Jònic i l’Egeu a bord del iot Catalonia”, amb Francesc Cambó. Junyent tenia una relació d’amistat amb el polític conservador, de qui era assessor artístic.

L’estat natural de Junyent era dibuixar. “Aprofitava qualsevol moment i qualsevol tros de paper que tenia a mà per fer-ho. Captava amb el seu traç veloç tot el que li apareixia davant la vista”, detalla la Clara. Molts dels seus dibuixos, sobretot els dels viatges, destaquen per la frescor. S’explica que feia un apunt a l’oli amb la rapidesa que un turista feia una foto. Al iot Catalonia, quan Junyent encara no havia acabat de desplegar el cavallet, Cambó li preguntava: “Ja està a punt la pintura?”

Em fixo en un quadre d’una dona de mirada molt trista, el cap baix, el vestit fosc. “És del seu germà gran, el Sebastià”, em diu la Sabine.

“Sebastià Junyent va ser protector del jove Picasso. Quan encara quasi no venia cap quadre, en Sebastià n’hi va comprar uns quants. Al cap d’un temps Picasso li va demanar d’emportar-se’ls a París per tenir més obra per exposar... i els va vendre. En compensació, Picasso li va fer el quadre El boig”, explica la Sabine mentre aturo la mirada davant d’un quadre de Lluïsa Vidal, un dels millors exponents de la pintura modernista catalana. És un retrat de la seva germana Rosina Vidal tocant –aplicadament i amb dolçor, em sembla– el piano. Quan ja tenia 59 anys, Oleguer Junyent es va casar amb Teresa Vidal, germana d’elles dues. La Teresa va morir poc després de casar-se amb Junyent a causa d’una epidèmia de grip. Una quarta germana, Francesca Vidal, era companya de Pau Casals.

M’acomiado de la Sabine i de la Clara al replà d’escala de l’estudi. La Sabine estira una corda que ve de més amunt, no sabria dir d’on, i baixa verticalment per la caixa de l’escala i... no sé on va a parar. “T’estic obrint la porta del carrer”, em diu. Ostres, quina deferència! “Quan algú pica al timbre, obrim la porta amb la corda, a distància. Així no ens cal baixar, encara que només són dues plantes. El meu pare va posar intèrfon, però només serveix per parlar, no obre la porta; va voler mantenir aquest sistema tradicional de la corda i unes politges”, m’explica la Sabine. Per uns moments he imaginat que estirant aquesta corda es mouria un decorat.

“Sebastià Junyent va ser protector del jove Picasso. Quan encara quasi no venia cap quadre, en Sebastià n’hi va comprar uns quants. Al cap d’un temps Picasso li va demanar d’emportar-se’ls a París per tenir més obra per exposar... i els va vendre. En compensació, Picasso li va fer el quadre El boig”, explica la Sabine mentre aturo la mirada davant d’un quadre de Lluïsa Vidal, un dels millors exponents de la pintura modernista catalana. És un retrat de la seva germana Rosina Vidal tocant –aplicadament i amb dolçor, em sembla– el piano. Quan ja tenia 59 anys, Oleguer Junyent es va casar amb Teresa Vidal, germana d’elles dues. La Teresa va morir poc després de casar-se amb Junyent a causa d’una epidèmia de grip. Una quarta germana, Francesca Vidal, era companya de Pau Casals.

M’acomiado de la Sabine i de la Clara al replà d’escala de l’estudi. La Sabine estira una corda que ve de més amunt, no sabria dir d’on, i baixa verticalment per la caixa de l’escala i... no sé on va a parar. “T’estic obrint la porta del carrer”, em diu. Ostres, quina deferència! “Quan algú pica al timbre, obrim la porta amb la corda, a distància. Així no ens cal baixar, encara que només són dues plantes. El meu pare va posar intèrfon, però només serveix per parlar, no obre la porta; va voler mantenir aquest sistema tradicional de la corda i unes politges”, m’explica la Sabine. Per uns moments he imaginat que estirant aquesta corda es mouria un decorat.