Una història d’amistat entre el client i l’arquitecte

Daniel Romaní

10/04/2021

Les complicitats que es generen entre arquitecte i client, en la major part de les obres, caduquen quan la feina ha quedat enllestida. Però hi ha excepcions. Pere Negre, propietari de Can Negre, i l’arquitecte Josep Maria Jujol van entendre’s a la perfecció reformant aquesta masia de Sant Joan Despí. Pere Negre tenia plena confiança en Jujol. S’explica que Jujol va presentar-li el primer esbós de reforma d’aquesta casa en el revers d’un sobre. Tot seguit el va retallar seguint la silueta que tindria. Pere Negre en va tenir prou per quedar encantat amb la idea. 

Però la seva relació era més que professional. Van teixir una bona amistat, que van mantenir tota la vida. Hi ha imatges de Jujol d’excursió amb la família Negre. D’altra banda, Pere Negre va fer de testimoni de casament de Jujol, que es va casar, després d’un llarg festeig, amb una cosina seva vint anys més jove, cosa que no va despertar gaire entusiasme en el seu entorn familiar.

Negre i Jujol van tenir temps per conèixer-se durant la reforma d’aquesta masia, ja que es va allargar força, una dècada i mitja, concretament de l’any 1915 al 1930. “Si la verema era bona, doncs les obres avançaven, i si no, doncs no”, m’explica la directora de Can Negre, Sònia Planas. Som a la magnífica tribuna de la primera planta. La tarda fina i els rajos de sol, quasi horitzontals, hi entren generosament. M’hi quedaria força més estona, però la casa té moltes més estances per visitar.

Segons la tradició oral de la família, tenir el sol dins de casa és el motiu pel qual es va fer aquesta tribuna, que sobresurt de la façana. L’Engràcia, la petita de la família Negre, la cinquena filla -els altres quatre eren nens-, sempre estava malalta. El metge li va recomanar que li toqués el sol. La vitamina D sempre va bé. Però l’arquitecte, Josep Maria Jujol, treballava a poc a poc. S’ho repensava tot, feia i desfeia. I la petita de Can Negre es va guarir abans que Jujol acabés la tribuna. 

Situada a mitja alçada de l’edifici, aquesta tribuna -que és la cabina de passatgers d’una carrossa-és el que més crida l’atenció de la façana de Can Negre, on hi ha altres elements a destacar, com ara les primeres paraules de l’Ave Maria en llatí: “Ave Maria gratia plena dominus tecum ”.

 Un arquitecte sorprenent

 Tant Pere Negre com Jujol eren molt religiosos. Can Negre és ple de simbologia religiosa. No hi falta una capella, d’allò més farcida, inspirada en l’estil barroc. Hi ha detalls per estar-s’hi hores observant, com el llum principal, fet amb tires de ferro forjat que semblen cintes que voleien amb el vent. “Em recorda les baranes dels balcons de La Pedrera, que van ser fetes per Jujol”, em sorprèn la directora de Can Negre. I em continua sorprenent: “Jujol també és l’autor dels bancs del Parc Güell”, revela. “Els va fer amb ceràmiques de rebuig de fornada o restes de materials que els treballadors de l’obra recollien cada matí als solars i als torrents de Barcelona, de camí cap a la feina”, explica. Per a molts, Gaudí és l’artífex únic de La Pedrera i del Parc Güell. No és així. Jujol, deixeble de Gaudí, va quedar eclipsat pel mestre.

 “I què se’n sap, de Pere Negre?”, pregunto a la directora de Can Negre. “No gaires coses. Era advocat. Quan tenia catorze anys va rebre l’herència del seu oncle patern, que incloïa aquesta casa familiar i força terres de Sant Joan Despí, on va ser regidor municipal. Durant molt de temps va ignorar aquesta propietat que havia heretat, però veient que molts burgesos es feien cases d’estiueig en aquesta zona del Llobregat, va decidir reformar-la per venir-hi”, m’explica. “Pere Negre havia quedat captivat per la Torre de la Creu (la Torre dels Ous, en diem aquí, per les cúpules de forma ovalada que la coronen), el primer edifici que Jujol havia fet a Sant Joan Despí, i va encarregar-li la reforma de Can Negre”, detalla Carles Español, tècnic de Cultura de l’Ajuntament, que també m’acompanya. La Torre de la Creu, que durant molts anys va ser vist com l’edifici més estrambòtic de la localitat -continua dreta, i mereix una visita- es troba al costat de l’estació de tren, que connecta, des de finals del segle XIX, Sant Joan Despí amb el centre de Barcelona. Actualment, en quinze minuts amb tren un es planta al rovell de l’ou de la capital catalana.

Laboratori de proves

 “La Torre de la Creu va suposar per a Jujol, d’una banda, l’ampliació del seu radi d’acció, fins llavors centrat a Barcelona, i, de l’altra, l’inici de la dècada més creativa de l’arquitecte. Sant Joan Despí va ser el seu laboratori de proves. Va fer-hi uns setanta projectes. S’hi trobava tan bé que fins i tot va construir-s’hi una casa per a ell”, m’explica el Carles quan som a l’anomenada habitació dels ocellets perquè hi ha pintades diferents aus: Pere Negre n’era un gran aficionat. Aquesta cambra -el dormitori de Pere Negre i la seva esposa, Engràcia Balet, en el qual no van dormir mai: pernoctaven en una petita casa que hi havia al costat- està pintada com un claustre gòtic. Les parets són d’un blau intens. Em recorda el blau de la magnífica galeria de la Casa Bofarull, a Els Pallaresos, una altra masia completament transformada per Josep Maria Jujol. Tenia una paleta de colors molt personal, Jujol: el blanc, els ocres, els terrossos, els daurats i, especialment, aquest blau tan intens, celestial, que alguns anomenen “blau Jujol”. 

De cop, en aquesta habitació dels ocellets m’apareix una de les meves finestres preferides -perquè em trasllada a l’interior d’un vaixell-: un ull de bou. Jujol, com Gaudí, sempre que pot esquiva la línia recta. 

Pugem fins a la part més alta de la masia, les golfes. Ho fem per l’escala central de la casa. “Molts alumnes pugen per l’ascensor per no malmetre l’escala”, em diu Carles Español. Això sí que és estimar el patrimoni!

El sostre de l’escala és pintat de color blau amb taques blanques -que simbolitzen els núvols- i un àngel al centre. Hi ha una sèrie de mènsules de guix -els motllos que es van fer servir per a aquestes mènsules eren capses de sabates-. “Jujol utilitza recursos senzills. És l’arquitecte dels capellans, i Gaudí és el dels bisbes, dels rics. Gaudí és el geni, i Jujol la bogeria”, simplifica la directora, mentre ascendim al cel. Les golfes no hi eren pas a la masia original. Van ser afegides per Jujol. Això li va permetre fer la singularíssima forma ondulada que caracteritza el cim de l’edifici. En temps de Pere Negre aquestes golfes eren un espai dedicat a magatzem, sense vidres a les finestres. El vent i els ocells el freqüentaven molt sovint. Ara hi ha l’aula de dibuix de l’escola municipal d’art. Can Negre és actualment un centre cultural que bull d’activitats. S’hi fan exposicions, tallers per a escolars, presentacions de llibres...

Ens acomiadem i faig una última llambregada a la façana. Que bé que s’ho deuria passar aquest arquitecte trapella! Sí, sí, trapella: ¿sabeu que a l’església parroquial de Sant Joan Despí, el sagrari és... una màquina de sulfatar? Jujol gaudia reciclant!

Penso que Jujol, un arquitecte de primera divisió, pot ser considerat un dels primers surrealistes. Ja sé que molts estudiosos s’entossudeixen a qualificar-lo de modernista, però la seva obra supera amb escreix els marges d’aquest moviment. Com els modernistes, s’inspira en la natura i recupera tècniques i materials com l’esgrafiat, el trencadís, la forja, la fusta i el guix -tots aquestes elements hi són, a Can Negre-, però alhora incorpora idees de les avantguardes.

Penso també que és miracle que Can Negre s’hagi mantingut dempeus, que no hagi quedat engolit pels edificis del nucli antic del municipi, on es troba. De Sant Joan Despí molts catalans només coneixen TV3 o l’Hospital Moisès Broggi. Cal incloure com a lloc de visita imprescindible d’aquest indret del Baix Llobregat l’extraordinària masia transformada per Jujol. ?