L’univers dels mecanoscrits

DANIEL ROMANÍ

28/02/2021

“On és el cable per endollar això?”, va preguntar un nen de quart de primària a la monitora d’una de les activitats que s’organitzen a les golfes de l’Espai Joan Fuster, on hi ha unes quantes màquines d’escriure, l’eina de treball del protagonista d’aquest reportatge. 

Joan Fuster teclejava fins ben entrada la matinada -era au nocturna-, però no molestava ningú: després de la mort dels pares vivia sol. Ara bé, no era solitari: aquesta casa era lloc de trobada del món cultural. No es va casar ni va tenir fills. I no va conèixer el seu germà gran (va morir d’infant, abans que nasqués en Joan, de manera que a la pràctica Joan Fuster va ser fill únic).

Em fixo en un full escrit a màquina per Joan Fuster i penso que potser el de l’escriptor d’abans -i el de tots els qui escrivien a màquina- era un pensament més ordenat, perquè havia d’exposar una cosa rere l’altra. No com ara, lector, que no saps si aquest paràgraf és el darrer que he escrit d’aquestes dues pàgines. Aquest full mecanoscrit és un original de Nosaltres, els valencians, una de les obres mítiques de Fuster. Però hi veig algunes anotacions a mà. Sí, Fuster sovint feia correccions als seus textos, fins i tot un cop publicats. Buscava ser el màxim de precís, i a més era antidogmàtic: tot el que escrivia podia ser qüestionat i revisable. “Aquestes correccions eren per a la segona edició de Nosaltres, els valencians. Se n’han fet més de trenta edicions! Nosaltres, els valencians és el principal assaig polític de Fuster. Constata que el País Valencià del franquisme està immers en un regionalisme folkloritzant i reflexiona -amb clara voluntat transformadora- sobre la importància que té per als valencians bastir un projecte nacional compartit, en l’àmbit polític i cultural, amb la resta de territoris de parla catalana. De fet, Fuster és un agitador de consciències. És d’idees liberals i d’esquerra, obert als canvis propis del seu segle XX, tan ple d’expectatives i de traumes. Els observa, els sotmet a una dissecció crítica rigorosa i hi influeix. Particularment al seu País Valencià, que ell vol més modern, democràtic i lliure”, em diu Salvador Ortells, director de l’Espai Joan Fuster, un dels pocs responsables de cases museu que té el mateix ofici que el personatge que homenatja. En Salvador “no pot” escriure perquè es dedica en cos i ànima a la gestió d’aquest equipament cultural que rep uns 6.500 visitants l’any (menys el 2020, per motius prou coneguts). Ara prepara amb entusiasme els actes del centenari del naixement de Joan Fuster, que s’escau l’any que ve.

Arribar a nous públics

 “Fuster va publicar Nosaltres, els valencians el 1962, el mateix any que El País Valenciano, una guia del territori valencià amb la qual va arribar a nous públics perquè estava escrita en castellà. El 1962 va ser per a Fuster, doncs, un annus mirabilis : aquestes dues obres són de les més importants de tota la seva trajectòria”, remarca Salvador Ortells, gran coneixedor de l’obra de Fuster: ha coordinat el llibre Joan Fuster, llibre a llibre. Diccionari bibliogràfic i ha escrit Veure dins els versos, la seva tesi doctoral, sobre la poesia de Fuster.

 La Casa Fuster, on Joan Fuster va viure prop de seixanta anys, és situada al centre de Sueca, la capital de la Ribera Baixa. Va ser projectada per l’arquitecte local Bonaventura Ferrando, autor d’altres construccions notables de la població com l’escorxador municipal i l’asil d’ancians. El mateix Ferrando havia dissenyat uns anys abans la casa del costat, la Casa Pasqual Fos. S’explica que Pasqual Fos, terratinent i cacic de Sueca, després d’una mala collita d’arròs (el cultiu de l’arròs és el gran motor econòmic d’aquest indret), va dir, volent demostrar qui era: “Doncs ara faré la casa més ostentosa de Sueca!” Les dues cases, la Fuster (la de l’esquerra) i la Pasqual Fos (la de la dreta), ara intercomunicades, formen l’Espai Joan Fuster.

 Observant les dues façanes, típicament modernistes -com les estances de l’interior-, un s’hi pot entretenir una bona estona: hi ha un bon grapat d’elements singulars, com els dos voladissos de la Casa Pasqual Fos (ara en falta un, que va quedar molt malmès a conseqüència d’unes intenses pluges) i una fornícula on hi ha una escultura de Sant Josep (el nom del carrer) a la Casa Fuster. A mi em sembla que Ferrando és un arquitecte de primera divisió, com ho és Fuster en el seu camp, el de les lletres.

 Som ara a la planta baixa de la Casa Fuster. Dedico una estona a llegir els lloms dels nombrosos llibres que hi ha en uns prestatges. Hi són tots els escrits per Joan Fuster. Hi ha sobretot assaig, de temàtiques molt variades -de política, de vida quotidiana...-, bona part de les obres col·lectives en què va col·laborar, les traduccions que va fer (sobretot va traduir del francès -la pandèmia ha rescatat títols que semblaven oblidats, com ara La pesta, d’Albert Camus, traduïda al català per Fuster, també el 1962), les revistes que va dirigir o codirigir, les obres en què va tenir una especial dedicació com a assessor, les que va prologar, les col·leccions editorials que va dirigir, catàlegs d’art que va fer o en què va participar... Fuster va mostrar un gran interès per les arts plàstiques. A les parets d’aquesta planta baixa, ara museu, hi ha obres gens menors: Miró, Tàpies, Antonio Saura, Andreu Alfaro, Joan Ponç, Equip Realitat, Equip Crònica, Arranz Bravo, Bartolozzi... Joan Fuster no va comprar cap obra d’art.

Les que va aplegar eren regals dels autors o d’amics, o resultat d’alguna col·laboració, com ara els textos per a catàlegs d’exposicions. Al costat del conjunt de prestatges plens de les obres de Fuster hi ha reproduïdes les capçaleres de diaris i revistes on va treballar -va escriure més de 3.000 articles, sempre com a col·laborador, mai en plantilla-: La Vanguardia, El País, Canigó, Levante, Tele/Express, Serra d’Or, Avui, Destino, El Temps...

Una amistat autèntica

“És el Josep Pla del sud”, dic, sense pensar-ho gaire. I, certament, Pla i Fuster tenen uns quants punts en comú. Com Pla, Fuster també va ser molt productiu. Tots dos tenen una escriptura gens barroca i no van fer pas ficció. “La relació de Fuster i Pla és de mútua admiració. Pla encomanà a Fuster el pròleg de les seves obres completes i li va dedicar un Homenot. Fuster sempre ha remarcat el paper clau de Pla en la consolidació del model de llengua literària catalana”, diu Ortells. “Pla era conservador i Fuster progressista. I, tot i això, la seva amistat era autèntica, cosa que diu molt de la seva manera de ser”.

 Una gran fotografia mostra l’efecte de l’atemptat amb bomba que va patir Fuster el 1981. La foto és allà on es va produir l’atemptat. Francesc Bayarri, al llibre Matar Joan Fuster i altres històries, n’ha investigat els fets, les causes i les conseqüències. “L’11 de setembre del 1981, a la matinada, Joan Fuster feia tertúlia amb dos professors universitaris. Va esclatar una bomba en una de les finestres de la casa. Espantats, van anar a veure què havia passat i, veient que sortia una mica de fum d’una altra finestra, se’n van anar corrents; aleshores va detonar la segona bomba. Hi havia, doncs, un temporitzador perquè al cap de poca estona de la primera bomba esclatés la segona. Sort que van fugir. Estava tot planificat per fer molt de mal. Esclar que tenien intenció de matar Joan Fuster per les seves idees!”, em diu en Salvador. De fet, no era el primer artefacte “adreçat” a Fuster: l’any 1978 ja n’havia detonat un a l’entrada de la casa. “¿No el va reivindicar ningú, l’atemptat del 1981?”, pregunto a en Salvador. “Crec que qui l’havia d’investigar és qui va fer-lo”, em respon.

 En aquesta planta baixa de la Casa Fuster en Joan hi va tenir el despatx d’advocat. Fuster havia estudiat dret a la Universitat de València -és pràcticament l’única època en què no va residir a Sueca, sinó a València-, però va fer poc temps d’advocat: va decidir dedicar-se del tot a l’escriptura. El sostre d’on hi havia el despatx és revestit amb motius florals i vegetals, fets de guix, pel seu pare, Joan Fuster Seguí, escultor d’imatges religioses. Els primers anys del franquisme va fer més hores que un rellotge realitzant sants i marededéus que havien desaparegut durant la Guerra Civil.

 “El pare era un dels carlistes destacats de la zona. Va ser empresonat pels republicans durant la Guerra Civil i va ser el primer tinent d’alcalde de Sueca després de la victòria franquista”, m’explica en Salvador. “Vine, vine...”, em diu en veu baixa. Em condueix fins a l’escala principal de la casa. A mitja escala hi ha un quadre, de grans dimensions, d’una noia que ensenya tota una cama i té al darrere una gran bandera republicana. “És del pintor Alfredo Clarós”, em diu en Salvador. “El pare de Joan Fuster havia coincidit a classe amb ell. El quadre el vam trobar a les golfes”. Sorprèn que una persona d’ideologia nítidament conservadora tingués a casa aquest quadre. Però les amistats de l’escola són importants.