Casa alegre de Sagrera

Daniel Romaní

16/01/2021

Imagineu Terrassa amb uns 4.000 habitants, una població similar a la que ara té, per exemple, Begur o Collbató. ¿Costa imaginar-s’ho, oi? És en aquesta vila de Terrassa de dimensions modestes, d’abans dels vapors i de les xemeneies, on hem de situar Joaquim de Sagrera, fabricant de teixits de llana. Els seus pares havien marxat del Papiol per instal·lar-se a Terrassa, tot buscant oportunitats. Conreaven uns horts i feien teixits.

En Joaquim de Sagrera va aconseguir fer fortuna amb el tèxtil. Van contribuir-hi decisivament factors que no tenien a veure amb la producció, com una “bona política matrimonial” (es va casar dues vegades amb filles dels principals fabricants de la vila) i el fet que mantenia unes bones relacions amb les autoritats locals (Joaquim de Sagrera va arribar a ser alcalde de Terrassa). En aquesta casa que avui visito –que és al rovell de l’ou de Terrassa, en un dels principals eixos de vianants; quan es va fer era fora de les muralles de la vila medieval–, Joaquim de Sagrera hi tenia diverses màquines força rudimentàries que realitzaven part del procés d’elaboració dels teixits, principalment la preparació i el cardatge (consistia en la neteja i la preparació de la llana per produir la metxa –això antigament es feia amb cards; d’aquí li ve el nom–), i els acabats (com ara els tints). La filatura i la teixidura s’externalitzava: es feia fora de la casa. Gràcies al tèxtil (i malgrat que en Joaquim s’hi va arruïnar –de seguida us explicaré per què–), els Sagrera van esdevenir un dels llinatges més rics de Terrassa.

Però el nom de Joaquim de Sagrera, que una avinguda de Terrassa manté viu, és recordat sobretot perquè va lluitar contra els francesos durant la invasió napoleònica. Va ser “comandant de guerrilles de Catalunya”. I ho va pagar car: va anar esmerçant bona part de la seva fortuna per comprar material bèl·lic, fins que va quedar ben escurat. A més, els francesos van saquejar i incendiar aquesta casa, aleshores la Casa Sagrera. I va ser capturat i condemnat a morir a la forca –però se’n va sortir; la seva llibertat va costar una important suma de diners.

Salvador Cardús, avi del sociòleg que té el mateix nom, explica detalladament al seu llibre Historial de la guerra napoleònica a Terrassa la captura i el captiveri de Joaquim de Sagrera. Només van detenir-lo a ell. “Es comprèn que la detenció fos per sorpresa, però resulta molt inversemblant que tots els soldats s’escapessin menys el comandant”, reflexiona Cardús. “Coneixent el temperament i l’ardidesa d’en Sagrera no volem creure que aquest caigués sense més ni més en poder dels seus temibles enemics”, sosté. “Més versemblant serà atribuir-ho al fet que en el moment de veure’s sobtosament sorprès en Sagrera fou víctima d’un d’aquells freqüents períodes en què el dolor de gota el deixava poc menys que impossibilitat”, remarca Salvador Cardús.  

Soc a l’escala principal de la Casa Alegre de Sagrera. Tinc davant una pintura de grans dimensions de la serra de Rubió, en què els protagonistes són un conjunt de pins de força alçada –d’un temps ençà, són els molins els elements de més alçada d’aquest paratge–; al fons sembla intuir-se Montserrat. Al peu d’aquesta obra del terrassenc Joaquim Vancells hi diu: “Alturas de Rubió, paratje hont el capdill tarrassench Joaquim Sagrera Domenech, després de sostenir una lluyta desesperada ab sos braus sometents contra l’exercit francès els dias 12 18 y 25 de Setembre del any 1811 fou fet presoner y condempnat a mort pels invasors de la patria”. M’encanta com està escrit hont, amb el doble de lletres, i tarrassench, i moltes altres paraules, però no em puc entretenir a comentar aquest text perquè hi ha molta teca en aquesta casa.

Al costat del quadre hi ha una placa que diu que Joaquim de Sagrera va néixer i morir en aquesta llar, i recorda aquest personatge, “qui’s distingi lluitan per la independencia de la patria”.
Va ser Joaquim de Sagrera qui va fer construir la casa que ara visito, guiat per Domènec Ferran, historiador de l’art, que ha estat molts anys director del Museu de Terrassa. Ni ell ni jo tenim pressa: en Domènec s’acaba de jubilar i jo flipo amb cada detall.

“I per què es diu Casa Alegre de Sagrera?”, li pregunto. “L’hereva dels Sagrera, Mercedes de Sagrera, es va casar a finals del segle XIX amb Francisco Alegre, un destacat fabricant tèxtil vinculat a l’oligarquia local. D’aquesta manera s’unien dues famílies de la burgesia terrassenca”, em respon.

Som ara a la gran sala d’estar de la casa, situada a la planta baixa. Uns vitralls de coloraines conviden la llum a entrar-hi generosament i posen de manifest que la casa va ser reformada –i ampliada– amb estil modernista a principis del segle XX, quan hi vivien els Alegre. La nova Casa Alegre de Sagrera té forma de U: el cul de la U és la façana que dona al carrer (la façana, però, no és cap cosa).
“Aquesta és l’única casa de Terrassa que mostra la història i la manera de viure d’una nissaga que passa de ser menestral a industrial tèxtil, des de finals del segle XVIII fins a la gran crisi del tèxtil de la segona meitat del segle XX”, explica en Domènec.

En aquesta casa hi van residir, doncs, tres famílies encadenades: els Sagrera, els Alegre i els Fontanals. Aquests últims, els Fontanals, van habilitar, per viure-hi, el pis superior i les golfes introduint-hi alguns elements d’art-déco, que es conserven. També hi ha pòsters, banderins... i altres icones relacionades amb el Maig del 68, macroconcerts, drogues... de l’última etapa en què la família Fontanals va residir-hi, als anys 60 del segle XX. Però tot això, lamentablement, no es pot visitar. “Fa vint anys vaig fer la proposta d’obrir aquesta zona de la casa”, em diu en Domènec. Encara espera resposta.
Els Fontanals es van veure afectats per la crisi del tèxtil, que va provocar el tancament de la seva empresa, Tarrasa Industrial. Van arribar a pensar a enderrocar aquesta casa. Per sort, no ho van dur a terme. “El 1973 la Casa Alegre de Sagrera va ser adquirida per l’Ajuntament de Terrassa amb l’ajuda de la Caixa d’Estalvis de Terrassa”, m’explica en Domènec mentre em fixo en una teranyina esculpida al capdamunt d’un capitell. L’aranya teixeix... com ho feien els treballadors que van fer prosperar –“enriquir”, si voleu– els amos d’aquesta casa. “Aquesta teranyina va donar nom a una novel·la de Jaume Cabré sobre la vida d’una família del tèxtil vallesana, La teranyina, de la qual Antoni Verdaguer va fer-ne pel·lícula. A molts terrassencs la història de La teranyina els és ben familiar. Sense anar més lluny, els dos avis d’en Domènec Ferran van ser teixidors, i l’àvia paterna va treballar en una de les grans empreses tèxtils de Terrassa. Va arribar-hi en una de les primeres onades migratòries, a principis del segle XX. En Domènec em sorprèn amb dues informacions de l’àvia: va venir d’Andalusia amb vaixell i de gran no sabia parlar castellà. Era tan petita –tenia tres o quatre anys– quan va venir a Catalunya que va perdre la llengua materna: fa un segle a Terrassa s’hi parlava pràcticament només català. Si ja costa imaginar, com us deia al principi, una Terrassa amb només 4.000 habitants, encara costa més, penso, imaginar una Terrassa gairebé unilingüe.

A la Casa Alegre de Sagrera hi trobareu objectes que venen de llocs molt diversos. N’hi ha que procedeixen de lluny, com els que formen una interessant col·lecció d’art oriental que ocupa el dormitori principal de la casa, coneguda també com la Cambra del Bisbe, ja que s’hi hostatjaven bisbes quan visitaven Terrassa. Però la majoria de peces venen de prop, de Terrassa mateix: del despatx de l’escriptor Ferran Canyameres (una màquina d’escriure Hispano Olivetti), del saló de ball de l’antic Cercle Egarenc (unes làmpares antigues), d’una antiquària que va tancar el negoci (un piano modernista, amb canelobres a banda i banda, on es posaven les espelmes, llargues o curtes en funció de si volien que la vetllada durés més o menys –“en velas cortas, veladas cortas; en velas largas, veladas largas”–), o de l’església del Sant Esperit de Terrassa. Aquest temple va ser incendiat durant la Guerra Civil, però se’n van salvar alguns elements decoratius, com el fragment d’un compartiment del cor de fusta. Ara, a la Casa Alegre de Sagrera, aquest tros del cor està col·locat al sostre, cap per avall, a la sala plena d’obres de l’artista terrassenc Mateu Avellaneda.
Els elements propis són minoria, però n’hi ha: hi trobareu un retrat de Joaquim de Sagrera –llavis gruixuts, serrell desigual, patilla llarga– o una pintura que explica la conquesta de Mèxic per part dels espanyols. Aquesta pintura patriòtica embelleix una de les sales més sumptuoses de la casa, en la qual s’havien arribat a comptar 33 cadires.

“Aquest és l’únic espai que conserva tota la decoració i el mobiliari original”, em diu en Domènec quan entrem en una sala d’estar situada a la planta baixa, a tocar de l’entrada. Les cadires i el sofà –que a mi em sembla desproporcionat: el seient és quasi arran de terra i el respatller és altíssim– són de fusta de xicranda. Aquesta sala era coneguda com el Quarto de Reixa. Té una finestra que dona al carrer. Les dones enretiraven les cortines i feien safareig tot mirant qui passava.

Els quartos de reixa són un element típic de Terrassa, concretament de les cases que es van construir a finals del segle XIX principis del XX. Molts s’han convertit en garatges, ja que donen al carrer.

Diumenge que ve: MARI PEPA COLOMER (AEROPORT DE SABADELL)