Xavier Bertral
Sona típic, però aquí et fas realment conscient que persones com nosaltres, com tu i com jo, viatgen per una línia més propera a la mort que a la vida, i per si no fos prou ho fan acompanyats dels seus fills, la dona i els amics. Per a mi això ha sigut el més complicat. Veure com gent amb qui al final t'adones que tens tant en comú, que tenen la seva vida, la seva família, els seus somnis, els seus amics –com tu–, es lliuren a la sort del mar. Ningú es juga la vida al mar, tret que sigui més segur que la terra. És inexplicable que avui encara siguem capaços de girar l'esquena a persones que només intenten sobreviure. Que permetem que al mateix mar del qual alguns gaudim d'altres posin final a les seves vides
