A vegades tens ganes de parar, de tirar la tovallola, de no seguir lluitant contra una cosa molt més gran del que pots arribar a entendre. La lluita cansa i és més fàcil rendir-se i deixar-se portar pel desànim amb l'excusa que almenys ho has intentat. I refugiar-te en una zona de confort a la qual mai podràs tornar perquè has vist, olorat, tocat i viscut massa. Però aquests moments de neguit també són els que ens fan humans i aquest mateix sentiment és el que fa que, tot i estar cansada, esgotada, incrèdula i enfadada, tingui encara més ganes de seguir endavant, fins i tot amb més forces. Res està perdut fins que deixes de lluitar. Així que, per totes les meves companyes i companys, per aquestes persones que ja estan fora de perill i per les que continuarem galopant... «A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar»
