"La vida és limitada per definició. I plena de límits diaris que de vegades fingim que no veiem, perquè ens obligarien a ser més modestos" (Carles Capdevila). Són paraules que em porten a reflexionar sobre aquest món. És cruel com, davant de les limitacions pròpies de la vida, moltes vegades ens entestem a fer-nos-la difícil, a fer-la més difícil per a gent que de per si ja té molt a superar. M'enfada, però sobretot m'entristeix. Em posa trista i em fa enfadar, i molt, que aquestes persones vulguin invisibilitzar realitats tan dures. El 12 de març vaig sortir en la missió 43 però ens la van paralitzar acusant-nos de tràfic il·legal de persones. M'han obligat a acabar abans del previst i em sento encara més impotent i decebuda amb la humanitat. És dur veure l'horror i la por en tantes persones que només busquen aconseguir una vida mínimament digna, és a dir, ser persones (ser persona = deixar de ser explotats, venuts, fustigats, colpejats, electrocutats, violades...). M'indigna que es criminalitzin les accions humanitàries, no sé si per por que es vegi l'horror que viuen milions de persones o per pànic que uns quants es quedin sense el negoci que això els genera. Segurament una mica de les dues coses. M'obliguen a acabar una missió, però el que no saben és que ens estan donant més energia per seguir lluitant, als que no ens conformem amb aquest món
