Fa un any que col·laboro en el projecte Open Arms. Estic molt agraït a un exalumne que em va comentar la necessitat que tenia l'ONG de cobrir la prefectura de màquines. També al primer capità del vaixell, Andreu Rul·lan, i a tot l'equip de màquines que vam formar per donar-li una nova vida a aquest vell remolcador. Hem treballat a contrarellotge, perquè cada dia a port vol dir vides perdudes que no apareixen en cap estadística. Ens vam enginyar la manera de reparar els sistemes per fer-nos a la mar. Després de 72 dies continuats de feina amb jornades d'entre 14 i 16 hores, vam aconseguir l'objectiu: a les 23.08 del 17 de juny anunciàvem l'«a punt de màquines» i des de llavors totes les tripulacions vetllem per salvaguardar la vida humana a la mar. Intentem fer alguna cosa útil amb el nostre temps i ho fem amb l'ajuda de moltes persones anònimes. Els valents són els homes, dones i nens que lluiten a la mar per sobreviure. És inimaginable el que t'ensenya un nen de 4 anys africà quan –després de passar per les penúries d'una supervivència a la mar, esgotat i famolenc– et mira i, com que et veu desbordat per tota la feina que s'ha de fer a coberta, t'ajuda a recollir armilles salvavides. No cal parlar el seu idioma, no cal demanar-li ajuda, no cal dir-ho dues vegades... no cal, com n'hem d'aprendre. Això sí que és una lliçó d'humanitat
