Abans que els rescatats desembarquin a port segur, tenim el costum de fer una fila i acomiadar-nos-en un per un. Diem que ho fem per ells, per donar-los un últim gest, un somriure, una abraçada sincera, abans que comencin el seu periple en terres europees, on les males maneres i la discriminació seran la tònica habitual. Però en realitat ho fem per nosaltres, perquè aquesta abraçada és recíproca, aquesta mirada està plena d'agraïment i aquesta mare amb el seu nadó en braços que et diu que mai oblidaran els nostres rostres fa que se t'encongeixi alguna cosa per dins. I l'endemà d'acabar la missió ja estàs programant la següent. Però ara el nostre vaixell està immobilitzat i no hi ha abraçades, ni mirades ni alegria, només qui sap quantes vides perdudes
