Un rescat, pas a pas

Quan les llanxes localitzen l'embarcació, s'hi acosten saludant de manera visible en senyal d'amistat. Els nàufrags no saben qui se'ls acosta ni amb quines intencions: poden ser rescatadors, però també els 'voltors' que s'emporten els motors de les pasteres, o els guardacostes libis que els volen retornar a l'infern d'on han fugit.

La consigna és localitzar, assegurar i rescatar. El primer és identificar algú entre els nàufrags que parli anglès o francès. El patró de la llanxa es treu les ulleres de sol i mira als ulls de qui ha triat com a interlocutor: "Estàs amb mi, farem això junts, traurem a tothom d'aquí". Cal transmetre seguretat i confiança: "Som una organització humanitària, som aquí per ajudar-vos i portar-vos fins a Europa. No deixarem a ningú enrere". Si es tracta d’una barca inflable, cal aconseguir que parin el motor, però si és una barcassa de fusta han de continuar al ralentí, perquè amb el motor també funciona la bomba, i si s'atura el buc s’omple d’aigua.

Primer s'asseguren les criatures i les dones, i després els homes adults. Si hi ha cadàvers a bord, també es recuperen al final: per respecte a la dignitat humana i perquè a Europa se sàpiga què està passant amb els migrants al Mediterrani.

Quan l''Open Arms' és a prop -de vegades triga hores a arribar- comencen a traslladar els nàufrags en les llanxes fins al vaixell. Primer les criatures i les seves mares: si un socorrista agafa un nadó es queda a la llanxa fins que puja la seva mare i li dona la criatura en braços. De vegades a les pasteres hi mor gent; de vegades hi ha nadons sense mare.

Les llanxes transporten els nàufrags en grups de fins a 20 persones. Aterrits, tremolant com fulles, assedegats, famolencs, mig despullats i encara en estat de xoc els porten fins a l''Open Arms' en viatges successius.

Desembarcar els refugiats a bord de l’'Open Arms' és un altre moment delicat. El vaixell és molt més alt que les llanxes, els nàufrags estan febles i amb mala mar l'operació és molt perillosa. Els socorristes els ajuden des de baix, i a coberta tres persones els esperen i els allarguen la mà. L'equip a bord s'ha preparat per tenir-ho tot a punt. Els mariners i maquinistes també treballen en el rescat: tothom deixa la feina per acollir els refugiats a bord.

Un cop a coberta, se'ls ajuda a treure's l'armilla i la roba mullada. L'equip mèdic fa una primera valoració. A bord no hi ha hospital, i els ferits i els malalts es traslladen a un petit taller, on estan més arrecerats i l'equip mèdic pot treballar amb calma.

És important detectar els nàufrags que estan molls de gasolina, perquè la barreja del combustible amb l’aigua de mar fa una reacció química que els produeix cremades molt severes que comencen al múscul i avancen cap a la pell. Sovint no es noten fins que és massa tard. Per evitar-ho es dutxen amb aigua i sabó i se'ls dona un pijama sec.

Després se’ls posa un braçalet identificatiu i se’ls demana l’edat i el país d’origen. Les autoritats italianes, que coordinen els rescats, volen aquesta informació immediatament. En el primer rescat del 15 de març es van salvar un total de 101 persones: 65 homes, 25 dones, 7 criatures petites i 4 menors no acompanyats. La majoria procedien d'Eritrea i també hi havia dos sud-sudanesos, un gambià i dos senegalesos.

Les dones i les criatures se situen en un lloc a part per evitar situacions de maltractament i perquè les dones normalment han patit abusos previs. En aquesta pastera hi havia també una embarassada. A dins de l''Open Arms' no hi ha lloc per als nàufrags i se'ls reserva un espai a la coberta una mica més protegit. Si hi ha famílies senceres, se'ls permet estar junts.

Els homes es van asseient a l’altre costat de la coberta. Després del viatge pel desert del Sàhara, de l'infern dels centres de detenció de Líbia i de tota una nit en una precària embarcació inflable en alta mar, és el primer moment que se senten segurs. S'abracen, riuen i ploren. El malson ha quedat enrere: saben que al davant encara els queda un camí molt difícil, però ara no hi pensen. Pesa més saber-se vius.

Després del triatge mèdic, els voluntaris reparteixen mantes, ampolles d'aigua i barretes energètiques. Si plou o fa mala mar es cobreix la coberta amb una lona. Ara toca esperar més instruccions del comandament italià. L'equip voldria que Roma enviés un vaixell de l'operatiu europeu per transferir els nàufrags i poder continuar treballant a la zona de rescat. Però de moment han d'anar a socórrer una segona pastera.

Els voluntaris intenten oferir algun àpat calent als rescatats: preparen cuscús o arròs bullit per ajudar-los a refer-se. Per als nadons també hi ha llet de fórmula.

Mentre naveguen, nàufrags i voluntaris es van coneixent. Els rescatats, com el William Desta, només esperen el moment de poder avisar les seves famílies que han sobreviscut al salt al Mediterrani. Ell és eritreu, la seva mare viu a Etiòpia i fa mesos que no en sap res. Demana un telèfon per trucar-li.

És difícil saber com viuen els més petits una situació tan traumàtica. Els voluntaris a bord intenten fer-los oblidar la tensió i l'angoixa. Per als pares i mares també és important veure'ls somriure.

Després dels moments tensos del rescat, els socorristes també posen en ordre les idees i paeixen haver tingut a les seves mans la responsabilitat de centenars de vides.

Els voluntaris i professionals de Proactiva Open Arms tenen el costum d'acomiadar-se un per un dels nàufrags que han rescatat. Un gest d'humanitat, conscients que el camí que els espera amb una Europa cada dia més hostil a la immigració no serà gens fàcil.