Ningú arriba preparat a l''Open Arms' per a una muntanya russa d'emocions possibles, que es manifesten de diferents maneres. Emocions en forma de treball en equip, de confiança, de benestar en grup, de conèixer noves bones persones d'oficis ben diferents, personalitats úniques i inquietuds més similars. Ningú ve de l'escola del rescat a alta mar ni de la convivència en un vaixell un parell de setmanes, ni preparat per rebre aquells somriures de gent que fa anys que plora i que pateix. Tot és nou. Tot és de 0 a 1.000. Prèviament, miren de fer-te creure que és possible, que et pot passar, que pots tenir el millor o el pitjor dels rescats, explicant-ho i documentant-ho. Però cada missió té una part en què voluntaris i tripulants aprenen coses noves. Aquestes són les variables infinites que hi ha, i que fan que aquesta sigui una feina única, que et fa replantejar els teus sentiments envers la humanitat, perquè l'odies i l'estimes alhora. I quan tornes a casa t'endús totes i cadascuna de les mirades de gent que torna a sentir-se viva, útil i més esperançada que mai. Només per una d'aquelles mirades jo ja soc tot felicitat i una part aigua, perquè han valgut la pena tots els esforços de milers de persones, només per una mirada i un somriure d'aquells que han d'abraçar-se al llop si volen intentar (que no vol dir aconseguir) salvar els seus nens i la seva família
