...i d'ençà que tot va començar... a la meva primera missió, durant la primera nit, durant la meva primera guàrdia... vam tenir un avís de rescat. La cap de la missió ja ens ho havia dit... «Ho farem així, però si hi ha algun contratemps repartirem la feina entre els que hi siguem». Perquè de cop ens van comunicar un segon rescat i els socorristes van haver de marxar a corre-cuita, mentre l'equip sanitari, els màquines i jo arreplegàvem els refugiats del seu malson. Els trèiem les armilles, la roba mullada, els dutxàvem per treure'ls la benzina de la pell i evitar cremades, els donàvem roba neta i mantes per abrigar-se... Jo els ajudava quan embarcaven i els acariciava, com m'havia dit la metge: «Doneu-los tot el carinyo que pugueu». Alguns no podien aguantar-se drets, molts es deixaven abraçar, i jo intentava mantenir un lleu somriure de «Benvinguts a Europa» mentre alguns ploraven emocionats. I després tot semblava que acabés bé, amb música i somriures. Finalment ens havien autoritzat a desembarcar en un port, Pozzallo (Sicília). I mentre anaven desembarcant, un a un els nostres herois i heroïnes ens feien abraçades, alguns fins i tot petons... però la majoria dels homes et donaven la mà i se l'acostaven al cor... i llavors va ser quan jo em vaig emocionar
