“No veig possible independitzar-me, necessites dos sous per viure”

Fa 25 anys Abel Xicola (Martorelles, 2003) no havia nascut. Avui ja té 22 anys i ja ha viscut una pandèmia, crisis, guerres, i li espera un futur que ell qualifica “d’incert”. El curs passat va acabar enginyeria química i ja està treballant en una empresa que fabrica equips de filtració per al sector químic i farmacèutic. Però en un futur pròxim es vol continuar formant i no descarta marxar a l’estranger a fer-ho. Primer, però, vol treballar i agafar experiència per saber què li agrada, ja que l’enginyeria química li obre les portes per treballar en sectors molt diferents.

No seria la primera vegada que marxa. Diu que fer un Erasmus ja no és un tret diferencial,  així que va triar un destí ben llunyà, la Xina, on va estudiar durant sis mesos; una experiència que qualifica de “molt enriquidora”. “Hi ha una barrera lingüística i cultural, però si saps quatre coses de xinès, et pots espavilar i en sabia prou per poder demanar en un restaurant i no morir-me de gana”, diu. Havia estudiat xinès prèviament; de fet, parla set idiomes. Va fer recerca i va treballar en un laboratori a l’East China University of Science and Technology, a Shanghai.

Forma part de la generació covid, joves a qui l’adolescència va agafar en plena pandèmia de coronavirus. A ell el va enganxar estudiant batxillerat i li va truncar les primeres sortides d’oci nocturn. Ell diu que li va robar el pas de la joventut a la vida adulta. Cinc anys després ha recuperat el temps perdut. A la universitat i a Shanghai. De la universitat –va estudiar a la UPC a Terrassa– s’endú un molt bon record. La considera la “millor” etapa de la seva vida. “Fins ara”, matisa. I no només pels dijous universitaris sinó perquè li va obrir les portes a conèixer gent de “mons molt diferents”: “Érem com una gran família, tots ens coneixíem”.

I Shanghai la compara amb Nova York. “Allà he viscut un món ple d’experiències i no m’ha quedat cap espina clavada, he fet tot el que he volgut”, assegura. L’única recança són els quilòmetres que el separaven del seu avi, de 95 anys. “Si passava alguna cosa jo era a 13 hores de distància, i això em feia patir tant a mi com a ell. És l’únic cop que l’he vist plorar, a part de quan va morir l’àvia, perquè tenim una relació molt propera. És el meu veí, he viscut amb ell i era qui em recollia de l’escola”, recorda.

El temps lliure el dedica a la seva afició, el motor, i a la start-up que ha engegat amb quatre amics més, enginyers aeroespacials. Han creat una plataforma que ha de facilitar la coordinació entre operadors de drons i aeròdroms. “Vam detectar que aquesta coordinació que s’ha de fer per seguretat no sempre es garanteix i vam observar que hi havia punts de millora, i per això hem creat una plataforma per automatitzar-ho”.

Li preocupa l’emergència climàtica i desconfia dels líders polítics que ens governen. Pensa en el futur, però ara mateix veu molt complicat independitzar-se perquè els preus de l’habitatge són “prohibitius”. “Necessites dos sous per viure, si no és insostenible”, reconeix, tot i que està estalviant per a l’entrada d’un pis. I no descarta compartir pis o viure en una residència quan marxi fora. Però ara a casa, amb els pares, hi està bé. “Fem vides paral·leles però junts. Cadascú té les seves activitats i aficions i ens reservem un cap de setmana al mes per fer alguna cosa tots junts”, diu aquest fill únic.

És fill de la generació Z i, per tant, nadiu digital. A 1r d’ESO ja tenia mòbil i per a ell és natural socialitzar amb els amics a través d’una aplicació. No obstant això, lamenta que els nens d’ara ja han nascut “amb un iPad sota el braç, nosaltres ens vam salvar”. Reconeix que s’informa a través de les xarxes socials i no mira les notícies a la televisió ni llegeix diaris. “Llegir el diari en paper entre els joves de la meva edat és de quatre rarets, tot i que sí que tinc amics que el llegeixen online”.