"La resistència passa per no comprar el marc apocalíptic"

La trajectòria intel·lectual de Judit Carrera (Barcelona, 1974) i la història del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fa anys que estan entrellaçats. A principis de segle, aquesta politòloga havia tornat de París després de fer-hi un postgrau en filosofia política i de descobrir el potencial transformador de la cultura treballant a la Unesco. El 2004 va començar a col·laborar amb el CCCB, deu anys després de la seva inauguració, quan ella tot just tenia trenta anys, i poc després rebia l’encàrrec d’impulsar-ne l’àrea de Debats, que s’ha convertit un dels segells insígnia de la casa. “A finals dels 90 i principis dels 2000, tot i que hi havia molts problemes, com la Guerra dels Balcans, hi havia una certa confiança en el futur: acabava de caure el Mur de Berlín, s'havia acabat el règim de l'apartheid a Sud-àfrica i eren els inicis de la globalització, que llavors prometia un gran horitzó. En aquests 25 anys hem passat del final de l'apartheid a un retorn del desig d'apartheid, que és aquesta voluntat d'estar constantment buscant les diferències amb els altres i la separació respecte als diferents”.

Des del 2018, Judit Carrera és directora del CCCB; és la primera dona que ocupa aquesta posició, des de la qual, sense fer-ne gala, ha normalitzat una programació paritària en tots els àmbits: Mercè Rodoreda és la protagonista aquests mesos de la gran exposició del 2025-26. Aquesta talaia li ha permès aproximar-se als grans conflictes del present des del pensament i la cultura, en connexió amb els principals cervells i centres culturals d’arreu del món. “Vivim el desgast de la democràcia com a règim polític. Quan va caure el Mur de Berlín hi havia una certa confiança que la democràcia serviria per fer els ajustos del sistema capitalista, i s'ha demostrat que el capitalisme s'està menjant la democràcia”, afirma. Una altra de les crisis de la democràcia té a veure amb internet: “També era una gran promesa i ara veiem que el que ha aconseguit és erosionar el concepte de veritat, com a principi que sosté la democràcia, i ha provocat una crisi de la llibertat d'expressió. A més, ara sabem en quines mans estan aquests mitjans, i no podem al·legar ignorància. Em sembla greu”, afirma. Un tercer gran repte contemporani té a veure amb la promesa i els perills vinculats a la IA generativa, que “difumina la pròpia noció de condició humana” i obre reptes insòlits com la defensa dels neurodrets, és a dir, “com preservem la nostra identitat” perquè les màquines no puguin entrar en la consciència humana. I tot això ocorre en un context d’emergència climàtica, un dels grans temes que ha pres cos aquest quart de segle, especialment en una ciutat com Barcelona, tòrrida i turistificada, però que Carrera també creu que es percep com a vibrant, irreverent i de gran potència cívica. “És una mica paradoxal pensar que, per una banda, tenim la capacitat de crear el superhome, un nou renaixement, les capacitats cognitives augmentades, etcètera, i alhora estem jugant constantment amb la possibilitat de la nostra pròpia extinció com a espècie humana”, reflexiona.

Més que encasellar-se en temes, vincular-se a noms propis o militàncies concretes, Carrera creu que el CCCB ha de tenir una “perspectiva filosòfica” i guiar-se per uns principis fonamentals: “Per a nosaltres, la gran aposta és contribuir a la qualitat del debat públic: posar els grans temes del present sobre la taula i abordar-los des de la complexitat, des de la confiança en la paraula, el rigor, el pensament crític i la mirada plural. Avui sembla una cosa pràcticament revolucionària perquè tot va en direcció contrària -admet-. Un dels trets definitoris del present és aquesta exhibició orgullosa de l'odi i la ignorància. S'ha trencat el tabú del desconeixement, i això evidentment té conseqüències polítiques, socials i culturals molt importants”.

Malgrat tot, ella és de les que creu que “no es pot donar la batalla per perduda” i menys veient els centenars de joves desperts i motivats que passen pel centre. “La mirada apocalíptica és una responsabilitat, en aquest moment. La gran responsabilitat del món del coneixement i de la cultura és imaginar quin món desitgem. La resistència política passa precisament per no comprar el marc apocalíptic que no hi ha futur, que no hi ha res a fer, que el món no funciona. Podem confiar en la literatura, el cinema, el teatre, la cultura. Els finals no estan escrits”, sentencia.