“Ho tenia tot en contra, però no ho veia, per sort”

Fa 25 anys, la dramaturga i directora Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973) tenia justament 25 anys. Aleshores encara no ho sabia, però el 2000 es convertiria en un any especial per a la seva història professional. Szpunberg acabava de publicar la seva primera obra, Entre aquí y allá (Lo que dura un paseo, amb la qual havia guanyat un accèssit al premi María Teresa León. Mentre intentava obrir-se camí en el món artístic, va decidir enviar el text al teatre Royal Court de Londres per optar a una residència. I la van triar. “Va ser una passada. Vaig conèixer el Harold Pinter, el Mark Ravenhill ens va encarregar un workshop’. Per a mi, tot era molt gran”, explica Szpunberg. 

D’aquella experiència, que recorda amb els ulls brillants, en va treure “una forta pujada d’autoestima” que la va empènyer a seguir creant amb intensitat. Però la seva trajectòria no ha estat ascendent. “En aquella època era molt somiadora i idealista. Ho tenia tot en contra però no ho veia, per sort”, assenyala Szpunberg, que recorda que el 2003 ho va passar “molt malament” i gairebé va deixar d’escriure. Amb el temps, ha procurat fer-hi les paus. “Per ser un autor que ha travessat un desert, has de tenir un desert al darrere. De vegades penso que totes les peripècies que he passat, en el fons, m’han anat bé, perquè m’han ajudat a connectar amb altres capes de la meva emoció”, diu.

Dues dècades i mitja més tard, Szpunberg ha aconseguit coronar diversos cims –ha estrenat a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, ha rebut el Premio Nacional de literatura dramàtica– i s’ha consolidat com una de les directores i dramaturgues més importants del nostre país. Els darrers anys l’artista ha guanyat estabilitat econòmica –“pels que ens dediquem a l’art, és molt important i se’n parla molt poc”– i visibilitat, “una condició sine qua non per a la nostra feina”. Tot aquest reconeixement, però, és força recent: li va arribar sobretot a partir de ‘La gata perduda’ i amb ‘El pes d’un cos’, ambdues estrenades el 2022. 

Quan mira enrere, Szpunberg veu un gran canvi en el sector teatral: l’empoderament de les dones. “Reconec molt fortament una generació de dones, que ara tenen entre 30 i 40 anys, amb un poder que ni jo ni les meves companyes teníem –subratlla–. Tant els homes com les dones de la meva generació hem patit un tap generacional molt fort. Som els eterns alumnes. No dirigim grans estructures fins a arribar a edats avançades. Tot això és molt significatiu”, afegeix.

Szpunberg és una creadora incisiva i els seus espectacles capten a la perfecció el pols d’una societat i d’un moment, sempre trobant-hi un punt de llum. De la mateixa manera, a l’hora d’observar el present, l’artista procura no deixar-se endur pel pessimisme. 

“Evidentment que hi ha foscor i que, a vegades, es fa insuportable llegir les notícies. Però el món està tan ple de mirades cruels i no n’hi cal una altra –assenyala–. Jo no em puc permetre abandonar-me al pessimisme, perquè soc mare i perquè m’haig de llevar cada dia per guanyar-me el pa. A més, nosaltres som uns privilegiats. Vivim en una part del món on encara tenim temps de pensar i de contemplar la complexitat i els matisos per no deixar-nos endur per les mirades totalitàries. Ho hem d’aprofitar”.